Gent que trobem a faltar i els Nusets dels meus avis



Cada dia a la mateixa hora s’asseu al seu brancal el noi que ven cupons de la Once. Cada dia a la mateixa hora una dona se li apropa amb un gos vellet i es posa al seu costat. Xerren pasuadament, sense dir massa coses, d’aquelles persones que coneixes tant que no cal parlar massa.
Cada dia a la mateixa hora el quiosquer aixeca la reixa i col·loca, entre la foscor crua de l’hivern, tota la premsa a les lleixes.
 Cada dia, quan jo baixo el carrer em creuo a l’esteticient que el puja i ens donem el bon dia. Cada dia, el repartidor deixa caure la plataforma metàl·lica del camió al terra i comença a fer rodar carros carregats de donuts per sobre. Cada dia l’estanc d’enfront obre puntual i tanca encara més puntual i cada dia surt la seva mestressa amb el cistell de mimbre per fer la compra d’última hora.
Com cada dia, baixa carregada amb el carro de la compra la senyora que compra la fruita a la plaça que estan oberts desde que és negra nit. Cada dia, a la mateixa hora, els veïns pugen la persiana i cada dia, a la mateixa hora, jo pujo la meva a la mateixa.
Cada dia, el mateix senyor es fuma el ciagarret assegut al banc mentre observa la gent passar, esperançat que passi alguna cosa per distreure’l una estona més.
 Un grup de dones sempre asseuen a la terrassa del bar del costat i xerren, cada dia.
De camí al cotxe em trobo cada dia, el mateix senyor demanant llimosna, acompanyat d’un gos estirat al seu costat.
Dos bessons repentinats esperen asseguts al carrer que aparegui el seu pare amb el cotxe per porta-los a l’escola, com cada dia.
La  mateixa cambrera serveix les taules dels més matinadors, alguns d’ells encara amb les ulls nflats i la marca del llençol.
I cada dia, la mateixa persona em serveix un cafè sol, amb sacarina i per emportar, en el mateix lloc on cada dia la mateixa senyora esmorza llegint el diari a cuita-corrents.

 Cada dia, gent que no coneixem i que en canvi, veiem més que alguns membres de la familia. Gent que ens trobem a diari i que quan falten, els trobem a faltar i ens sorprèn a nosaltres mateixos.
 Si algun dia el noi dels cupons no està allà assegut, aquell dia, el trobo a faltar. De fet, penso si li ha passat alguna cosa.
La rutina sempre torna, aquell costum de la majoria de les persones que ens creuem pel carrer, a la mateixa hora i el mateix dia. La que va a classe de pilates els dimecres a les 17,30 i la que va a buscar el nen a l’escola.
Estem fets de rutina, encara que a molts no ens agradi o ens resistim a pensar-ho. Ella és la causant de la ruptura de moltes parelles, la causant de l’abandó d’algunes feines o activitats.
 Ella s’instal·la amb força a les nostres vides i sovint ens fa que l’acabem odiant. Però què hi ha de dolent en ella? Es que no és bonic trobar-te a aquesta gent cada dia, i donar-te el bon dia? Es que no és maco que algú vagi a prendre’s un cafè cada dia a la mateixa hora i creuar-te’l mentre entres a la feina i pensar “avui també està el del cafè” . I encara que no el saludis i possiblement no ho facis mai, és com si interiorment sí que ho fessis.
No és que no és maco que la noia antipàtica de la cafeteria, sabent que li demanaràs un cafè sol, una mica llarg, per emportar, ja te’l comenci a preparar quan entres per la porta? I que ni tan sols l’hagis de demanar.
 I  no és un autèntic plaer trencar aquesta rutina? Per que també vivim el dia a dia buscant aquesta ruptura amb ella i sovint, quan ho aconseguim obtenim un resultat satisfactori. Que la cambrera antipàtica em dediqui un somriure perque aquell dia no  vull cafè i ja el té fet. Intenta dissimular amagant-lo però ja ho he vist i li torno el somriure. Em quedaré el café.


No és un plaer la búsqueda de la no-rutina? Acabar abans de treballar i que no sigui fosc. Segurament no et trobaràs les persones a les que estàs acostumada perquè no és l’hora del yoga i...quin plaer no fer-ho, perquè has trencat la rutina. I que et diu que la cambrera, el noi dels cupons o els bessons no et trobaran a faltar? Qui et diu que no et dedicaran un petit instant de les seves vides preguntant-se si estaràs bé?

I no és meravellós?
 Avui us porto uns nusets, unes pastes que feien els meus avis al seu petit forn d’un poble de 400 habitants. Una recepta única que comparteixo amb tots vosaltres.
 NUSETS DELS MEUS AVIS
Per a uns 20 nusets
 INGREDIENTS:
250 ml d’aiguardent
250 gr de sucre
250 ml d’oli
750 gr de farina
25 gr de llevat fresc
 MÈTODE:
Prescalfem el forn a 170 º. Preparem una safata de forn amb paper de fornejar.
En un bol barregem l’aiguardent amb el sucre i batem amb unes barilles per a que es dissolgui el sucre. Després hi afegim l’oli i tornem a barrejar.
Hi tirem la pastilla de llevat fresc mentre la desfem amb els dits i barregem fins que veiem que queda integrada.
En un bol gran hi posem la farina en forma de volcà. Hi tirem després el líquid anterior al mig i amassem.
Ho deixem reposar unes dues hores al mateix bol tapat amb paper film i a una temperatura d’uns 21º . Passat aquest temps veureu que s’ha fet com una aureola d’oli per voltant de la massa; ja està llesta per treballar.
 Agafem pessics de massa que els fem allargats i fem un nus, tal qual.
 Fornegem uns 20 minuts (aquests nusets són molt bons ben torradets així que si us fa falta més temps, ho feu)

CONVERSATION

4 comentarios:

  1. Oh quin sabor dels d'abans aquestos nusets! Segur que formaven part de la rutina dels teus avis I ara, presentats així, són ben especials I gens rutinaris. Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, l'aiguardent li dóna un toc deliciós y com d'antic.....

      Moltes gràcies guapa!

      Elimina
  2. Moltíssimes gràcies per compartir aquesta recepta amb història! Són una monada! Els haurem de provar de fer...però no sé si ens quedaran tan bé com aquests teus de les fotos!!! Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. SEgur que et quedaran genials i molt millor! Si ets una artista!

      Moltes gràcies guapa!

      Elimina

Subir