Com vaig conèixer al vostre Òscar, sense ganes de fornejar



Avui asseguda al llit, en plena matinada no puc conciliar el son. Em col·loco millor el coixí, agafo el portàtil, encenc la llum de la tauleta de nit i em poso a llegir-ho tot per segona vegada. Tinc més ganes d'Oscar.
La seva pàgina, Living my càncer es va colar a la meva vida per casualitat. Arrel del comentari d'una amiga em va aparèixer i amb ella, uns escrits que em roben minuts, enganxada a la pantalla de l'ordinador mentre llegeixo. Començo a llegir sense poder parar, escrit amunt i avall, assedegada cada cop més d'aquelles paraules de l'Òscar.
Para! Para! Em dic a mi mateixa. Em calmo i aquella tarda, al caliu del meu sofà vaig començar a llegir des del principi, vaig començar a escoltar a l'Oscar.
En aquell moment jo ja havia descobert el món dels somnis, de les fantasies, ja estava aprenent a comprendre a gaudir dels moments, del silenci i de les llums. Ja m'havia caigut la vena dels ulls però m'havia quedat una tela grisa, semitransparent que encara no em deixava veure amb claredat. Aquella tarda, llegint les seves paraules va caure la tela i llavors ho vaig veure tot.

Em trobo amb l'Òscar a qui li han diagnosticat un limfoma, em trobo amb un Òscar valent, irònic, em trobo amb un Òscar que sap el que vol i que fa el que vol. Em trobo amb un Òscar que sap valorar les amistats i la família, amb un esportista nat a qui el cruel destí li ha tallat les ales. Tot i així, això no és motiu per a que ell deixi de volar.

Em descobreixo a mi mateixa, obrint l'ordinador de bon matí mentre penso “ a veure que conta l'Òscar”; perquè cada escrit és una lliçó. Mentre les paraules es calen als meus ulls penso que és com ell que s'ha de viure, penso que tinc molt camí per recórrer i que ell me l'està mostrant a través de la seva malaltia. Alguns cops triga molt en escriure però sé que tot va bé, amb aquelles ganes de lluita estic segura que anirà bé.

Parla amb detall de l'evolució del tractament, quimioterapies, de dolors, de PET, de TAC, de diagnòstics i de pronòstics, d'estius nostàlgics però també de la vida, de les amistats,de la família, de les ganes imparables de menjar-se el món i de la satisfacció d'haver-ho fet,
Un matí com qualsevol altre les paraules de la pantalla no són gens encoratjadores: “im still alive. En uns dies continuaré escrivint però aviso a navegants que la “cosa” va regular, aquí sembla que l'únic que funciona és el meu optimisme (...)”. Penso que seu tenir vòmits, que es deu trobar malament...segueix lluitant Oscar, penso dintre meu.
No sé perquè...no ho teclejo a l'ordinador.

Segueixo entrant quasi cada matí esperant notícies de l'Òscar, en busca d'un dels seus relats, de les seves històries, de les seves reflexions però la pantalla no canvia.
Arriben els Nadals a casa, gent, em trobo un pèl agobiada de menjars i compres de regals d'última hora. Quina bajanada, pensaré en unes hores.
 El despertador sona el dia 26, ressacosa de tant menjars copiosos, aixeco la persiana i fa un dia preciós. Una llum esplèndida entra a l'habitació i fa que em quedi mirant el blau del mar a l'horitzó. Feia dies que no em parava a mirar-lo però aquell blau intens era massa bonic per passar desapercebut. El cafè fumejant escalfa les meves mans i una petita manta a les meves cames fan el mateix. Vull gaudir d'un esplèndid dia de festa. Recolzo el portàtil sobre els meus genolls mentre bufo el cafè que crema massa. I miro què fa l'Òscar i l'Òscar havia escrit el 23 de Desembre i el que hi posa no m'agrada.
Dos dels tres tractaments no han estat efectius i van a pel trasplantament de medul·la. Altra vegada demostra la seva serenitat, aquella que només les persones que han fet el que han volgut, aquella que només les persones tranquil·les amb si mateixes poden tenir. Parla de la mort amb calma, ironía, sense por, afrontant-la i sentint-se preparat.

Un comentari a sota em fa saber que en aquell moment, mentre jo llegia aquelles paraules, l'Òscar ja havia mort. Torno a llegir més i més comentaris perquè penso que no pot ser, no em crec que tota aquella energia positiva no hagi estat suficient, no em crec que aquesta persona hagi mort, que hagi desaparegut una persona que aportava tant.
Em quedo abatuda, allà asseguda. Retiro l'ordinador al meu costat, em poso la manta a sobre de les meves espatlles i agafo la tassa de cafè amb les dues mans. M'aixeco i miro per la finestra, el mar tant blau. Seria d'aquells dies que ell aniria a caminar i segurament parlaria de la llum increïble a la seva pàgina.
Em torno a asseure davant de la pantalla i llegeixo la seva última frase: "Y es que yo no necesito un continente donde sentirme firme, ni tan siquiera un salvavidas al que agarrarme yo aun sigo fuerte para seguir nadando en mar abierto durante mucho más tiempo rumbo a las estrellas."
 Miro al mar altra vegada i me l'imagino nedant a la ratlla de l'horitzó, allà on el mar es confon amb les estrelles.
Sento una tristesa infinita, estranya, sento pena per una persona que mai he conegut i això em fa sentir confosa. Això és la màgia de l'ésser humà. L'Òscar m'ha fet sentir, m'ha ensenyat i m`ha enganxat a la pantalla de l'ordinador de tal manera, que ara sento la seva pèrdua més que mai.

Mai més apareixeran els seus relats a la pantalla, per molt que actualitzi Living my càncer, no apareixerà res nou, cap lliçó, cap frase contundent, res que em torni a fer riure amb aquella ironia tan fina.
Mai vaig comentar res, mai vaig poder dir ni una sola paraula. Em sentia insignificant davant les seves paraules i mai vaig gosar. Ara me'n penedeixo Òscar . Estava tant segura que te'n sortiries...sento no haver-te escrit tot el que feien els teus escrits per a mi, sento no haver-t'ho fet saber. M'agradaria tornar enrera i fer-t'ho saber sense sentir-me ridícula. Però ja no puc i ho sento molt. 
Des d'on estiguis ara, desde la Sierra amb el teu Ego, espero que llegeixis les meves paraules i espero que t'agradin.
Em quedo amb una frase del teu últim relat: "El futuro es incierto, siempre lo es. A algunos este futuro se nos muestra más real y próximo que a otros. Así que desde esta posición que se me antoja vivir os pido que no se os ocurra desaprovechar vuestra vida. ¡Sacudiros la pereza y salir a por todas.¡Es una orden! ¡Coño!"
Així ho faré Oscar, així penso fer-ho i quan em desviï una miqueta intentaré recordar aquestes paraules.


Aquesta matinada, després de llegir-te per enèsima vegada, començo a teclejar l'ordinador disposada a obsequiar-te amb l´únic que jo sé fer, escriure i uns postres. Ens has donat una lliçó Òscar i t'estaré eternament agraïda.

Gràcies.
PD. Demà us penjo un tutorial. Avui no en tinc ganes....





CONVERSATION

4 comentarios:

  1. A casa, que hem viscut la lluita de l'Òscar en reiterades ocasions sabem com se n'ha de ser de valent!!!! Em sap molt greu que no hagi derrotat a aquesta fastigosa enfermetat, però queda el seu exemple per tots els que la pateixen!!! No s'ha de defallir mai i, sobretot, seguir les seves ordres al peu de la lletra, cada dia!!! Petons Neus!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aix, si Mònica. Ens ha donat una lliçó a molta gent, als que el coneixiem i als que no a través de les seves paraules.

      Molts petonets guapa!

      Elimina
  2. Vaja, Neus, no coneixia la història de l'Oscar i després de llegir-te he anat a buscar-la al facebook. Ja ho pots ben dir, quina lliçó de vida. Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, la veritat és que cada escrit és un lliço. Ho trobaré a faltar...

      Elimina

Subir