El meu brillant i un pastís que quasi ho és
Tinc un tresor, un tresor preciós, brillant i distant. I per això sóc afortunada.
El tinc desde que jo tenia tres anys i reconec que al principi no em va fer massa gràcia.
Però a tu la caixeta se’t va quedar petita i al final la vas aconseguir trencar i vas marxar. Ben lluny.
Els primers mesos van ser molt durs per a mi, suposo que per a tu també. Però jo em vaig quedar al mateix lloc, amb els mateixos ambients però sense tu i això va ser molt dur.
Somnis en els que tornaves a casa i despertar-me amb plors perque no era veritat. Sempre m’ha costat més separar-me de tu que tu de mi.
O no recordes quan per fi, després de molts anys (als meu 14 i els teus 11) el papa i la mama ens van poder fer una habitació per cada una?
Per primera vegada estaríem separades i jo això no ho vaig portar gens bé, de manera que cada nit anava a dormir al teu llit. Fins que un dia, cansada de compartir llit em vas dir:
·Ara ja comença a ser hora que vagis a dormir a la teva habitació.
Tu sempre més forta i sobretot, sobretot més independent. Sempre, en cada canvi, en cada separació he tingut una sola por a que canvies la nostra relació, a que perdéssim aquella confiança de sempre però mai va passar.
Ara estic tranquil·la quan marxes, estic tranquil·la quan no vens perquè sé que quan ho facis tot seguirà exactament igual.
Et trobo a faltar molt encara, no et pensis. Et trobo a faltar en els moments dolents però més encara en els bons perquè m’encantava compartir-los amb tu.
Ara quan em passa alguna cosa he de mirar l’hora que és, calcular la que serà al país on vulgui que estiguis, mirar que estiguis connectada a l’skipe i llavors si tot es positiu puc parlar.
Però ja està, ja ens hem acostumat a tenir-te així.
A vegades penso en que no sé que faria sense tu, perquè hi ha converses que no els tinc amb ningú més que no sigui amb tu.
Les tinc tranquil·la i te les conto sabent que mai em jutjaràs perquè som de la mateixa sang i entre nosaltres tot es perdona.
Que discutim (que també passa ja ho saps)?
Doncs ja sabem que jo penjaré i ploraré i tu possiblement em trucaràs als deu minuts i justificaràs les coses molt objectivament.
Al final doncs, vas sortir de la caixeta. La vas trencar a patades i amb força i et vas emportar tot per davant, sense mirar enrere. Ara més calmada te la mires desde la distància i l’enyores però no hi vols tornar.
Sempre et quedaran les gardènies, sempre blanques i sempre pures que et recordaran que de quan en quan has de posar el fre, agafar un vol i venir a veure’ns i deixar-nos gaudir de tu.
Avui és el teu aniversari i t’he preguntat quan vindràs:
·No ho sé...depèn de la feina...
I he penjat amb la petita i remota esperança de veure’t pel Setembre.
Pels teu 29 anyets un pastís elegant com tu, amb un brillant com tu al centre, el brillant del centre de les nostres vides.
T’estimem Paili!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
SUPERPERPASTÍS TRESOR
(Recepta de Primrose Bakery)
Per tres motlles de 15 cm
INGREDIENTS PA DE PESSIC:
225 gr de mantega sense sal a temperatura ambient
225 gr de sucre normal
210 gr de farina amb llevat
25 gr de maizena
1 culleradeta de llevat en pols
4 ous L
1 culleradeta d'extracte de vainilla
45 ml de llet semidesnatada a temperatura ambient
1 i 1/2 culleradeta de colorant rosa
MÈTODE:
Preescalfem el forn a 160º.
Preparem amb oli antiadherent tres motlles de 15 cm.
Tamisem la farina, la maizena i el llevat i ho apartem.
En un gota barregem la llet amb l'extracte de vainilla i ho apartem.
Al bol de la batedora barregem el sucre amb la mantega fins que es quedi integrat i agafi un color blanquinós.
Afegim els ous un a un, batent bé després d'afegir cada un.
Després afegim la meitat de la barreja de farina, seguidament la meitat de la llet. Acabem d'afegir el que queda de farina i la llet.
Repartim entre els tres motlles a parts iguals.
Fornegem entre 20 i 25 minuts o fins que surti un escuradents net. Deixem referedar al motlle durant 10 minuts i després els passem a una reixeta fins que es refredin totalment.
INGREDIENTS PER AL BUTTERCREAM DE MADUIXA:
150 gr de mantega
150 gr de sucre glass
2 cullerades de pasta de maduixa (*) o al gust
MÈTODE:
Al bol de la batedora afegim la mantega i el sucre i batem lentament un minut. Quan estigui integrat hem de batre a velocitat alta durant uns 5 minuts. Finalment afegim les cullerades de a pasta de maduixa.
MUNTATGE:
Posem el buttercream entre els pisos de del pa de pessic i després cobrim el pastís, tal com vaig explicar al tutorial.
Cobrim després amb fondant.
La decoració l'he fet amb pasta de sucre:
1. Allisem molt finament la pasta de sucre.
2. Dibuixem el perfil del motlle en un paper.
3. Tracem un punt al centre de la circumferència, justament als 7,5 cm.
4. Després anem marcant punts cada 1,5 cm.
5. Amb aquests punts de referència anem fent circumferències amb un compàs.
6. Tallem cada una de les circumferències al pasta de sucre.
7. Amb l'esteca rodona anem passant pels extrems, exercint pressió i anirem veient com es va ondulant.
El tinc desde que jo tenia tres anys i reconec que al principi no em va fer massa gràcia.
Pel que m’han contat, es veu que li vaig agafar mania.
Amb el temps però, el vaig anar estimant fins a fer-se imprescindible en aquesta vida. Cada dia, conforme passa el temps, brilla més i aquesta llum pròpia cada dia és més intensa.
Intens podria ser una forma de definir el meu petit, gran tresor. Intens, independent, valent i viatger.
I jo tota egoista volia guardar el meu tresor en una capseta i que la seva brillantor es quedés al meu costat. Li hagués fet una capseta de vidre, ben bonica, ben vintage, decorada amb elegants gardènies d’agradable olor per a acompanyar el meu delicat tresor.
Delicat, d’intensa bellesa i gran caràcter.
Gran...potser fort caràcter. Per que sí, per que ara que ho penso bé, ma germana, el meu gran tresor, passaria de tantes collonades, de capsetes de vidre i gardènies embafadores.
·Aix, Neus, què dius!
Sí, sí, que ho diria. Me la imagino agafant la meva supercapseta de vidre, supervintage.
-Bé, és una capseta Neus...no?
Amb el temps però, el vaig anar estimant fins a fer-se imprescindible en aquesta vida. Cada dia, conforme passa el temps, brilla més i aquesta llum pròpia cada dia és més intensa.
Intens podria ser una forma de definir el meu petit, gran tresor. Intens, independent, valent i viatger.
I jo tota egoista volia guardar el meu tresor en una capseta i que la seva brillantor es quedés al meu costat. Li hagués fet una capseta de vidre, ben bonica, ben vintage, decorada amb elegants gardènies d’agradable olor per a acompanyar el meu delicat tresor.
Delicat, d’intensa bellesa i gran caràcter.
Gran...potser fort caràcter. Per que sí, per que ara que ho penso bé, ma germana, el meu gran tresor, passaria de tantes collonades, de capsetes de vidre i gardènies embafadores.
·Aix, Neus, què dius!
Sí, sí, que ho diria. Me la imagino agafant la meva supercapseta de vidre, supervintage.
-Bé, és una capseta Neus...no?
- Però no trobes que és especial?
- No.
I m’imagino a ma mare de fons rient, intentant entendre tanta diferència entre germanes. Tan diferents i tant ben avingudes!
Però el meu petit tresor brillant, de llum pròpia, va decidir que volia sortir de la meva capseta de gardènies i es va convertir en una adolescent rebel que ens va fer anar a tots de bòlit.
Sort que allò va passar ràpid perque si arriba a durar més acabem tots tarats.
I jo que et volia sempre a la meva caixeta blanca, entre coixinets i tu enmig, el gran diamant brillant.
·Vigilaaaa!! – et deia sempre quan sorties de casa.
Vivíem tu i jo soles, a Barcelona en una de les millors èpoques de la meva vida. Si sempre t’havia protegit, en aquell moment més.
No me’n adonava que tu ets més forta que jo, ets més decidida i més valenta i anaves trencant a cops de peu la meva caixeta de gardènies.
I jo amb el meu “vigila” sempre que sorties de casa.
En ocasions que se m’oblidava dir-t’ho (ben poques) arriba a sortir al balcó i en ple centre de Sants:
·Pailiii!
- No.
I m’imagino a ma mare de fons rient, intentant entendre tanta diferència entre germanes. Tan diferents i tant ben avingudes!
Però el meu petit tresor brillant, de llum pròpia, va decidir que volia sortir de la meva capseta de gardènies i es va convertir en una adolescent rebel que ens va fer anar a tots de bòlit.
Sort que allò va passar ràpid perque si arriba a durar més acabem tots tarats.
I jo que et volia sempre a la meva caixeta blanca, entre coixinets i tu enmig, el gran diamant brillant.
·Vigilaaaa!! – et deia sempre quan sorties de casa.
Vivíem tu i jo soles, a Barcelona en una de les millors èpoques de la meva vida. Si sempre t’havia protegit, en aquell moment més.
No me’n adonava que tu ets més forta que jo, ets més decidida i més valenta i anaves trencant a cops de peu la meva caixeta de gardènies.
I jo amb el meu “vigila” sempre que sorties de casa.
En ocasions que se m’oblidava dir-t’ho (ben poques) arriba a sortir al balcó i en ple centre de Sants:
·Pailiii!
Et giraves ràpidament, quasi avergonyida.
·Vigilaaaaaaa!!!!!
I llavors, definitivament avergonyida et giraves i seguies caminant, segurament pensant en la creu de germana que t’havia tocat.
Altres vegades et trucava per telèfon o t’enviava un missatge perquè ja estaves massa lluny. Era com si dient-ho et pogués protegir de qualsevol cosa.
Encara ric ara quan una nit et vas aixecar del sofà:
·Jo ja marxo a dormir Neus.
I de forma quasi instintiva em va sortir:
·Vale, vigilaaaa.
·Però el què he de vigilar ara?
Aix quin riure. Que cansina sóc, oi Paili?
És curiós que ara m’ho dius tu sempre, fins i tot abans que jo.
Moments èpics com els pre-festa, recordes? La festa en si estava bé però el pre-festa amb tu era molt millor i de fet, el que més trobo a faltar.
El ritual soparet, escollir el look i maquillar-se, tot acompanyat amb una copeta de vi, o dos o tres. Genial.
·Vigilaaaaaaa!!!!!
I llavors, definitivament avergonyida et giraves i seguies caminant, segurament pensant en la creu de germana que t’havia tocat.
Altres vegades et trucava per telèfon o t’enviava un missatge perquè ja estaves massa lluny. Era com si dient-ho et pogués protegir de qualsevol cosa.
Encara ric ara quan una nit et vas aixecar del sofà:
·Jo ja marxo a dormir Neus.
I de forma quasi instintiva em va sortir:
·Vale, vigilaaaa.
·Però el què he de vigilar ara?
Aix quin riure. Que cansina sóc, oi Paili?
És curiós que ara m’ho dius tu sempre, fins i tot abans que jo.
Moments èpics com els pre-festa, recordes? La festa en si estava bé però el pre-festa amb tu era molt millor i de fet, el que més trobo a faltar.
El ritual soparet, escollir el look i maquillar-se, tot acompanyat amb una copeta de vi, o dos o tres. Genial.
Però a tu la caixeta se’t va quedar petita i al final la vas aconseguir trencar i vas marxar. Ben lluny.
Els primers mesos van ser molt durs per a mi, suposo que per a tu també. Però jo em vaig quedar al mateix lloc, amb els mateixos ambients però sense tu i això va ser molt dur.
Somnis en els que tornaves a casa i despertar-me amb plors perque no era veritat. Sempre m’ha costat més separar-me de tu que tu de mi.
O no recordes quan per fi, després de molts anys (als meu 14 i els teus 11) el papa i la mama ens van poder fer una habitació per cada una?
Per primera vegada estaríem separades i jo això no ho vaig portar gens bé, de manera que cada nit anava a dormir al teu llit. Fins que un dia, cansada de compartir llit em vas dir:
·Ara ja comença a ser hora que vagis a dormir a la teva habitació.
Tu sempre més forta i sobretot, sobretot més independent. Sempre, en cada canvi, en cada separació he tingut una sola por a que canvies la nostra relació, a que perdéssim aquella confiança de sempre però mai va passar.
Ara estic tranquil·la quan marxes, estic tranquil·la quan no vens perquè sé que quan ho facis tot seguirà exactament igual.
Et trobo a faltar molt encara, no et pensis. Et trobo a faltar en els moments dolents però més encara en els bons perquè m’encantava compartir-los amb tu.
Ara quan em passa alguna cosa he de mirar l’hora que és, calcular la que serà al país on vulgui que estiguis, mirar que estiguis connectada a l’skipe i llavors si tot es positiu puc parlar.
Però ja està, ja ens hem acostumat a tenir-te així.
A vegades penso en que no sé que faria sense tu, perquè hi ha converses que no els tinc amb ningú més que no sigui amb tu.
Les tinc tranquil·la i te les conto sabent que mai em jutjaràs perquè som de la mateixa sang i entre nosaltres tot es perdona.
Que discutim (que també passa ja ho saps)?
Doncs ja sabem que jo penjaré i ploraré i tu possiblement em trucaràs als deu minuts i justificaràs les coses molt objectivament.
Al final doncs, vas sortir de la caixeta. La vas trencar a patades i amb força i et vas emportar tot per davant, sense mirar enrere. Ara més calmada te la mires desde la distància i l’enyores però no hi vols tornar.
Sempre et quedaran les gardènies, sempre blanques i sempre pures que et recordaran que de quan en quan has de posar el fre, agafar un vol i venir a veure’ns i deixar-nos gaudir de tu.
Avui és el teu aniversari i t’he preguntat quan vindràs:
·No ho sé...depèn de la feina...
I he penjat amb la petita i remota esperança de veure’t pel Setembre.
Pels teu 29 anyets un pastís elegant com tu, amb un brillant com tu al centre, el brillant del centre de les nostres vides.
T’estimem Paili!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
SUPERPERPASTÍS TRESOR
(Recepta de Primrose Bakery)
Per tres motlles de 15 cm
INGREDIENTS PA DE PESSIC:
225 gr de mantega sense sal a temperatura ambient
225 gr de sucre normal
210 gr de farina amb llevat
25 gr de maizena
1 culleradeta de llevat en pols
4 ous L
1 culleradeta d'extracte de vainilla
45 ml de llet semidesnatada a temperatura ambient
1 i 1/2 culleradeta de colorant rosa
MÈTODE:
Preescalfem el forn a 160º.
Preparem amb oli antiadherent tres motlles de 15 cm.
Tamisem la farina, la maizena i el llevat i ho apartem.
En un gota barregem la llet amb l'extracte de vainilla i ho apartem.
Al bol de la batedora barregem el sucre amb la mantega fins que es quedi integrat i agafi un color blanquinós.
Afegim els ous un a un, batent bé després d'afegir cada un.
Després afegim la meitat de la barreja de farina, seguidament la meitat de la llet. Acabem d'afegir el que queda de farina i la llet.
Repartim entre els tres motlles a parts iguals.
Fornegem entre 20 i 25 minuts o fins que surti un escuradents net. Deixem referedar al motlle durant 10 minuts i després els passem a una reixeta fins que es refredin totalment.
INGREDIENTS PER AL BUTTERCREAM DE MADUIXA:
150 gr de mantega
150 gr de sucre glass
2 cullerades de pasta de maduixa (*) o al gust
MÈTODE:
Al bol de la batedora afegim la mantega i el sucre i batem lentament un minut. Quan estigui integrat hem de batre a velocitat alta durant uns 5 minuts. Finalment afegim les cullerades de a pasta de maduixa.
MUNTATGE:
Posem el buttercream entre els pisos de del pa de pessic i després cobrim el pastís, tal com vaig explicar al tutorial.
Cobrim després amb fondant.
La decoració l'he fet amb pasta de sucre:
1. Allisem molt finament la pasta de sucre.
2. Dibuixem el perfil del motlle en un paper.
3. Tracem un punt al centre de la circumferència, justament als 7,5 cm.
4. Després anem marcant punts cada 1,5 cm.
5. Amb aquests punts de referència anem fent circumferències amb un compàs.
6. Tallem cada una de les circumferències al pasta de sucre.
7. Amb l'esteca rodona anem passant pels extrems, exercint pressió i anirem veient com es va ondulant.
.JPG)
17 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada