Cupcakes d'ametlla
Fa molt
temps que tenia ganes de fer uns cupcakes d'ametlla. És un fruit sec que
m'encanta i no podria para de menjar-n'hi.
Després de
fer un soparet Dissabte a la nit amb els
meus pares, la imatge és la meva mare i jo menjant atmetlletes torrades, sense pelar.
Perquè gran part del plaer radica en moure els dos dits, fent el moviment
perfecte que desenganxarà tota la pell de l'ametlla. De vegades passa que no hi
ha manera de pelar una d'elles, la pell està completament adherida i llavors
t'emprenyes. Jo no tinc la paciència d'intentar pelar-la, ben al contrari, la
l'aparto i segueixo menjant.
Ho faig de
manera automàtica, sense pensar, mentre xerro amb la meva mare. I quan penso, "Neus, hauries de
parar" miro a la meva mare i en menja i no puc parar. Per la forma en que
actua, intueixo que el mateix li passa a ella.
Allò que
tots fem que en mengem un i ens diem a nosaltres mateixos que serà l'últim. Ens
netegem les mans amb el tovalló i mentre intentem escoltar el discurs del
nostre interlocutor, no podem deixar de desviar la mirada cap al menjar, que
tan desitgem tornar a agafar.
Llavors en
tornem a pica una mica més, repetint exactament la mateixa monotonia i així
segueixes i segueixes quan l'aliment en qüestió (ja siguin ametlles, xocolata,
galetes...) ja està més que finiquitat.
Doncs les
ametlles, tot i no està dintre els meus aliments preferits ni formar part de la
família de la xocolata, té aquest poder en mi que només els dolços tenen. I
pensant, crec que són tots els tipus d'ametlles: torrades, pelades, sense
pelar, salades...
Últimament
Ferran i jo ens trobem que hem d'anar força vegades a Barcelona i tot que solen
ser viatges relativament curts ja se'ns estan fent una mica pesadets, Ja et
coneixes el camí com la palma de la mà, saps en el punt en que perdràs
l'emissora i el punt en el que ens trobem les magnifiques vinyes amb cases
senyorials a l'altura de Vilafranca.
Que per
cert, desviant-me una mica del tema de conversa, no puc evitar parlar d'aquest
magnífic paisatge a l'altura de Vilafranca. Em fa llàstima que anem per
autopista, m'encantaria que fos una petita carretereta, que ens faci anar ben
lents per poder admirar tot aquest entorn. Ferran no pot evitar esbossar un
somriure cada vegada que solto un "ohhh", que és cada vegada que
passem per allí. En realitat potser sóc jo que a la meva ment tinc aquest
paisatge com en un quadre idealitzat; si és així, cada vegada que miro aquest
quadre em quedo amb la boca oberta.
Sovint té
la capacitat de traslladar-me en el temps i fer-me retrocedir anys enrera. Com
si viatgés als anys 50 o 60 on les
famílies acomodades de l'època que vivien a Barcelona i passaven els estius a
la casa de camp.
Imagino al
família Dalmau, fent les maletes per tot l'estiu i carregant amb les criades i
tot per passar els tres mesos a la gran masia de Vilafranca. Famílies amb un
gran poder econòmic, en les que més d'un cap de família tenia relacions amb la
jove criada o mainadera. Si aquesta desapareixia de cop i volta, probablement
era que s'havia quedat embarassada i sovint, la mestressa ho devia saber.
Famílies amb uns fums inaguantables i amb uns fills malcriats i criats per ser
uns inútils.
Fills que a
part de ser una pèssims empresaris, toparan amb la crisi del tèxtil i perdran
tota la fortuna dels avantpassats. I vendran aquestes masies senyorials,
esplèndides, algunes de les quals encara no han estat restaurades i conserven
l'encant de lo antic, del pas del temps. El que donaria per poder entrar un dia
i caminar per dintre, i baixar per les escales que segurament deuen haver-hi al
saló i imaginar-me com la senyoreta Dalmau, en plena adolescència i les galtes
ruboritzades les baixa, engalanada amb les seves millor robes.
El que
donaria per passejar-me pels passadissos i parar-me a l'habitació de la
criatura petita a la que ni la mare alletava, per això ja agafava una dona que
ho fes. Nens que es criaven sols, tot i estar envoltats de gent. Nens plens de
diners que els faran ser uns inútils.
M'encantaria
entrar a l'habitació dels senyors, de grans i enormes finestrals. I es cuines?
Com devien ser? Segurament fredes i enormes.
El cotxe va
massa ràpid i el viatge en el temps és tan efímer que em fa ràbia. Creieu que
és veritat que em passa cada una de les vegades que passem per allí.
Bé i enmig
de tot aquesta parafernalia que us he explicat, dir-vos que per algun motiu els
vorals de l'autopista està plena d'ametllers que ara estan florits i són taaant
bonics!
CUPCAKES
D'AMETLLA
Ingredients:
210 gr de farina
210 gr de farina
2
culleretes de llevat en pols
220 gr de
sucre
1/2
cullereta de sal
70 gr de
mantega a temperatura ambient
2 ous
1 cullereta
de vainilla
1 cullereta
d'extracte d'ametlla
185 ml de
llet sencera
60 gr
d'ametlla trossejada
Tamisem la
farina amb el llevat i apartem.
Barregem la
llet amb l'extracte de vainilla i d'ametlla i apartem.
Al bol de
la batedora, batem el sucre amb la mantega fins que quedi una barreja
blanquinosa i integrada.
Afegim els
ous, un a un, batent després de cada un.
Afegim la meitat de la farina , després la llet i finalment l'altra
meitat de farina. Batem fins que quedi una massa homogènia i finalment afegim
l'ametlla picada i remenem amb una espàtula.
Omplim les
càpsules, no més de 2/3 i fornegem a 160ºC durant 25 minuts o fins que un
escuradents surti net.
Traiem del
forn i deixem reposar 5 minuts, després els posem en un reixeta refredadora.
TOPPING:
Alma
Obregon
Ingredients:
250 gr de mantega
250 gr de mantega
325 gr de
sucre glacé
2
cullerades de llet
2
culleradetes d'extracte de vainilla
Al bol de
la batedora hi posem els sucre, la mantega i la llet i batem, primer a
velocitat baixa i després a velocitat mitjana-alta durant 5 minuts.
Finalment
posem l'extracte d'ametlla al gust,
Un cop els
cupcakes estiguin completament freds podem decorar amb un broquet rodó gran.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada