lo cupcake: almíbar

Puc perdre hores amb moltes coses, si es que es pot dir perdre-les. Diguem que les puc "invertir" en fer dolços, en fer molts dolços, en fer pastissos...Les inverteixo en llegir, en anar de compres, en escoltar música, en treballar... Però hi ha una cosa en la que em desespera gastar un sol minut de la meva vida.

A més, m'entra una com una desesperació que fa que només pugui pensar en marxar d'allí. Molt més que netejar, molt més que planxar, molt més que anar al cinema (si, l'odio, no m'agrada), molt més cuinar salats, molt més que tot això, no suporto perdre ni un minut fent el meu jardí.

Això ja ho vaig saber de ben joveneta quan, davant la meva insistència, els meus pares em van comprar un bonsai al que vaig aconseguir matar en un temps rècord. Allí vaig saber que la paciència no era el meu fort, que la constància i la regularitat tampoc.

A vegades m'imagino que planto un hortet, amb tota la feinada que comporta. M'imagino acabar de plantar les llavors amb cura i regar. Finalment quan tot ha acabat, agafo una cadira i m'assec a mirar, com creix o millor dit "com no creix" perquè allò trigarà mesos en fer-ho! I jo amb això, no puc, és que no puc.

I ara bé quan el jardí és meu! Per molt malament que pugui sonar, la realitat és que quasi prefereixo posar enrajolat, que haver de dedicar les meves poques estones lliures a fer feines de jardineria.

Però la vida i el "colorido" que et donen les plantes... - sento sempre que traiem el tema. Lo del "colorido" és general, jo crec que ja a l'escola han degut aprendre aquest barbarisme i la professora els hi devia dir "això ho heu de dir a algú que no vulgui jardí a casa seva". Sinó, no entenc que tothom digui exactament les mateixes expressions.

El cas és que el pobre Ferran té precisament com a obsessió.... el JARDÍ! (Sí, així, amb majúscules). Jo crec que la vida de parella posa certs entrebancs més o menys greus i aquest n'és un; dels menys greus però no deixa de ser-n'hi un! Recordo quan va plantar una bugambília que s'havia enredar paret amunt.

Em pregunta que em sembla i jo...jo...només vaig poder preguntar quan trigaria en créixer. Quan em va dir que uns dos anys, vaig haver de dissimular més per no ofendre el seu esforç amb allò. Però es que em va semblar tan, tan, tan lluny.

Un dia que jo tenia festa, em va demanar si el podia acompanyar al garden a escollir les plantes que li faltaven per acabar de decorar. No vaig poder dir que no, aquell dia no tenia excusa! Només entrar-hi ja em va venir una picor al nas insuportable; em van dir que potser era al·lèrgia, però no, jo estic segura que era la meva ment que volia sortir corrents d'allí i va pensar que el nas seria un bon indicador. I ell pobret que m'anava preguntant delicadament si m'agradava una o l'altra o què sé jo. I després, la pitjor part, la que el professional comença a informar-lo i....no paren de xerrar i xerrar i xerrar i sembla que mai s'acabin els temes.

I quan em penso que ja estan, llavors s'enreden amb una altra conversa sobre una altra planta amb la que comparen la que tenen a les mans. I joque ja no podia més. Per sort, el meu nas em va servir d'excusa per marxar, crec fins i tot que al senyor del garden li va anar bé que marxés sense veure la meva cara que debia ser tot un poema.

Mentre caminava per l'humit passadís, mentre maleïa el polen, l'aigua, els gardens i tot el que fos verd....em vaig enamorar. Literalment. Diuen que de l'amor a l'odi hi ha un pas, doncs us asseguro que a l'inversa també. I allí estava, aquell petit arbret, aquella coseta preciosa verda i taronja que, de sobte, brillava per sobre de totes les altres. En un racó, apartadet i solitari estava ell amb els seus diminuts fruits. Sento les passes de Ferran que s'apropen cap a mi, puc assegurar que una mica preocupat per la meva quietud.

- Vull aquell- encerto a dir-li.

I així és com tinc al meu jardí l'arbre del Kumquat, la taronja japonesa. Quan el senyor gran i rústic del garden agafava un dels fruits i deia que es menjava amb pell i tot, mentre el movia amunt i avall amb els dits, jo no podia evitar pensar que no sabia el que es deia. Fins i tot, arribada a casa em mirava aquell fruit clavadet a una petita mandarina i em semblava que hauria de ser impossible menjar aquella pell, si realment és com la d'una mandarina.

Error va ser aquest, perquè no té res a veure amb la mandarina i és exquisit. Al principi xoca l'acidesa de l'interior del fruit però després li trobes el gust! Viatjant pel Pinterest, i sense buscar-ho (Ho prometo) com si del destí és tractes, va arribar a les meves mans , una recepta de Kumquats amb sucre suposo que per contrarestar el fort gust de l'interior.

A veure que us sembla i que us animeu a posar un arbre del Kumquat a la vostra vida!

PD. El meu petit arbret encara no tenia masses fruits i tampoc volia gastar-los tots, de manera que m'han sortit poques rodanxes. Això sí, boníssimes!

P.D. Aquesta recepta és adaptada d'un bloc xinès que vaig descobrir i em va encantar. Fa falta una mica d'imaginació per entendre les traduccions però és un punt afegit!

金桔蜜餞 ~ 清甜柑香

KUMQUATS AMB SUCRE

Ingredients:

200 ml d'aigua

75 gr de sucre

150 gr de Kumquats

sucre per rebosar

Mètode:

Tallem els kumquats per la meitat i de cada meitat en tallem l'extrem. Intentem deixar unes rodanxes força amples perque es tornaran més petites i arrugades i si les fem molt fines, s'acabaran trencant.