Dilema moral amb uns cupcakes de moniato i pinyons
L’any passat un 31 d’Octubre, entren per la
porta del negoci uns nens. Van disfressats de calaveres i amb cares macabres
pintades a la cara. Entre tots destaquen una nena vestideta de bruixa i un
altre de dimoni amb unes banyes que li surten del cap.
-
Truco o trato! – criden tots en
volum i temps desiguals.
Els seus ullets brillen, amagats a sota
aquelles capes de pintura hallowinesca. Me’ls miro mentre una pena enorme
m’envaeix.
Una barreja de nostàlgia i aflicció s’apoderen
de mi i quasi no puc reaccionar mentre els observo.
-
Que diu que què? –contesta el meu
pare atònit, aliè a les noves celebracions procedents dels països anglosaxons.
Li explico breument i somriu.
Mentre els nens surten per la porta, també ho
faig jo i miro a la plaça. Res, ni rastre de la castanyera, ni rastre de la
castanyada i encara sento més enyorança. No m’atreviria a preguntar a algun
dels nens si saben el que és la castanyada perquè possiblement no ho sabrien.
Estic segura que a l'escola els hi hauran ensenyat,
molt em temo que sí però segurament ni ho hauran retingut. I no els culpo,
donada l’espectacularitat del halloween.
Mirant a la plaça recordo disfressar-me de
castanyera amb tota il·lusió del món, la mateixa que la d’aquests nens disfressats d’ultratumba. Recordo vendre
castanyes torrades i recordo a la gent comprar-n’hi.
Recordo que sabia perfectament que aquesta
antiga tradició és deguda que des del segle XVIII, la nit de tots sants es toca
a morts ininterrompudament durant tota la matinada, una tasca en la que hi
participaven familiars, amics i parents. Per poder aguantar tota la nit menjaven
fruits secs, o aliments fets d’ells i propis de la tardor, com les castanyes.
Els nens s’allunyen rient i cridant, agafant
amb força el botí recollit de casa en casa.
I que se n’ha fet de la nostra castanyera? Què
se n’ha fet de la senyora vella, abrigada i amb un mocador al cap que venia
castanyes?
Que se n’ha fet de : “calentes i grosses, qui
en vol ara que fumen?” que cridava la castanyera.
I contestant els nens: “ petites i dolentes;
de les vuit, set les pudentes” per
fer-la enfadar.
Em preocupa un pèl sentir aquesta nostàlgia
que interpreto com el pas inevitable del temps, el mateix que fa que tingui més
arrugues a la cara. M’agrada la barreja de cultures, aquest mestissatge que
s’accentúa amb la facilitat que ens donen internet i les xarxes socials.
M’encanta compartir tradicions i celebra-les totes però sense oblidar les
nostres.
A casa meva, desde ben petita, ha vingut el
papa noel però sense descuidar el tió i els reis.
La festa de Halloween és encantadora,
encisadora, i divertida. Vaig tenir la sort de poder viure-la a Sant Francisco i participar en una processó
que era un autèntic cant als morts que em va emocionar. Un munt de gent caminant,
sí, disfressada, però amb un sentiment cap als seus familiars desapareguts, les
fotos dels quals portaven penjades a mode de collar i que ballaven per ells,
amb un respecte màxim.
El problema radica quan s’adopta el que
interessa de cada tradició. Igual pena em fan aquests nens celebrant el Halloween sense saber absolutament res i el que és pitjor, oblidant les
pròpies.A mi també em cridava molt l’atenció fer
cupcakes hallowinescos, o galetes de mòmia, o pop cakes fantasma però un gran
dilema moral em va començar a envair i a fer-me sentir patriota o com se li
vulgui dir.
I al final ha guanyat la tradició, la nostra,
la de casa. Perquè m’encanta, per que no vull que es perdi i i si mai tinc
fills els hi explicaré què és la castanyada, la castanyera i els vestiré segons
la tradició.
I també els hi explicaré el que és el
halloween, els hi faré cupcakes monstruosos i galetes de mòmia. Perquè no hi ha
res més bonic que el mestissatge cultural però sense oblidar la nostra història,
la nostra cultura que està més bonica que mai!
L’any que ve potser ja no tindré dilema
cultural i em llençaré a la piscina amb uns cupcakes de rat penat! De moment us
haureu de conformar amb uns de moniato i pinyons.
Feliç dia de tot sants!
INGREDIENTS PEL PA DE PESSIC:
210 gr de farina
2 ous
145 gr de sucre morè
120 gr de mantega
8 gr de llevat
1 culleradeta de canyella en pols
½ culleradeta de nou moscada
185 ml de llet
15 ml de vainilla
MÈTODE:
Posem dos moniatos nets, sense pelar i
embolicats amb paper de plata. Els posem al forn a 190º durant una hora i mitja
aproximadament o fins que al clavar-li un ganivet estiguin tous. Quan estiguin,
els pelem i els triturem amb la batedora, com si fos un puré. Apartem.
Preescalfem el forn a 160º. Preparem el motlle
amb les càpsules.
Tamisem la farina,el llevat, la canyella i la
nou moscada i apartem.
Batem el sucre amb la mantega fins que quedi
integrat i agafi un color més claret. Afegim després els ous, un a un batent
després de l’adició de cada un.
Afegim la meitat de la farina tamisada i
batem. Després afegim la llet i batem i finalment hi acabem de posar la resta
de la farina.
Quan estigui tot ben integrat afegim 200 gr de
puré de moniato i batem fins que tot sigui
homogèni.
Omplim les càpsules, no més de 2/3 de la seva
capacitat i posem al forn uns 25 minuts.
BUTTERCREAM DE MONIATO I FORMATGE
INGREDIENTS:
150 gr de mantega
400 gr de sucre glas
150 gr de crema de formatge (tipus
philadelphia) ben fred
100 gr de puré de moniato ben fred
MÈTODE:
Posem la mantega i el sucre al bol de la
batedora i batem durant uns minuts a velocitat baixa, fins que es quedi una
barreja homogènia.
Afegim després la crema de formatge ben freda
i batem uns minuts a velocitat baixa. Després augmentem a velocitat mitja alta
durant cinc minuts fins que agafi consistència.
Finalment afegim el puré ben fred i seguim
batent 3 minuts a velocitat alta.
MUNTATGE:
Apliquem el buttercream amb espàtula.
Espolvoregem canyella en pols per sobre.
Torrem els pinyons (últimament em dóna per
torrar tots els fruuits secs) i els tirem per sobre.
Bona castanyada!
