Una vegada
arriben, ja no marxen aquests. Et descuides una miqueta i comencen a
instal·lar-se.
Al principi
comença tot molt dissimuladament i ni tan sols ets conscient del que està
passant. Saps que en algun moment tu has fet quelcom que els ha fet sentir
convidats a casa teva.
I a ells els hi
falta temps i ràpidament s'autoconviden.
En quin moment
els vaig fer sentir convidats? Quan m'he ofert com a amfitriona? - et preguntes cada dia.
En realitat són
uns convidats que no molesten, poc invasius i sovint progressius però com tot
convidat, ha de marxar. Ha de ser una estada limitada perquè quan la supera, el
convidat passa a ser intrús.
Cada dia els veus
i cada dia et van molestant més a la vista. T'emprenyen quan et vols menjar
alguna cosa hipercalòrica, quan vols estar tota una tarda estirada al sofà (tot
i que fa anys que no puc estar ni mitja
hora)...
Però sobretot,
sobretot molesten quan et vols dutxar. Arribes, et poses el calefactor, et
prepares la roba, l'aigueta ben calenteta... i...apa! Allí apareixen i
molesten!
-
Voleu
fer el favor de marxar? - els hi pregunto indignada.- Què he de fer per a que foteu el camp?
I de cop, sento
una veueta, casi imperceptible que m'obliga a deixar tot el que estic fent per
escoltar-la perque no la sento bé.
-
Què
dius? Parla més fort? - li
dic a aquesta veueta llunyana. Parla més fort que no et sento!
I llavors, la
veu, ja cansada de mi, em diu:
-
Que
no mengis tanta xocolata noia!
I jo que em quedo
plantada al mirall, assimilant aquestes paraules de la veueta. Que no sé d'on
ve.
-
I
que no em facis més aquesta pregunta, que ja canses! I fes el favor de posar-te
a règim enlloc de preguntar sempre el mateix! Es que mira que ets pesada!
Com? Però com
t'atreveixes ? Però tu qui ets per dir-me aquestes coses?
- Sóc el teu
subconscient,que ja està més que cansat de que em preguntis. I que sigui
l'última vegada que ho fas, eh!
A sobre! A sobre
he de sentir això!
Em miro al mirall
i m'agafo “El Michelin” amb els dits índex i polze intentant recordar si el
gruix és exactament el que hi havia fa una setmana o ha augmentat.
Molt em temo que
tal i com han anat les coses...haurà empitjorat una mica... Es que no
pot...cada entrada del blog, és un àpat dolcet! Mmmm...i què bo...
No, no, no!, em dic a mi mateixa. Però es clar, he de
provar-ho abans per poder fer la recepta perquè sinó, què? Què em diríeu si us
pengés una recepta que no està realment bona?
Jo ho faig per
vosaltres, això de menjar cada postre que faig. Diguem que és el sacrifici
d'una blogger.
Un cop comprovat
que el gruix del senyor Michelin realment ha augmentat i que s'hi deu trobar
còmode, la meva ment comença a buscar mesures desesperades.
Primer intento
tranquil·litzar-me per l'època de l'any en que estem: bé, estem a Maig...a
Maig? Aix que ja em falta temps per l'operació bikini!
Em torno a mirar
al mirall, i agafo la molla; així, en forma de pinça i movent-la amunt i avall
mentre em passen pel cap tots els dolços que faig, cupcakes, melmelades,
buttercream...i aquella molla amunt i avall, amunt i avall.
Centrem-nos i
parlem, et sembla “Michelin”? Fem un pacte: jo deixaré de menjar totes les
coses que em xiflen i que curiosament tooootes engreixen i tu has de
desaparèixer al cap de poquet.
Però al cap de
poc, ok? No val que jo m'hi esforci molt i tu no et dignis a marxar de casa
meva.
A canvi, jo et
prometo que et tornaré a convidar passat l'estiu. Bon tracte no? Tu et quedes
sense platja i jo sense dolços durant tres mesos.
Crec que és just,
sobretot tenint en compte que has aparegut per aquí sense que jo t'hagués
convidat.
Un cop he parlat
amb ell començo a planificar. A veure, què he de fer? Esport, això està
clar. Però ja en faig, jugo a volei i no
és per dir-ho però solen ser entrenaments força intensos.
Però és clar , potser
el que falla és el que faig després d'entrenar per que sopar una pizza i una
rajola de xocolata...doncs no, malament, anem molt malament.
Que menges massa?
Doncs més exercici per cremar, no?
I si m'apunto al
gimnàs? Podria anar al preparador físic que hi ha i que li dius allò de:
-
Vinc
per baixar els flotadors de la panxa.
O
-
Vinc
per treure'm les “cartutxeres”.
I el pobre noi
que et mira i calla però que sents que els seus ulls diuen “farem el que
podrem...”.
Segurament quan
arriba a casa o va a fer unes birres amb els amics comenta entre riures i glops
de cervesa que potser es va equivocar de professió i hauria hagut de ser
cirurgià estètic.
I els amics li
diuen que la gent vol miracles, sense pensar que més d'algun o alguna dels que
estan en aquella taula han pecat del mateix.
Després de
meditar el tema del gimnàs, m'informo de les quotes i miro horaris.
Asseguda al
sofà de casa, una tarda freda d'hivern, tapada amb una manta d'aquelles
peludetes que per més que les rentis són agradables de tocar, vaig fent càlculs
de les classes a les que podria assistir.
Miro a través del vidre del menjador,
cap al jardí i veig que comencen a caure gotes que si les toqués tindrien la
temperatura del gel, que no la consistència.
I llavors, enmig
d'aquella estampa, amb els peus ben calentons i amb una tassa de té calenteta a
les meves mans, em ve al cap una veu, com un eco. És la veu de la meva mare:
-
Els
gimnasos viuen de la gent com tu? Si tots els que us matriculeu hi anéssiu no
s'hi cabria.
M'ho va dir fa
anys i tenia tota la raó. Ella sempre ha estat així, ella no et diu, “no
t'apuntis que et coneixes i tiraràs els diners.”. Ella et deixa fer i
t'informa. I quanta raó tenia.
Allí estiradeta
al sofà faig un altre glop al deliciós té i torno a mirar al jardí. Ara ja plou
més intensament i penso “a qui pretens enganyar?”.
Tiro els horaris
a la brossa i vaig en busca del pla B o C o D. El que sigui.
Passen els mesos
i s'apropa la calor, bon temps, vestidets i bikinis i això, els publicistes ho
saben i també els grans centres comercials.
I aquí ve quan jo
pico a tot.
-
Amb
tu el marketing és 100% efectiu- diu Ferran resignat.
I si, ho
assumeixo i ho accepto, no ho discuteixo no. M'he comprat les Easy tone per
pujar culet, la màquina que simula pujar escales.. i no tinc més coses perque
el pobre Ferran em frena.
- Ahhh mira, una màquina per fer
abdominals sense enterar-te'n!!!!.
-
Que
no, que els resultats sempre comporten un esforç Neus.- em diu ell, que us informo que també és
preparador físic.
Potser si, però
si tingués aquesta màquina segur que cada dia faria abdominals sense parar,
segur!
És que és la màquina que em fa falta! I Ferran maleïnt el Decathlon i
Teletiendas i tot!
En fi, que ho he
pensat millor. Que ja no estic a temps perque se'm tira l'estiu a sobre i sóc
feliç així! I si menjo una miqueta més doncs és igual, i perque m'he de matar a
fer abdominals si sóc feliç jugant a volei?
I qui es pot
resistir a aquest whoopie pie? Au va! Jo no! Y vosaltres?
WHOOPIES DE
XOCOLATA AMB CREMA DE FORMATGE I MELMELADA
Recepta de Sarah Billingsley i Amy Treadwell
Recepta de Sarah Billingsley i Amy Treadwell
INGREDIENTS PER
AL PA DE PESSIC:
234 gr de farina
normal
64 gr de cacau
1 i 1/2
culleradeta llevat en pols
1/2 culleradeta
de sal
76 gr de mantega
sense sucre,a temparatura ambient
60 gr pomada de mantega (és Crisco. He llegit
que es pot substituir perfectament per margarina)
208 gr de sucre morè
1 ou L
5 ml d'extracte
de vainilla
310 ml de llet
Posem el forn a
preescalfar a 190º. Prepara els motlles amb spray antiadherent o amb mantega i
farina per evitar que s'enganxi.
Tamisem la
farina, el cacau, el llevat en pols i la sal i apartem.
Al bol de la
batedora barregem les dues mantegues i el sucre a velocitat baixa fins que
estiguin combinats. Incrementem la
velocitat a mitja i batem fins que quedi cremós, batent uns 3 minuts. Afegim
l'ou i la vainilla i batem dos minuts més.
Afegim la barreja
de la farina que tenim apartada i la meitat de la llet i batem a velocitat
baixa fins que s'incorpori.
És important que
a partir d'aquí anem netejant els laterals amb una espàtula per evitar que
s'enganxi.
Finalment afegim
la resta de farina que quedi i la llet i barregem fins que estigui tot
integrat.
Omple els motlles
(mai del tot sinó et quedaran uns whoopies gegants com a mi).
Fornegem durant
10 minuts. Traiem del forn i deixem reposar 5 minuts fins ho puguem treure.
CREMA DE
FORMATGE:
112 gr de
Philadelphia temperatura ambient
76 gr de mantega
sense sal, a temperatura ambient
420 gr de sucre
glas
5 ml d'extracte
de vainilla
Al bol de la
batedora batem la crema de formatge i la mantega a velocitat mitja. Afegim el
sucre i batem a velocitat mitjana fins que quedi cremós, uns 4 minuts.
MUNTAGE:
Posem la crema de
formatge i per sobre hi tiro melmelada de maduixa triturada.
NOTES:
Recodeu que al portar crema de formatge, s'han de conservar a la nevera. El pa de pessic estarà una mica més duret però igualment bo!
Recodeu que al portar crema de formatge, s'han de conservar a la nevera. El pa de pessic estarà una mica més duret però igualment bo!
Fa temps que tinc ganes de fer Whoopies i aquests tenen molt bona pinta. Me'ls apunto!
ResponEliminaMoltes gràcies guapa! La veritat és que han triumfat a casa!
EliminaMolts petonets!
Fa gràcia la teva història, Neus. Però encara més graciosos són aquests whoopie-pies! ! Mareta. La meva arma de foc és: fes golafreries de tant en tant, però la resta... no! Així que, un cop a la setmana, whoopie o el que faci falta! i si pot ser, amb xocolata... hi hi hi. que no vivim més d'un cop, no? Petons!
ResponEliminaDoncs tota la raó Marina! M'aplicaré això d'un cop a setmana! A veure si en sóc capaç!
EliminaMolts petonets guapa!
Doncs tota la raó Marina! M'aplicaré això d'un cop a setmana! A veure si en sóc capaç!
EliminaMolts petonets guapa!
Jo vaig al gimnàs habitualment, però no és pas per estar prima ni per cremar el que he menjat el dia abans, no. Jo hi vaig perquè si un dia he de córrer darrera d'un lladregot que m'ha estirat el bolso, córrer més que ell, enxampar-lo i estomacar-lo amb el mateix bolso que m'ha pres. Se'n penedirà de ben segur!!!
ResponEliminaEls whoopies tenen molt bona pinta, noia! I la massa es veu ben tova!
Jajajaja! Està bé Marta això del lladregot! Ho tindré en compte per quan vagi a correr a veure si em motiva més!
EliminaMolts petonets
Jo vaig en bici sovint...però em sembla que no prou per apaivagar els efectes de les meves receptes (i la de tercers si es presenta)...o sigui que no sóc gens de bon exemple!!! Els Whoopies els provaré sense falta!!! Una abraçada!
ResponEliminaOstres Mònica, i amb els postres que fas tu qualsevol es resisteix!!! Així que només et queda una opció...fer més bici!jajaja
EliminaMolts petonets guapa!
Vaig veure com feies el Whoopies a "La vida en dolç" i em van entrar unes ganes immenses de provar-los. Ben aviat els faré, espero que surtin deliciosos!
ResponEliminaEm quedo per aquí seguin-te!
Realment tens publicades unes receptes...tremendes! :)
Montse
Hola guapa! Els whoopies son una autèntica delicia, un vici imparable....ja em diràs com et surten, ok? Moltes gràcies per pasar-te pel meu blog i seguir-me. M'encanta el teu i també tens una altra seguidora!
EliminaMolts petonets!