-
No us
aixecareu de la taula fins que no us hagueu acabat el plat.
Va sentenciar la
meva mare autoritària. I per si no n’hi hagués prou afegia:
-
I
encara queda la fruita!
Nooo, la fruita
noo!!!! La Pili i jo, mal menjadores de naixement, patíem un trauma a cada una
de les menjades.
Potser per a nosaltres ho era, per a muns pares es convertia
en un autèntic calvari.
I allí estàvem,
assegudes a la taula, cada vegades més encongides o encorbades, i mossegant
durant llaaaargs minuts el mateix tros de menjar.
Cap a la dreta, cap a
l’esquerra, a dalt a baix, que si gira, que si tomba i aquella bola cada vegada
era més gran i més gran i ,més dura i més seca!
Quelcom estrany ens passava a
la boca que convertia un petit, més aviat diminut, tros de carn en una enorme
massa triturada i seca. Però enorme, enorme!
I muns pares
desesperadets, uns pares que nosaltres veiem com a cruels e inhumans que ens
feien menjar de totes totes.
-
No
puuuc... – deies mentre t’escorries un mica més encara per la cadira.
Crec que no hi
havia cosa pitjor per a mi, que un tall de bistec . De fet, avui en dia, que
sóc ama i senyora del meu menú, no l’incloc mai. Mai.
I la meva mare,
en un dels seus moments de desesperació en el que ja s’acostava l’hora d’anar a
l’escola i quedava mig bistec al plat va tenir una gran idea.
Tan bona era la
idea que passats els anys, la recordo com si fos ahir.
Per mi que va
pensar, “què puc fer per a canviar el gust del bistec i que li passi més ràpid?
A veure...Ah, ja sé!”
I llavors va
introduir a la meva boca un tros de bistec amb..amb...plàtan mentre deia una
amenaçador:
-
I si
treus la bola te la tornaràs a menjar.
Però això que és?
La barreja de textures i temperatures! Però, però....Jo no em veia però
m’imagino amb aquella bola allí perenne ara amb tros de plàtan per allà
flotant, sempre a la galta dreta, amb els ulls mig aclucats caient fins i tot
una llagrimeta de fàstics.
No menja la gent
meló en pernil? Doncs apa, havia nascut una Ferran Adrià a cal Moya!
Però allò no era
suficient per estovar els ànims de la meva mare que la pobra ara em diu:
-
Tenir un fill que mengi mengi bé és tenir una joguina.
Conta la llegenda
(la meva pobra mare) que en una de les meves superboles es va fer tard. Era
hora d’anar a escola, i corrent corrent m’hi va enviar.
Quina va ser la
seva sopresa quan al tornar jo portava quelcom extrany a la boca. Un espècie de
bola...un chiclet?
No.
La bola de
bistec. Sí senyors, es veu que vaig estar les dues hores d’escola amb aquella
cosa a la boca, fent cas a la meva mare de que el menjar no es tira i les boles
de menjar no s’escupen.
Bona nena. Allò ara, devia tenir vida pròpia.
Quina llàstima no
recordar la cara de la meva pròpia mare. Jo segurament hagués amorrat el cap de
la nena a la brossa i li hagués dit “escup, escup” sense ni tan sols mirar-la.
I després tocava
el torn a la fruita, a la tant temuda fruita. I no valia barrejar-la amb xocolata! Catàstrofe.
No
sabien com fer-s’ho els nostres pares per a que la mengéssim. Primer fèiem
formes amb els galls de les mandarines; que si una casa, que si un cotxe...però
ja van veure que allò no resultava gaire efectiu.
Fer figuretes en fèiem, però
menjar-les doncs ja no.
Així que ja veies
al meu pare menjant una tallada de meló mentre deia:
-
Mmmmm...què
bo! Però que bo que està!!
I ma germana i jo
el miràvem amb la boca oberta i, tot s’ha de dir, un pèl incrèdules.
-
Anna
en vols?
-
Ah,
doncs si. Ohh! Què està bo!
I llavors mun
pare col·locava una tallada d’aquest meló a la taula, davant seu.
-
Que
ningú m’agafi aquesta tallada, eh! Que ara vinc! Anna vigila que ningú no me la
prengui. – deia com si en aquella casa visquéssim vint persones.
I quan tots dos
marxàvem, ma germana i jo ens aixecàvem a corre cuita , robàvem la tallada de
meló i ens la menjàvem!
Objectiu
complert!
El tema del
menjar a casa meva sempre ha estat tota una història, i reconec que pels meus
pares, de les complicades.
A casa la iaia, els caps de setmana no hi havia cap
problema per que sempre hi havia “llepolia”! Solia ser menjar igualment sa però
diferent del diari i sobretot fet per la meva àvia. Allí no feia falta que
ningú ens digués que havíem de menjar.
Com ens els
macrodinars amb els amics dels meus pares i els seus fills de la nostra edat.
Com es deu fer a quasi totes les cases, seien al nens a una punta de la taula,
sovint en una més baixeta.
El meu pare, gran maniàtic de l’ordre a la taula i
obsessionat en que ningú comenci a menjar abans que tothom estigui assegut:
-
No
mengeu fins que us ho diguem. No es toca res, eh!
Dit i fet, ma
germana i jo ben quietes. Ni una patateta chip, ni una oliveta. Però és clar,
resulta que es posen a menjar i els meus pares s’obliden de dir-nos que ja ho
podíem fer nosaltres també.
Així que tothom jalan i la Pili i jo, mirant i
esperant el tret de sortida. Sort que al final se’n van adonar, sinó ja no ens
queden patates!
Si ja els hi dic
jo, massa bones us em sortit, massa bones!
D’adults la cosa
ha canviat i som bones menjadores, potser poca quantitat. Però és que per a mi,
l’àpat és un simple tràmit per arribar als postres, sempre ho diré això.
Quan algun
diumenge anem a dinar a casa reconec que em delecto amb les exquisideses fetes
pel meu pare. Hagués hagut de muntar un restaurant perquè no pot cuinar més bé.
Però una condició
sine qua non per dinar a casa d’ells és
l’ordre. Ell estableix un ordre al que t’hi has de cenyir i no hi ha més.
Primer la crema de no sé què, però si resulta que t’agradaria anar picant
alguna carxofeta....Meeeccc! Error, no pots.
Si primer va la
cullerada de tàrtar, després la crema, després la carn per que està a la
temperatura no sé què, i l’acompanyament estratègicament servit, és així i
punt.
Tots seguim un
ordre, com bons nens. Com sempre, es veu.
Doncs per
recordar aquells anys i per a que si algun dia tinc fills no siguin com jo, li
regalo al passat uns postres a veure si em compensa les meves malifetes en un
futur!
Espero que el
karma rebi aquest present en forma de compota de poma idel per a ....barrejar
amb el bistec, eh mama?
COMPOTA DE POMA
Recepta de All
Recipes
INGREDIENTS:
-
4
pomes pelades i tallades a cubs
-
185 ml d'aigua
-
60 gr de sucre
blanc
-
canyella
PROCEDIMENT:
En una olla
barregem les pomes, l'aigua, el sucre i la canyella. Tapem l'olla i cuinem a
foc mitjà-lent durant 15-20 minuts, fins que les pomes estiguin ben toves.
Quan estigui
fred, anem aixafant les pomes amb una forquilla o amb un triturador.
NOTES:
-
La
compota de poma es pot menjar posant-le de topping del yougurt, o topping de
gelat o sandwich de crema de cacauet amb compota, o combinat amb entrepà calent
de pollastre....hi ha mil combinacions.
Ara bé, estigueu
atents a la meva proposta aquesta setmana.
Neus, has descrit el que passava a casa, amb ma germana quan era petita!!!! El tema bola era el pa nostre de cada dia!!! I ara, la meva filla petita, s'ha arribar a adormir sobre el plat!!! Quina raó que té la teva mare quan lloa les virtuts d'un nen que menja bé! Sort que en tinc dues de molt i molt bones menjadores...que si no es per parar boig! La compota i les fotos delicioses!
ResponEliminaJajaja! Quina gràcia Mònica. La meva mare mai m'havia contat que em quedés adormida però imagino la teva desesperació!!
EliminaSort que ets bona cuinera i de gran ho agraïrà!
Molts petonets!
M'he recordat de la meva germana petita i "llepafils" llegint la teva entrada XD
ResponEliminaXulíssimes aquestes fotos!!
Moltes gràcies Eva! Si, crec que a cada casa n'hi ha un de nen mal menjador!
EliminaMolts petonets i gràcies per comentar!
Excel.lent historia!! La visc ara amb els meus fills i el truc del papa funciona, i tant ke si!!!
ResponEliminaJAjajja! Es que els trucs passen de generació en generació! I sort d'això!
EliminaGràcies per passar-te per aquí i comentar Albert!!!
Molts petonets