Les set del matí
d’hivern. Tinc fred però no és per això que tremolo.
Camino per casa buscant
peces de roba que no trobo perque no busco bé, perque no tinc el cap centrat.
Obro la finestra per que hi entri la claror i
comenci a esclarir-se el meu cap. Però res, ni un bri de llum assoma pel vidre.
La foscor més absoluta que encara em fa sentir un pèl més espantada.
-
Però
creus que seré capaç? – li dic al Turko, que no conec de res, i que escolta
pacientment a l’altra banda del fil telefònic.
Em diu que és
clar que si, però jo no la veig enlloc la claredat aquesta. Tot i així confio
en ell, totalment. No sé perque però em transmet confiança. Ell ha estat el
causant de que jo ara em vegi en aquest embolic. Anirem a fer la Ferrata
Regina, una de les més difícils de Catalunya i la meva primera.
-
Té
tres trams, i pots sortir abans de començar el següent.- em diu.
Marxem....
1 ANY DESPRÉS I MIG....
Les set del matí
d’estiu. S’està força bé. Pronostiquen pluja però el Turko és dels que “hay que
ir y ver”.
M’equipo, ara ja
sé com. Durant aquest temps he conegut més al Turko i si abans hi confiava, ara
més. Hem fet un barranc sec, m’ha ensenyat a escalar i cada vegada em vaig
atrevint una mica més. Finalment amb la meva primera ferrata vaig aconseguir
fer els dos primers trams. Abans del tercer ja em van començar a flaquejar les
forces, tant les físiques com les psicològiques. El meu vertigen, sempre present
a la meva vida, s’havia deixat dominar amb les paraules alentadores del Turko,
però no estava disposat a fer un tercer tram. Un any després:
-
Turko,
vull fer el tercer tram. Ja em veig preparada. – em sorprenc a mi mateixa amb
aquestes paraules.
I era veritat. Una
espècie de barreja entre curiositat i
por, de vertigen i ganes de llençar-m’hi, una confusió de pensaments que tot i
així, tots em redirigien cap a la mateixa direcció: cap al tercer tram de la
Ferrata Regina.
Al cap d’un dies
me’n penedeixo. I si no en sóc capaç? I si quan estic al segon tram no tinc
forces per continuar? Fer perdre el temps al Turko i Ferran em preocupa però
més em preocupa la frustació de no poder fer la ferrata. O el que és pitjor, la
frustació de no intentar-ho.
De camí començo a
notar els nervis del primer dia. Sé al que m’enfronto i sé que en una ocasió no
m’hi vaig atrevir.
Fer-ho significa
per a mi una meta, un repte més. Aquest any de novetats, de fites per
aconseguir, aquesta n’era una altra. El cotxe segueix avançant i el Turko i
Ferran xerren. Jo, que normalment no callo, veig força limitada la meva
conversa. Em preocupen massa les altures de moment i el meu vertigen m’està
amenaçant.
- Segur que
podré, no Turko? – li pregunto com si la seva resposta fos suficient per callar
al meu cap o el cor o allà on estigui aquest vertigen.
I no sé si ho és
però psicològicament les seves paraules tenen en mi un efecte calmant i
confiador.
“Si ell diu que
ho podré fer, segur que podré, no en tinc cap dubte”.
Entre cordes i mosquetons,
ens comencem a equipar. Tenim una estona a caminar fins arribar a l’inici de la
ferrata i penso que això m’ajudarà a relaxar-me. Però no és així.
Caminem a pas
ràpid, costa amunt, i immediatament tinc
una estranya sensació d’ofec. No pot ser cansament, em dic a mi mateixa,
acostumbrada com estic a fer esport. És clar, són nervis, és el meu vertigen
que es manifesta en forma de panteix. Intento obviar aquesta sensació i
concentrar-me amb la muntanya, amb el pas a pas.
Arribem a una
petita esplanada que recordo perfectament. El Turko tira el material i la
motxilla al terra, s’eixuga la suor del front i mira amunt, la muntanya. Sempre
com si es tractés d’un ritual.
-
Doncs
ja estem. – afirma.
Equipada amb tot
observo com el Turko puja primer. Ferran va al meu darrera, millor no puc
estar; és l’oportunitat ideal per aconseguir aquesta fita, aquest cim.
Comencem!
Graó a graó, em
torna a passar el mateix: la sensació de que és més difícil del que sembla.
“Només és una sensació, tira endavant que ho pots fer”.
Anem fent, anem
pujant. Confio totalment amb Ferran i el Turko i això manté a ratlla el meu
vertigen. En alguna ocasió, trams de cadenes que em bloquegen una mica però que
al final supero.
Quedar-te en un
tram bloquejada, pensar que no ho podràs fer i llavors una veu totalment
tranquil·litzadora:
-
Mira,
a la teva dreta veuras una esquerda que va perfecta per posar-hi el peu dret.
Posa tot el pes a la teva cama dreta i empeny cap amunt.
I ho diu d’una
manera que vaig i ho faig! És cert que a vegades em surt una vena un pèl
irònica. Imagineu-vos que esteu penjats, agobiats, sense forces i no hi veieu
escapatòria. I et diu ell:
- Mira, veuras
que més a l’esquerra del teu peu dret tans un sortint boníssim per posar-hi el
peu!
Mires i resulta
que es tracta d’una mini mini requetemini esquerdeta, a la qual t’hi cap ben
just la punteta del peu i que a sobre està tant amunt que només un hiperlaxe
(que no és el cas) pot arribar-hi a posar el peu.
-
Ui
si, pedazo escalón! Donde va a parar.
En fi, que seguim
i arribem al segon tram. Ferran treu de la seva motxilla una capseta. Ja no
me’n recordava que l’havia fet jo una setmana abans. Ferran la va muntar i jo
decorar. “Portaré Lo Cupcake” al cim de la meva fita” pensava mentre la
pintava. Ara, amb els nervis ni me’n recordava; Ferran sí.
I ell i el Turko
comencen a fer fotos mentre pugem, que si capseta amunt, que si capseta avall,
que si ara em penjo, que si ara a l’arbust...
Comencem el
tercer tram. Difícil, desplomats que em costen. Estic cansada però la mateix
adrenalina em fa continuar.
Per fi! Ho
aconsegueixo, ho aconseguim. Trepitjo el cim! El meu tercer tram!
-
Perque...t’atreviries
amb el puenting?
Miro a Ferran
dient que no amb el cap, però amb la certesa de que ho acabaré fent.
Així que Turko,
per portar-me a la ferrata per primera
vegada, per només haver-te de demanar per anar a escalar i tu no dubtar en
organitzar-ho, per un viatge interminable escoltant sobre frostings, pa de pessics i demés, per aprendre-t’ho, i
evidentment, gracies per participar en el meu projecte i per mostrat tant
d’interés en ell, un pastís per tu!
Gràcies als dos
per creure en Lo Cupcake, carregar la caixeta per tota la ferrata i fer-li
fotografies. Sou genials!
I que millor pel
Turko que un pastís turc de yougurt? Casualment, un dels que més li agrada!
Tindré crítica?
PASTÍS TURC DE
YOGURT
Recepta extreta
de Directo al paladar, que a la vegada l’ha extret del gran Gordon Ramsey
INGREDIENTS:
6 ous
150 gr de sucre
75 gr de farina
normal
½ culleradeta de
llevat tipus royal
600 gr de yougurt
grec natural
suc de ½ llimona
MÈTODE:
Preescalfem el
forn a 160º i preparem un motlle desmoldable d’uns 22 cm.
Per una banda
batem els rovells amb el sucre fins que la barreja blanquegi. Per altra banda
batem les clares a punt de neu.
A la primer
barreja hi afegim la farina amb el llevat i batem bé fins que s’integri.
Seguidament afegim el suc de llimona i el yougurt i tornem a batre bé.
Finalment afegim
les clares, barrejant molt delicadament per evitar que baixin. Ho posem al
motlle i fornegem durant una hora.
Deixem refredar i
a mi m’agrada servir-ho amb melmelada de gerds per sobre.
NOTES:
Al forn s’inflarà
molt i al treure’l es comença a desinflar i a quedar-se arrugat. És normal.
Jo que pinta tiene valiente!!
ResponEliminaOye estoy de concurso y no recuerdo si te he invitado, pero me encantaria contar contigo y tus maravillosas recetas.
El premio es un lote de productos de reposteria creativa que te va a encantar.
Un besazo
Hola guapa! Lo intentaré, a ver si tengo un poquito de tiempo para pensar i hornear algo!
EliminaBesitos!
Bem bo, aquest pastís. I bona ferrata! És la meva via preferida, l'he fet un munt de vegades però hi tornaria, cada cop el paisatge sembla diferent... bona jornada, i amb repte de capseta lo cupcake, veig! Petonets, guapa.
ResponEliminaHola guapíssima!
EliminaSi? Un munt de vegades l'has fet? Jo amb prou feines vaig acabar el tercer tram! Estàs feta una campiona!
Moltes gràcies guapa!
Quina por la via ferrata, però quines vistes més maques! El pastís boníssim segur. M'ha agradat molt veure que vas dur la caixeta del blog per a fer fotos jeje. Petons!
ResponEliminaJajajajaj! Sí, Nuria, la caixeta sempre amb mi! però de la por vaig oblidar-la fins que Ferran m'ho va recordar! jajaajaj
EliminaMolts petonets guapa!
quina entrada més xula!
ResponEliminaMoltes gràcies guapa! Els teus muffins m'han obert la gana per tot el dia! MMMMM!!!
EliminaMolts petonets!
Ja veig que, a més de ser una magnífica pastissera, ets una agosarada esportista!!! Quina por...qué valenta!!! Un petonàs!
ResponEliminaJjajaja! Si no fos per ells dos no ho hagués fet mai això!
EliminaMoltes gràcies guapíssima!
Petons