lo cupcake: CASQUETES

Has escollit un 17 d’Abril per deixar-nos, per marxar, tranquil·lament, dormidet i acompanyat dels més propers.

L’Avi Miquel, el de la plaça, el de la platja d’Altafulla, el de 90 anys i que en semblava deu menys. Perque tothom es pensava que en tenies menys d’anys!Aquest ha estat el teu mèrit iaio, haver viscut intensament fins deu dies abans d’abandonar.

No hi ha ningú d’Altafulla platja que no sàpiga qui ets, per que l’avi Miquel sempre estava per allí, sempre xerrant amb un o l’altre, sempre donant voltes i donant conversa.

Els dimecres mai faltaves al teu dinar amb els amics de la vinya, aquests que estaven tots al tanatori amb els ulls plorosos. Senyors fets i drets, desfets amb la teva pèrdua. Se’t trobarà a faltar iaio.

Recordo quan et van operar de cataractes, no fa massa.

- Hauries de quedar-te a casa aquesta tarda iaio.

Tu vas dir que si, que si, però no en tenies cap intenció i de fet, no ho vas fer. Tossut i aragonés que potser és dir la mateixa cosa.

Ahir, al costat teu, ploraven la mort d’un jove de 37 anys i llavors, m’he separat de la meva pena i he pensat amb lo afortunats que som nosaltres i, sobretot, lo afortunat que has estat tu.

Has viscut en plenitud fins que aquesta malaltia ha invaït el teu cos, de manera ràpida, fugaç.

- D’aquesta ja no me’n sortiré - vas dir.

Per que tu, en el fons, molt abans que nosaltres, ja ho sabies.

Tu forner, valoraves més que ningú la meva feina repostera. Recordo quan em van regalar la Kitchen Aid que ningú sabia el que era. Tu sabies el funcionament exacte de cada peça, de cada pala, de cada accessori.

Mentre anava fent cupcakes te’n portava per esmorzar i t’encantaven. A vegades soltaves un:

- Massa dolç...

O quan veies massa colors i coses extranyes, feies un gest amb el cap com dient “això és ben extrany”. Però t’ho menjaves.

He tingut la sort d’heretar les fòrmules que tu i la iaia utilitzaveu per les pastes del forn; tot un tresor, impossible de valorar.

Fa dues setmanes anava a fer el curs amb l’Alma i se’m va ocòrrer portar els teus pastissets, el genuins, com a regal. De bon matí, vaig reunir els ingredients i em vaig posar a amassar. Però quan els hi intentava donar la forma, la massa es trencava.

Desesperada vaig agafar la massa, la vaig posar en un bol i vaig anar a casa en busca teva.

Deixo el bol a sobre la repissa del cuina, i tota sufocada:

- Iaio, això no em surt.

Llavors tu, calmadament i amb el mig sormriure a la cara, vas agafar un pessic de massa i la vas treballar una mica, d’aquella manera que només sabeu els que ho heu fet tota la vida.

Jo pendent del teu diagnostic, de la teva valoració. Falta oli, falta farina? Què falta?

- La massa está bé - vas sentenciar. I no saps com em van alleujar aquestes paraules!

El teu diagnostic va ser que em faltava activar la massa, que li donés cops, que l’amassés bé.

I...voilà! Va ser la solució i em van començar a sortir els pastissets, o casquetes, com tu diries.

Al cap d’unes hores el papa t’havia tornat a portar a urgències, per enèssima vegada des del diagnòstic de la malaltia.

Et trobaves malament però no em vas dir res i unes hores després tornaves a estar a l’hospital.

Quan vaig entrar al box, el primer que em vas dir:

- I les casquetes? Com t’han sortit?

- Perfectes iaio. Ja te n' he guardat. – et vaig dir mentre t’ensenyava unes fotos.

I tu tot orgullós i jo contenta de saber el teu secret.

Em van quedar gravades les paraules de l’Alma, durant el curs. Mentre es posava un pastisset a la boca, l'assaboria i alababa el gust mentre deia:

- Y encima me emociona que lo has hecho con tu abuelito!

A mi em van emocionar les paraules de l’Alma per que sabia la crua realitat del que t’esperava, i de fet, aquell dia a urgències vaig començar a ser conscient que el procés només podia anar a pitjor. A partir d’aquell moment així va ser, no m’equivocava.

A partir d’aquí passaves més temps assegut a la teva cadira. Jo venia als vespres amb els meus llibres de reposteria creativa i te’ls miraves mentre jo et passava les fulles i feies un “ohhh” cada cop que t’ensenyava aquelles creacions. Espero que t’ho passessis bé.

Dos dies després del teu enterrament es va apropar un noi jove emocionat. S'acabava d'assabentar i ens va dir que era amic teu i que eres un senyor que li donava molta pau. Què més es pot dir?

En fi iaio, que m'acomiado de tu. Només volia dir-te que has fet tot molt bé, que has viscut dignament i has mort de forma encara més digna. Avui m’emociono de veure la gent afectada, de veure la gent que t’estima i que plora la teva absència. M’emociono quan parlen de l’avi Miquel.

En honor a tu, aquest post només podia ser una de les receptes del vostre forn i què millor que unes casquetes, uns pastissets. Sense la teva ajuda mai hagués trobat la solució i estic contenta d’haver-t’ho dit, d’haver-t’ho agraït.

És d’admirar la teva paciència i com els hi deies a les infermeres:

- Ja torno a estar aquí, xiqueta. – amb una barrreja de resignació i humor.

Et trobaré, et trobo a faltar a l’hora del dinar, quan entro al teu pis, quan passo per la plaça que encara em sembla veure’t allí de peu.

Des d’aquí et dic adéu i t‘estimo.

P.D. Amb tu hem enterrat les restes de Pluto, el teu acompanyant durant 13 anys pel que et vaig veure plorar el dia de la seva mort. Ara allí on estigueu, caminareu juntets com cada dia durant anys.

P.D. Vull donar les gràcies a tots els professionals de la sanitat que t’han atès perque tot i el que estan passant han tingut un tracte professional i sobretot humà, immillorable. Jo sé lo difícil que és estar als dos cantons de la situació i els hi ho volia agraïr.

P.D. Per altra banda iaio, no podrem fer la cerimònia on a tu t’hagués agradat. Ho sento però ens hem trobat amb un capellà deshinumanitzat que no li ha importat. Gent com aquest “home” no es mereix massa línees a aquest humil blog. A tu t’hagués agradat una cerimònia a l’esglèsia de la platja, a la plaça on has estat els últims deu anys de la teva vida, on tens els teus amics i coneguts. Però “estava bruta” segons el capellà, iaio, i es veu que no es podia netejar o simplement “els enterraments es fan al poble”.

Però no et preocupis iaio perque sigui on sigui la cerimònia, tots hi serem al teu costat i ja ens hem ocupat que aquest capellà no hi sigui. Un bon amic, el Vicent, s’encarregarà de fer-nos el dia, una mica més dolç.

PASTISSET O CASQUETES DELS IAIOS:

INGREDIENTS:

250 ml d’aigua ardent

500 ml d’oli

250 gr de sucre

1250 gr de farina

25 gr de llevat fresc

cabell d’angel

MÈTODE:

Preescalfem el forn a 180º. Preparem una safata amb paper de forn.

Desmiguem el llevat fresc amb l’oli, treballant-lo bé amb les dits. Notareu que se us enganxa a les mans però seguiu. Afegim després el sucre batint fins que es quedi més o menys integrat. Afegim finalment l'aiguardent.

Després poc a poc anem afegint la farina mentre anem amassant amb les mans.

Hem d’anar treballant la massa. Penseu que s’ha de treballar molt molt la massa, i anar donant-li cops per activar el llevat. El meu avi va dir literalment que "li pegués".

Després agafem un pessic de massa més o menys així:

Li anem donant cops entre les mans.

El posem a la repissa i li donem més cops, afinant la massa deixant-la ben fineta i amb la forma més rodona possible. Us podeu ajudar amb un plat per aplastar-la de manera uniforme.