No sé si la Macu
tindrà el mateix record que jo...li hagués hagut de preguntar el dia de l’aniversari de la
petita Naiara.
A vegades no sé
si els records de petita són reals, o deformats per envellir-los o fer-los més
traumàtics encara. El cas és que fins ara, fins que estic escrivint aquestes
línies , tampoc he fet el gest de comprovar-ho amb ella o amb muns pares.
I de fet, tampoc
ho faré. Quasi que prefereixo quedar-me amb el que penso per que crec..crec que
encara em fa una miqueta de mal recordar-ho. Ara me’n adono, ara que ho intento
escriure per primera vegada.
Tretze anys,
surto del cole de la mà de la inseparable Macu. Donem una volteta, és aviat. No
recordo per on... però després decidim anar a casa meva.
Obrim la porta i
quan entrem....
-
Que canvies
de casa? –em pregunta ella amb cara de sorpresa.
Tot i així, la
seva cara no superava l’expressió d’incredulitat de la meva! Pel passadís hi
havia un munt de caixes amuntonades. Tota la casa en una caixa.
Però que passa?
No entenia res de res! Però res de res!!
Sé que en aquell
moment la Macu tampoc va rebre cap resposta i de fet, cap de les dues vam ser
conscients de l’abast de la situació.
El que ve després
no ho podria descriure amb claredat. No recordo quan els meus pares em van dir
que marxàvem, ni com, ni quan i el que era més important, ni on!
Suposo i vull
pensar que m’ho van explicar tot, però si va ser així , la meva ment ho ha
bloquejat.
El següent que
recordo és comunicar els meus quatre companys de curs que marxava. No sabia
perquè..no sabia perquè! I ells encara més parats que jo, encara ho entenien
menys!
Qui volia marxar
del paradís? Em preguntava jo! Per que per a mi allò era el paradís.
Recordo al dia
següent, un 21 de Juny, que al final de la classe la professora comunica a tots
que em dóna les notes un dia abans per que la meva família marxa del poble i
tot i que tot és borrós, recordo que una sensació em va envair. “ Així que això va de veritat” i aquí, va
començar el meu calvari.
Aquella nit vam
dormir a casa d’uns amics i l’endemà muns pares ens van venir buscar. Abans
d’arribar el destí, una parada per dinar a casa la meva àvia que vivia a un
poble a un quart d’hora distància.
Recordo un
pastís, 22 de Juny, el meu aniversari; catorze anys. Però no en tinc de gana!
Ja us el podeu menjar vosaltres aquest pastís!
El calvari és va
fer llarg , llarg i pesat. On anàvem era a Altafulla, un poble coster amb una
platja magnífica que en canvi jo no valorava en absolut. Vam arribar en ple
estiu, a rebentar de gent que jo no coneixia,
de turistes, de soroll, de crits. No em deixen anar sola a la platja.
Passo a major part de l’estiu a casa la Macu, que m’acullen com una filla més.
Tren amunt, tren avall.
Arriba el
Setembre i he de començar el curs. Dues classes de vuitè! Com? Al meu curs érem
4 ! Em costa d’assimilar, em costa adaptar-me i els alumnes tampoc no m’ho
posen gens fàcil. Edats difícils i conflictives per a totes dues bandes.
Vull agrair, ara
que puc i m’atreveixo després de tants anys a la Jasmin, la meva professora.
Crec que mai li vaig dir el perquè però ella es va esforçar molt per a
facilitar la meva adaptació.
La recordo sempre
al meu costat, la recordo sempre valorant-me i
incloure’m amb la disfressa de carnaval. La recordo com la meva taula de
supervivència, tot i que crec que mai li vaig confessar el que jo estava
passant.
Però, com diu un
conegut meu, tot passa i allò també.
I llavors, va
tenir lloc el miracle! Vaig començar a valorar la grandesa d’Altafulla! Aquest
poble tan bonic, tan especial del que ara de moment, no m’hi vull moure.
Estic enamorada
d’Altafulla.
Ara crec que no
podria viure sense el mar, sense la grandesa del més blau que t’aixeca l’ànim
en un dia decaigut. Sovint passejo per la sorra, en ple hivern i penso en lo
afortunada que sóc de poder viure on visc.
Crec que no hi ha
ningú que no s’enamori d’Altafulla al trepitjar-la! Però suposo que això és com
un fill, que a tu sempre et semblarà el millor
del món, el més guapo i el més llest.
Però passejar un
diumenge d’hivern aviat pel matí, sola, amb l’aigua que sembla que amb silenci
també estigui més calmada, amb el castell de Tamarit al fons... és que
m’atreviria a dir que fins i tot és curatiu!
A vegades ell
també s’enfada com la setmana passada, i s’emporta les dutxes, palmeres i un
tros de passeig. Però si ens parem a pensar, l’únic que fa és recuperar
parcel·la que li vam agafar per posar-hi les nostres tovalloles a l’estiu. Per
tant, no li tenim en compte aquestes rabietes.
Doncs bé, dedicat
a Altafulla, a la seva gent, a nostra gent, i sobretot al mar, a la immensitat
blava que ens acompanya cada dia, uns cupcakes de mar, amb els seus animalons i
la barqueta d’Altafulla.
( venint de
Barcelona per la N-340, quan veieu la barqueta gireu a l’esquerra! Allí, està
el paradís)
CUPCAKES DE
XOCOLATA I DE MAR:
Recepta d'Alma
Obregón.
Per a 12
cupcakes.
INGREDIENTS PER
AL PA DE PESSIC:
115 gr de mantega
220 gr de sucre
3 ous
180 gr de farina
40 gr de cacau en
pols
1 i 1/2
culleradeta de llevat en pols
120 ml de llet
semidesnatada
1 culleradeta
d'extracte de vainilla
MÈTODE:
Preescalfem el
forn i preparem el motlle del cupcakes amb les càpsules. Tamisem la farina amb
el cacau i el llevat i reservem.
Batem la mantega
amb el sucre fins que s'integrin i la barreja es comenci a aclarir. Afegim els
ous, un a un, batent fins que s'incorporin. Després afegim la meitat de la
farina i batem a velocitat baixa fins que s'integri.
Afegim la llet
barrejada amb l'extracte de vainilla i batem. Finalment afegim l'altra meitat
de la farina i batem a velocitat baixa fins que s'integri. Omplim les càpsules
a 2/3 de la seva capacitati fornegem 22 minuts.
Deixem refredar
els cupcakes al motlle durant 10 minuts
i després els deixem reposar a una reixeta.
SWISS MERINGUE
BUTTERCREAM DE VAINILLA:
És exactament
aquest del tutorial i ho tenyit de color blau (ara ja sabeu perquè).
MUNTATGE:
Els cupcakes que
feu com si fos el mar, apliqueu el buttercream amb l'espàtula, fent pics cap a
dalt simulant onades.
Els de sorra,
apliqueu buttercream ( no tenyit) i hi tireu per sobre galletes Digestive
triturades.
Després hi poseu
les figuretes de fondant que més gràcia us facin.
PD. No os oblideu donarme un copet de ma i fer-vos seguidores del meu blog, a la pestanya on posa "inscriviu-vos" i rebreu totes les meves receptes.
PD. Tambe em podeu seguir per facebook.
Preciosos, ¿ con cual me quedo, con el pulpo, el cangrejo, el delfín?. Una pena comérselos. Bss.
ResponEliminahttp://atentamente-carmen.blogspot.com.es/
Muchas gracias Carmen! Pues sí que sabe mal comérselos, después de tanta dedicación!
EliminaPero una receta de Alma de chocolate és irresistible!
Muchos besitos!
Que lindos!
ResponEliminaO verão em cupcakes,adorei!
bjs
Muito obrigado Silvia! Eu amo que você está sempre aqui e você me comentar!
EliminaMuito amor!
Te han quedado chulisimos¡¡¡ besicos¡¡
ResponEliminaMuchas gracias Laura! Esto me anima un montón!!!
EliminaMillones de besitos!
Quina història! :') No sabia que vius a Altafulla, la meva tieta i la meva cosina també hi viuen des de fa uns quants anys! Jo estic a la Catalunya central, però vaja, fa poques setmanes que estava per aquí, hehehe La veritat és que és un lloc molt bonic, a mi m'agrada molt :)
ResponEliminaI aquests cupcakes m'han encantat! T'han quedat xulíssims!!!
Una abraçada guapa i bona setmana!
Hola Cristina! Doncs ja saps que has de fer quan hi tornis,no? M'avises i fem una cerveseta al passeig!
EliminaEt sembla?
Perfecte!! No vinc gaire per aquí baix i mira que m'agradaria fer-ho més sovint, però si quan torni tinc una estona, tu faré saber i quedem!! Va sí!!! :D
EliminaUna abraçada guapi!
Tot i que els canvis sempre són complicats, diuen que és la manera en la que l'èsser humà evoluciona, adaptant-se a noves situacions. I precisament això és el que tú fas continuament, sempre inconformista, sempre evolucionant...
ResponEliminaPD: tot i que en el seu moment va ser una situció dura per a tú, al cap dels anys a mi em va canviar la vida... Així que com pots entendre me n'alegro tant i tant d'aquell canvi...
Petonets!
Ferran
Ohh! Això si que no m'ho esperava! Ets un solete (ja sé que no t'agrada que t'ho digui)!
EliminaJa saps que sense tu, no podria fer ni la meitat de les coses!
T'estimo!
Quin post més bonic NEus!
ResponEliminaQuan ets petit tots els canvis costen, suposo que el nostre món és el que és i costa adaptar-te a les noves situacions. Però per sort, com bé dius, tot passa! i amb el temps inclús al valorar-ho ens n'alegrem i veiem que han estat positius.
ptns!!
Hola guapa!
EliminaSi, i tant! De fet, ara no m'hi vull moure d'altfaulla!!
Moltes gràcies guapa!
Que bonitos te han quedado estos cupcakes y además que trabajo más bien hecho!!!
ResponEliminaUn besito guapa,
Sandra von Cake
Gracia guapa! Un semanita..cada noche un muñequito...si es que me cuesta!!
EliminaMuchas gracias pofr pasarte! Besitines
Hola Neus,
ResponEliminaUns cupcakes molt divertits i un post molt "personal", m'ha agradat molt lleigir-te.
Escolta una cosa, per que no organitzes una trobada blogger a Altafulla? Jo passo sempre unes setmanetes a l'estiu i hi vinc sovint pq. els meus sogres tenen una casa. Segur que som moltes bloggers que rondem per la zona. Estaria bé no? Jo t'ajudo a organitzar si vols.
Hola guapa!
EliminaM'alegro que t'agradi el meu blog!
Doncs havia pensat fer alguna trobada blogger, amnb ganbes de conèixer a molta gent amb qui parlem sovint! Però a l'estiu treballo més que mai i a sobre, aquest estic pendent d'un trasllat.
Igualment perque no em passes el teu mail i parlem privadament perque un cop sol·lucionat el trasllat ho podriem fer!
Petonets