Una historia d'amistat al costat d'un pastís
Sis amigues en una taula d'un
restaurant del casc antic de Tarragona. Sis amigues, sis noies, sis històries
diferents. Moments vitals oposats i en canvi, posats en comú davant un àpat i
una copa d'un acceptable vi de la casa.
Cada una arrossega un passat
i un present, cada una amb alguna arruga que explica una història de patiment o
d'un riure desmesurat. Brindis inicial en el que es pregunta amb nervis
“perque brindem?”.
-
Per totes! - diu una d'elles.
-
Bueno, i per mi - diu l'Anna, seguit d'unes rialles de totes sis.
L'Anna ha deixat de fumar, o
com diu ella “ara fuma menys” i de quan en quan en solta alguna.
Es veu que s'ha ajudat d'unes
pastilles per deixar-ho i diu que s'ha desprès de tot tipus d'empatia! Està bé.
Empatia 0 = patiment 0.
Ella dirà el que vulgui però
crec que és de les persones que millor escolten i amb qui més còmoda em sento
parlant, així que benvinguda “falta d'empatia” si és que és així.
He sortit a les 21 hores de
treballar i he arribat molt justet, sempre corrent, sempre amb el temps just.
Però elles m'esperen pacientment, a l'estressada del grup.
-
Com estàs Neus?
La Martina em pregunta abans
que jo ho pogués fer envers ella. Em sorprèn que amb tot el que està
passant tingui en compte “ com estic
jo”.
Intentem escollir una amanida
per picar al mig. És més difícil del que sembla. Ho aconseguim.
-Me voy a hacer el camino de
Santiago. No soporto estar más aquí- diu
la Martina amb un gest una mica derrotat.
No li dic però en el fons
dels seus ulls hi veig ganes de tirar endavant, hi veig força i sé que li anirà
bé.
-
T'anirà genial guapi. - li dic mentre li aconsello que s'emporti
impermeable.
Finalment escollim la carta i
ens aconseguim posar d'acord. L'Anna s'aixeca per anar al lavabo.
-
Si ve el cambrer li dieu que esperi que en falta una.- em diu,
recordant-nos que falta la Maria per arribar.
El forat que deixa l'Anna fa
que vegi directament a la Stefi, el motiu pel qual trec el temps i les energies
que no tinc, per sortir a sopar. Alemanya que després d'uns anys de viure aquí
va tornar al seu país. Va dir que seguiríem en contacte i així ha estat. Ve
molt sovint i fa que totes ens veiem més. Amiga fidel d'una noblesa
extraordinària.
Explica que la vida li somriu
i es veritat. M e la miro, amb aquelles galtes vermelles d'haver-se tombat tot
el dia al sol i els ulls li brillen. Ha estat a Portugal amb el Jonathan i la
veig il·lusionada.
Mentre ho explica recordo a
la Martina i la miro. La seva xicota l'acaba de deixar, sense esperar-s'ho
després de quatre anys de relació. La situació de la Martina és tan difícil que
la seva xicota era també la seva amiga, el seu recolzament, el seu bastó i la
seva il·lusió. Perdre tot això de cop és molt dur i ella està aferrant-se ben
fort amb els dits a la paret del pou, amb totes les seves forces per no
caure-hi al fons.
No ens han portat el primer
plat i ja van dues copetes de vi. Estic còmoda, amb elles xerrant i rient.
-
Holaaaaa, ja estic aquí...
Arriba la Maria, després de
dues hores d'spinning.
-
Eh i no ens ha regalat ni deu minuts de descans! Estic morta.
“Ja podem demanar”, crec que
és el que pensem totes; al marge de l'alegria de veure-la, estem mortes de
gana!
-
L'altre dia un conegut meu em va dir que hi havia dues realitats: la
realitat normal i la realitat intel·lectual.
-
Com? Què és la realitat...intel·lectual? - em pregunta la Montse amb un mig
somriure a la cara.
Avui també sembla cansada. La
Montse estudia i estudia i es mala època ara. Ha de fer treballs i més treballs
que ha anat aplaçant alguns Diumenges.
“Hauria de marxar a casa a
fer feina...però va, em quedo una estona més” la sentia mentre jugàvem a volei platja, quasi
les mateixes que estem a la taula. Tot i el cansament, no para de somriure o de
riure o fins i tot, de morir-se de riure! És la persona amb el somriure més
fàcil, dóna gust contar-li qualsevol bajanada perquè saps que t'ho tornarà amb
un d'aquests.
-
És quan una mare el diu “mira que guapo és el meu fill” i resulta que costa
de mirar el nen. - respon l'Anna i la seva no-empatia, amb el temps que jo he utilitzat
només per agafar aire. Ha estat una deducció però resulta que l'ha encertada.
Què és llesta!!! I guapa.
“ Tu ets guapa, tia” li vaig
dir un dia mentre entrenàvem. Em sembla que no li agrada massa que li digui
però creieu-me que és veritat.
Ens porten els plats, molt
bona pinta. Copeta de vi amunt i avall. L'ambient es caldeja, s'allarga i en
cada moment em sento més i més a gust.
-
Un dia en el que no podia parar de llorar y un amigo ya no sabía que
decirme para que parara- en conta la Martina.- Con toda su buena voluntad va y
me dice “ Tia, míralo por el lado bueno, puedes hacer lo que quieras, cuando
quieras y tienes un piso para ti sola!.
Ens conta la Martina, entre
riures, que en aquell moment allò la va desconsolar encara més i recorda com
mira al seu amic mentre la paraula “sooolaaaa” apareixia en el seu cap en forma
d'eco infinit.
I llavors si, va enfonsar-se
una mica més.
La Maria sembla contenta i té
un somriure continu dibuixat a la cara. Antagonisme de la Martina que podria
estar passant el seu pitjor moment.
Ens acabem el plat, resulta
boníssim. No en sobra ni una engruna. I tampoc de vi, que vola.
-
Estic amb un noi. - ens sorprèn la Maria. Després de passar una ruptura ara
ella representa l'altra cara de la moneda. La de dona recuperada, independent,
feliç. La de dona enamorada.
Peeeero …..
-
Em va preocupar una mica l'edat...
-
Que en té 40? - em va sortir ràpidament. Per després dir-li, tia no passa
res, l'edat no és un impediment.
-
No. 25.
Silenci. En aquell moment
miro a l' Anna i me n'adono que estem més aprop dels 40 que dels 25. La Maria
es passa els minuts següents justificant la relació explicant-nos que ell és
molt madur, que mira la Stefi (també té la mateixa edat) que bé...
No em serveix res del que
m'explica, només em serveix veure-li aquells ullets d'enamorada i feliç. I si
no funciona, i què? Patirem però també haurà viscut una bonica història d'amor.
Se li omple la boca d'ell, de com és, de què diu, de què fan...mentre a
nosaltres se'ns omple de magnífics creps de Nutella.
I jo? Penso. Jo amb la casa
plena de caixes, la meva vida cap per avall, amb un negoci que funciona, una
parella que també (creuem els dits), sóc l'estressada del grup. Sort en tinc
d'elles que fan una teràpia en cada un d'aquests sopars.
-
Sabeu? Que estic cansada del voleibol, de la competició, dels
desplaçaments...però no ho vull deixar
per vosaltres. No suportaria no tenir aquests moments.
-
Això es molt bonic -em contesta la Maria mentre sento que l'Anna em passa
la ma per l'espatlla.
Finalment per a aquest post
tan bonic, un pastís bonic, el que li vaig fer per l'aniversari de la Stefi.
Després de pensar quin seria el més adequat em va venir al cap el famosíssim
pastís de roses de I am Baker. És Stefi total, vaig pensar.
Si entreu veureu que té penjat
fins i tot un tutorial on explica com fer-ho! Crec que és el pastís més fet de
la historia, i sí, jo també he caigut i l'he fet. Si no el faig, rebento!
Jo he fet canvis en la
recepta i sobretot el buttercream. Penseu que a l'hora de menjar queda molt
frosting i si el feu excessivament dolç costa d'empassar. Per això jo vaig fer
un swiss meringue, que trobo que no empalaga tant.
PASTIS DE ROSES DE VAINILLA I
MADUIXA
PA DE PESSIC
Ingredients:
290 gr de farina de
rebosteria
2 i 1/2 culleradetes de llevat
en pols
1 culleradeta de bicarbonat
de soda
1culleradeta de sal
4 ous
300 gr de sucre
3 culleradetes d'extracte de
vainilla
250 ml d'oli vegetal
250 ml de buttermilk
1 cullerada de pasta der maduixa
Mètode:
Preescalfem el forn a 170 º.
Preparem quatre motlles amb mantega i farina o amb spray antiadherent.
En un bol a part tamisem la
farina de rebosteria, el llevat, el bicarbonat i la sal.
Al bol de la batedora
elèctrica afegim els dos ous i batem entre 10-20 segons. Afegim el sucre
i continuem batent a velocitat mitjana durant 30 segons. Afegim la vainilla i
l'oli i seguim batent.
Baixem la velocitat i a poc a
poc anem afegim la meitat de la barreja de farina. Afegim després la meitat del
buttermilk, després la resta de la farina i acabem amb l'altra meitat del
buttermilk. Batem fins que tot estigui integrat.
Si volem colorejar-los
separem quatre parts iguals i tenyim cadascuna d'un color.
Omplim els motlles per igual
i posem al forn durant 20 minuts.
Deixem refredar al motlle
durant deu minuts i després els passem a refredar a una reixeta.
SWISS MERINGUE BUTTERCREAM DE
MADUIXA:
Ingredients:
8 Clares d'ou L
400 gr de sucre
575 gr de mantega
15 ml d'extracte de vainilla
1/2 culleradeta de sal
Mètode:
Seguiu aquest TUTORIAL.
MUNTATGE:
Per a muntar el pastís, són
tres passos bàsicament.
1.
Fer el pas “tapamigas” , com si anéssim a fer un layer cake. Ho trobareu
aquí.
2.
Deixem refredar durant 1/2 hora a la nevera
3.
Apliquem el buttercream en forma de roses, com vaig explicar al tutorial
“com fer un cupcake”
NOTES:
-
I am Baker té penjat un excel·lent tutorial per a que surti un pastís de
roses perfecte.
-
Recordeu que el buttermilk es fa: berrejant 250 ml de llet desnatada o
semidesnatada amb 15ml de vinagre blanc. Es deixa reposar durant deu minuts i
ja està.
- La pasta de maduixa és això.
