lo cupcake: gel

Sol, platja i waterlemon

Ara imagineu-vos que esteu a la terrasseta d'un bar amb uns amics. Si pot ser a la terrasseta d'un petit establiment, tocant la sorra de la platja.

Imagineu-vos que fa calor, que fa un sol espatarrant, un cel sense ni un núvol, d'un blau espectacular, net, d'aquell color que sembla que no pugui existir.

Imagineu-vos que esteu sota una pèrgola, coberta de bru d'on hi pengen petits potets de vidre aleatòriament. A cada potet hi reposa una espelma que davant la nit, de cel estrellat, es confon en una més d'aquelles estrelles.

De geladeres trencades i un frappé de cafè

Sempre he sentit nostàlgia per les petites botigues de poble. Sóc de poble, m'agrada el poble, els carreronets difícils de trepitjar, les cases altes i estretes, incòmodes (tot s'ha de dir) però que adornen el poble. Fins als 14 anys vaig viure a Benifallet a un poble de nou-cents habitants on ni tan sols es tancaven les portes de casa en clau. A vegades faig exercicis mentals, i intento recordar...no només imatges, sinó sorolls, olors, colors....Ho intento amb totes les meves forces, no vull que es perdin amb el pas del temps. Em preocupa que arribi el dia que ja no sigui capaç de fer-ho.

Sento com se m'eriça el pèl al recordar com una nit d'estiu, els meus pares van decidir passar la nit al terrat. Recordo una calor extrema, però també el cant dels grills (desde llavors quan els sento per la nit, actuen com un somnífer per a mi) i uns estels preciosos amb una llum impressionant, brillant allà dalt on el meu pare ens anava ensenyant la osa mayor, osa menor....Amb els anys vaig saber que aquella excursió la vam fer en el dia més calurós de feia no sé quans anys i perque els meus pares no podien ni dormir a la casa estreta i de finestres petites on vivíem.

Em ve a la memòria quan estàvem sopant amb els meus pares i un veí pagès obria la porta mentre cridava:

-Anna, et deixo això!

I deixava una caixa plena de préssecs autèntics, d'aquells que la flaire pujava les escales fins arribar al nostre menjador. Préssecs que quan els menjaves era un autèntica festa per a les papil·les gustatives, que et regalimava el suc pels braços i et quedaves enganxifosa però que valia la pena.

Recordo quan venia algú de fora i trucava a la porta d'un veí. Si aquest veí no hi era, al cap d'uns minuts es pujava la persiana de la casa del costat. La veïna treia mig capet, quedant-se quasi a la penombra i li preguntava al foraster si buscava a menganito. Si aquest assentia, llavors mostrava una mica més la seva cara i li explicava que estava al cafè, jugant a cartes i que solia venir a casa sobre les set de la tarda, però que si volia podia trucar dues cases més avall on hi vivia un dels seus fills, que sí que estava a casa.

Un poble on tothom sap de tothom i de ningú. Llavors ens vam traslladar a una altre poble, però aquest coster i amb més població. Tot i així, puc dir que quan vam arribar, encara conservava els negocis propis del poble, alguns dels quals, encara aguanten. El supermercat petit, el quiosc amb olor a llapis, la fruiteria d'olor a cirera i els enciams verds i cruixents.....Tot això s'està perdent...crec. Estic orgullosa perque he tingut una infància que encara ha viscut això, que no vaig anar al cinema fins als 11 anys, que no vaog saber el que eren els Levi's fins als 15 i no vaig menjar en un Mc Donald's fins als 16. Vivia en una bombolleta sana i apartada del món.

Ara les coses són diferents però tampoc puc dir que siguin pitjors. Ara hi ha internet!!!! Suposo que els que són pares n'estan fins al monyo d'internet però a mi m'encanta. Ara, ni que ho vulgués no podria viure de les petites botigues. El meu ritme de vida, a trompicons i fora d'horaris fa que internet i les botigues online s'hagin convertit en una eina imprescindible per a mi, i sobretot desde que estic al món de la rebosteria.

Avui mateix, un frappé no era el que tenia pensat fer al blog...se'm feia la boca aigua amb un gelat que penjaré la setmana que ve. Peeeeeròooo... he anat a obrir la meva estimada geladera, de la encara més estimada Kitchen Aid, en repòs desde feia una mesos quan he vist que alguna cosa no rutllava.

El bol estava llefiscós, una líquid blau sortia d’algun poro (invisible) però que suposo que amb el temps ha anat traient el líquid suficient com per veure-ho. El porexpan de la base de la caixa també tenia líquid. La següent pregunta de Ferran ha estat:

- On ho vam comprar? – segons a quin lloc ja tremoles!

A Amazon! O mare meva...a Amazon!!!! Ara sí que ja puc donar per perduts els diners i la geladera. Jo sóc de la generació que ha crescut amb la idea que només llocs com el Corte Inglés et canvien les coses sense problemes.

En una botiga online jo no puc plantar el bol i el seu líquid viscós al mostrador, mentre miro desafiant a la noia per dir-li que allò ha sortit malament. I que jo no li he donat cap cop! I que s’ho cregui! Semblarà mentira però en període de garantia he tingut problemes en alguna gran superficie.

Encara recordo quan vaig comprar ous en una gran superfície (entre d’altres coses). Quan vaig arribar a casa, aquells ous apestaven, literalment, com mai havia apestat una cosa comestible. Espantada vaig cap a la gran superfície i demano per l’encarregada (que semblava una quants anys més jove que jo) i li dono els ous. Em diu que n’agafi uns altres. La miro atònita i li dic que potser s’hauria de revisar tot l’estant perquè podrien no ser els únics.

- Si, de moment vostè agafin uns altres.

Sense paraules...

Doncs bé, com ho faig? Envio un mail? Truco?

La resposta i l’actuació ens ha deixat a Ferran i a mi, de pasta de boniato. Tu envies un correu i et diuen que en menys d’un minut et trucaran. Quan encara no haviem acabat de llegir la frase, ja sonava el telèfon. Una noia ens pregunta que ens passa. Li expliquem. Ens pregunta si vom el reembols dels diners o una altra geladera. Dic que en vull una altra. Ens demana mil disculpes i ens diu que ens passa amb un encarregat de tramitar-ho.

El noi nes torna a demanar disculpes. No ens pregunta què ha passat, només es preocupa de les molèsties que ens hagin pogut ocasionar. Ens diu que en dos dies rebrem la nova geladera i que quan la rebem, hem de tornar la defectuosa. Ens envia un correu, amb una etiqueta que hem d’enganxar quan retornem la geladera defectuosa per a que no ens cobrin els gastos d’enviament.

Atònits, pengem el telèfon, ens mirem i somriem. Sabreu com acaba la història la setmana que ve! Si penjo la recepta del deliciós gelat que tinc pensat, és que ja tinc nova geladera!!!

FRAPPÉ DE CAFÈ

Recepta de la Martha Stewart

Ingredients:

3 cullerades mitjanes de gelat de vainilla

1 got de gel*

1 got de cafè fred

½ got de llet freda

2 cullerades de sirop simple*

Nata (35% matèria grasa)

Mètode:

En una trituradora hi posem el gelat, el cafè, la llet, el sirop i el gel i triturem fins que quedi homogèni.

Muntem la nata fins que faci pics suaus.

Posem el frappé en un got i decorem amb la nata muntada.

NOTES:

- El gel si el teniu amb glaçons grans, l’haureu d’esmicolar prèviament a posar-ho a la trituradora. Soprenentment vaig trobar bosses de gel que hi posa (para coctel) que t’estalvies el picar.

- Per fer el sirop simple: posem 125 ml d’aigua i mig got de sucre en una cassola petita. Escalfem mentre removem fins que el sucre s’hagi dissolt completament.