"Up" cupcakes de vainilla i cireres
Amb els
anys descobreixes coses, descobreixes gustos, fòbies i fílies i et comences a
conèixer a tu mateixa. I és llavors quan marques dsitàncies amb determinades
coses.
La
distància que més he marcat jo, és amb les sales de cinema. M’he adonat que sóc
poc cinèfila, o millor dit, gens cinèfila.
Al
principi, després d’acudir al cinema en reiterades ocasions desde
l’adolescència amb amics, novietes..., pensava que havia de fer un esforç.
Passats
els anys, quan hi anava, començava a sentir cert sentiment de rebuig cap
aquella activitat. Però m’autoconvencia, pensant que era impossible que una
cosa com el cinema no em pogués agradar.Si,
senyors, és així. Per una part, dec ser extremadament sensible o empàtica però
si la película és de patir o història real o de por, surto amb un neguit que no
sóc capaç de treure’me’l en dies. Si acaben bé perque acaben bé i si acaben
malament...si és que ja ho sé que el problema sóc jo!
Però el
cinema a més em posa nerviosa! Em fa mal a la vista, tanta foscor i aquella
pantalla allà ben il·luminada, la gent mossegant crispetes una i altra vegada,
fent-me estar més pendent de quantes els hi queden que de l’argument de la
pel·lícula. Ni parlar de les xarrupades als gots de cocacola, que em fan venir
ganes de girar.me i dir “que si, que ja acabat, que ja no en queda” només perque
deixi de fer el sorollet dels trons.
