lo cupcake: sucre

I ja està aquí el meu retorn bloggeril i que millor que amb una recepta de Bollets de sucre que no es que estiguin deliciosos, sinó que són irresistibles!Aquestes últimes setmanes puc afirmar que han estat de les més felices de la meva vida, moments que mai mai podré oblidar.

Com ja sabeu, ja ha sortit a la venta el meu llibre i he estat fent les presentacions. EL dia 16 de Març tocava a Torredembarra, on tots els meus coneguts hi anirien i on la pressió per fer-ho bé davant d'ells era màxima.

El cas és que ja de bon matí em vaig aixecar plorant i cada vegada que pensava en el moment de la presentació, em tornava a emocionar. Ha estat tanta feina i tant temps ( o no tant, però a mi em passava molt lentament) que ara, no em podia creure que ja haguñes arribat el moment que tant havia esperat. Em vaig passar el matí acabant de fornejar els cupcakes per la degustació entre plors i riures d'emoció. Qualsevol que m'hagués vist des d'una càmera oculta hagués pensat que no estic bé del cap....i potser...bé, que no sé si ho estic realment!

Les hores s'apropaven i els nervis cada vegada eren més forts. Ho tenia tot preparat, em vaig maquillar, pentinar i em vaig posar un vestit preciós que em va regalar la meva mami per la presentació.

El Turko arriba a casa i ens ajuda a Ferran i a mi a preparar totes les coses i muntar-les al cotxe. Els miro i dic:

- No us ha passat mai que tinguéssiu moltes ganes de que arribi un moment i quan aquest està a punt d'arribar, farieu el que fos per a que ja hagués passat?

El Turko esbossa un somriure i Ferran em demana que intenti calmar-me. Però és impossible demanar-me tal cosa.

Un cop tot muntat a la Biblioteca, comença a arribar gent i més gent i em començo a relaxar i animar-me; tot i així, hi ha un estrany nus a la gola que no em deixa tranquil·la.

L'Albert, un bon amic periodista presentarà el llibre a Torredembarra i mentre fa el discurs he de veure aigua tres cops. Aquest maleït nus.... Escolto les seves paraules, un discurs emotiu que m'impressiona i em deixa emocionada. He de començar el meu, de discurs, i sento el nus encara més fort. Quan arribo al final m'havia preparat unes paraules per dir en Ferran, el meu ajudant, la persona que ha estat bàsica per a que aquest llibre estigui ara a les meves mans. Ell no ho sabia però havia pensat dir:

" Un dia, parlant amb una amiga li deia que no sé què hagués fet amb el llibre sense Ferran. Ella es va ofendre i em va dir que ja n'estava farta que algunes diguéssim això i que jo era ben vàlida i ho hagués fet igual.

Tornant cap a casa pensava sobre el que m'havia dit i efectivament, tenia raó. Ho hagués fet igual però de ben segur que ni hagués quedat tant bé, ni ho hagués gaudit tant".

Doncs bé, no vaig poder seguir parlant i vaig començar a plorar. Finalment aquell nus va desaparèixer i entre llàgrimes li vaig dir que donat que no podia parlar, ja li diria a casa. Aquell nus era emoció, emoció de veure tota aquella gent que m'estimo o m'estimen, i m'ho van demostrar estant al meu costat, al meu nuvolet bonic.

Als dos dies, presentació a Barcelona! Allí, la presentació la feia la Tana Collados, que em va escriure un pròleg preciós al llibre.

Jo ja estava molt tranquil·la, aquell nus que no em deixava respirar ja havia desaparegut però la preocupació m'envaïa.

¿Vindrà algú? A Barcelona no ho tinc massa amics...i la Tana Collados? Aix pobra, mira que si ve i no hi ha quasi ningú....què faré?

I després, va tenir lloc el gran miracle i va començar a entrar gent i més gent, amics que feia anys que no veia i que a través de Facebook se n'havien assabentat, coneguts i desconeguts, gent de Benifallet que no esperava.....en fi, tot molt emotiu.

I la guinda del pastís, parlant del món bloggeril, va ser veure arribar a la Mònica Tarradellas, del blog "ensucra't". Va agafar un tren desde Girona, expressament per venir a la presentació i tornar a marxar un Dimecres. Mai ningú no havia fet això per mi i no sé com agraïr-li. Ja fa temps que sé que la Mònica val molt molt, però ara m'ha demostrat que és de les millors persones que hi ha.

Per cert, la Tana Collados la vol fitxar pel Cuines així que a veure si entre tots convencem a la Mònica que val un imperi i que ho faria genial!

Bé, doncs ara si, la recepta d'aquest bollets petits i dolcets extrets del blog "Fraise e Basilic".

BOLLETS DE SUCRE

Ingredients:
50 ml de llet

10 gr de llevat fresc

250 gr de farina

30 + 50 gr de sucre

1 pessic de sal

2 ous

90 gr de mantega ben freda

Un pot de creme freshe

Al bol amb llet calenta, esmicolem el llevat fresc i deixem reposar. Tallem la mantega amb cubs petites i la guardem a la nevera per a que estigui ben freda.

Al bol de la batedora amb el ganxo, aboquem la farina, llet, llevat, 30 gr de sucre, un pessic de sal i els ous. Amassem fins que quedi tot integrat i arribat a aquest punt anem afegint els cubs de mantega poc a poc.

Seguim amassant fins que quedi una massa lleugerament elàstica i deixem reposar a la nevera 1 0 2 hores.

Ho traiem de la nevera i ho cobrim amb un drap, deixant reposar la massa 1 hora en un lloc càlid fins que dupliqui la seva mida.

Quan hagi passat aquest temps la enfarinem una superfície i aboquem la massa, estirant-la amb un rodet fen un gruix d'uns 5mm. Amb un tallador rodó, anem fent rodones (la mida de les quals podem escollir) i deixem reposar a sobre una safata amb paper de forn, durant una mitja hora.

Preescalfem el forn a 200ºC. Amb una forquilla punxem la superfície dels bollos, i aboquem una cullereta de creme fresh i sucre. Fornegem durant 5 minuts, baixem la temperatura a 150 graus i fornegem 15 minuts.

Servim calentets si podem.

NOTA:

- Jo vaig pecar de posar-hi poc sucre a sobre, així que poseu-hi un bon pessic!

I com sempre....faig tard, bé faig molt tard...Ho sé, ho sé.Faig tard per penjar al blog la recepta de torró de guirlache i em fa una mica de rabia, la veritat.

En primer lloc perquè ja fa dies que la vaig fer precisament per a que no em passes el que seeeeempre em passa amb el blog. No arribo a Halloween, a la Castanyada, a Sant Valentí..- Alguna vegada, si m'ho proposo firmement i tots els astres s'uneixen en una determinada trajectòria en conjunció amb la Terra arribo a temps. Deu se que els astres tapen l'enorme forat negre que fa que precisament, sempre surtin coses que em fastidien molt, moltíssim.

Que què m'ha passat aquest any precisament? Dues coses.

La primera, encara que costi d'entendre, és que m'he tornat a posar malalta. Sí, sí, altra vegada i sí, sí, precisament quan començo les minivacances. I dic minivacances perquè en teoria tancava el 23 de Desembre i no tornava fins el 7. Ara treballo el 29, 30, el 2...i espera!

Doncs el dia abans em vaig notar una mica de mal de gola. Al dia després i fins ara són milions d'agulles clavades a la gola. Agulles que no em deixen tragar saliva, ni molt menys aigua, ni molt menys aliments. I la sopa, fa mal igual! Em fa mal quan badallo i veig les estrelles quan esternudo.

Ahir al vespre, enmig de la desesperació més absoluta vaig arraconar a la meva mare al seu lloc de treball, que ve a ser una farmàcia.

- Ha d'haver alguna cosa que es pugui fer, ha d'haver algun analgèsic que em deixi viure en pau. Tipus morfina...o així...

Hagués estat d'acord fins i tot que m'haguessin adormit i em despertessin 4 dies després quan ja no tingués dolor. Ella marxa cap al calaix i busca i mira i treu...treu un simple spray de gola!!! Però mama, que no puc ni tragar l'aire! Que porto dos nits sense pegar ull!

La segona cosa que m'ha passat és que aquest any sí que està la meva supergermaneta, la super Paili i la veritat és que quan ve ella, el meu temps es paralitza i comença a formar part del seu. Esmorzem juntes, parlem i parlem i anem a dinar, a prendre quelcom i parlem i parlem i fem encàrrecs....Una de les tradicions que teniem abans que ella marxès a viure a Vietnam és que el 24 anem juntes a comprar els regals de Nadal i aquest any, malalta o no, ho seguiria fent. Encara que em desplomés en una botiga, m'era igual, s'havia d'intentar. Avui em trobo una mica pitjor, però va valer mooooolt la pena.

Ahir a la tarda, cap al final, li vaig dir:
- Sempre que vens, tinc la sensació de no parar d'anar amunt i avall, amunt i avall...

- Jo igual - em contesta.

I m'encanta, m'encanta anar a tots els llocs amb ella! M'encantaaa!

Doncs bé, finalment un puc deixar la recepta del torró de guirlache extreta del blog de Maria Lunarillos perquè tal i com ho explicaven em va semblar fins i tot fàcil, donat que jo tinc un problema greu greu al treballar amb sucre!

TORRÓ DE GUIRLACHE

Ingredients:

240 gr de sucre

240 gr d'ametlles pelades

25 gr de sucre invertit

1 polsim de sal

Mètode:

Sobretot coloquem tot el que haguem d'utilitzar al costat per emmerdar el menys possible i poder treballar ràpid. Preparem el motlle de silicona que haguem escollit.

Torrem les ametlles. Recomano fer-ho al forn enlloc de a la paella perque sembla que és més progressiu. Donat que les hem d'afegir a la cassola quan encara estan calentes, les tinc al forn fins al moment just d'incorporar-les al sucre.

En una cassola hi afegim el sucre amb el sucre invertit i la sal i escalfem fins que arribi a 190ºC. Millor si teniu un termòmetre de sucre.

Afegim les ametlles (encara calentes) i remenem fins que s'integrin. Amb una cullera untada amb oli, omplim els motlles que tinguem.

Deixem refredar i desmoldem.

A mi em va agradar quan vaig veure que es podien banyar amb xocolata i vaig pensar que ho havia de fer. Doncs res, foneu xocolata al bany maria i suqueu el turró i deixen refredar.

A menjar!!!!!!!!!!!

Puc perdre hores amb moltes coses, si es que es pot dir perdre-les. Diguem que les puc "invertir" en fer dolços, en fer molts dolços, en fer pastissos...Les inverteixo en llegir, en anar de compres, en escoltar música, en treballar... Però hi ha una cosa en la que em desespera gastar un sol minut de la meva vida.

A més, m'entra una com una desesperació que fa que només pugui pensar en marxar d'allí. Molt més que netejar, molt més que planxar, molt més que anar al cinema (si, l'odio, no m'agrada), molt més cuinar salats, molt més que tot això, no suporto perdre ni un minut fent el meu jardí.

Això ja ho vaig saber de ben joveneta quan, davant la meva insistència, els meus pares em van comprar un bonsai al que vaig aconseguir matar en un temps rècord. Allí vaig saber que la paciència no era el meu fort, que la constància i la regularitat tampoc.

A vegades m'imagino que planto un hortet, amb tota la feinada que comporta. M'imagino acabar de plantar les llavors amb cura i regar. Finalment quan tot ha acabat, agafo una cadira i m'assec a mirar, com creix o millor dit "com no creix" perquè allò trigarà mesos en fer-ho! I jo amb això, no puc, és que no puc.

I ara bé quan el jardí és meu! Per molt malament que pugui sonar, la realitat és que quasi prefereixo posar enrajolat, que haver de dedicar les meves poques estones lliures a fer feines de jardineria.

Però la vida i el "colorido" que et donen les plantes... - sento sempre que traiem el tema. Lo del "colorido" és general, jo crec que ja a l'escola han degut aprendre aquest barbarisme i la professora els hi devia dir "això ho heu de dir a algú que no vulgui jardí a casa seva". Sinó, no entenc que tothom digui exactament les mateixes expressions.

El cas és que el pobre Ferran té precisament com a obsessió.... el JARDÍ! (Sí, així, amb majúscules). Jo crec que la vida de parella posa certs entrebancs més o menys greus i aquest n'és un; dels menys greus però no deixa de ser-n'hi un! Recordo quan va plantar una bugambília que s'havia enredar paret amunt.

Em pregunta que em sembla i jo...jo...només vaig poder preguntar quan trigaria en créixer. Quan em va dir que uns dos anys, vaig haver de dissimular més per no ofendre el seu esforç amb allò. Però es que em va semblar tan, tan, tan lluny.

Un dia que jo tenia festa, em va demanar si el podia acompanyar al garden a escollir les plantes que li faltaven per acabar de decorar. No vaig poder dir que no, aquell dia no tenia excusa! Només entrar-hi ja em va venir una picor al nas insuportable; em van dir que potser era al·lèrgia, però no, jo estic segura que era la meva ment que volia sortir corrents d'allí i va pensar que el nas seria un bon indicador. I ell pobret que m'anava preguntant delicadament si m'agradava una o l'altra o què sé jo. I després, la pitjor part, la que el professional comença a informar-lo i....no paren de xerrar i xerrar i xerrar i sembla que mai s'acabin els temes.

I quan em penso que ja estan, llavors s'enreden amb una altra conversa sobre una altra planta amb la que comparen la que tenen a les mans. I joque ja no podia més. Per sort, el meu nas em va servir d'excusa per marxar, crec fins i tot que al senyor del garden li va anar bé que marxés sense veure la meva cara que debia ser tot un poema.

Mentre caminava per l'humit passadís, mentre maleïa el polen, l'aigua, els gardens i tot el que fos verd....em vaig enamorar. Literalment. Diuen que de l'amor a l'odi hi ha un pas, doncs us asseguro que a l'inversa també. I allí estava, aquell petit arbret, aquella coseta preciosa verda i taronja que, de sobte, brillava per sobre de totes les altres. En un racó, apartadet i solitari estava ell amb els seus diminuts fruits. Sento les passes de Ferran que s'apropen cap a mi, puc assegurar que una mica preocupat per la meva quietud.

- Vull aquell- encerto a dir-li.

I així és com tinc al meu jardí l'arbre del Kumquat, la taronja japonesa. Quan el senyor gran i rústic del garden agafava un dels fruits i deia que es menjava amb pell i tot, mentre el movia amunt i avall amb els dits, jo no podia evitar pensar que no sabia el que es deia. Fins i tot, arribada a casa em mirava aquell fruit clavadet a una petita mandarina i em semblava que hauria de ser impossible menjar aquella pell, si realment és com la d'una mandarina.

Error va ser aquest, perquè no té res a veure amb la mandarina i és exquisit. Al principi xoca l'acidesa de l'interior del fruit però després li trobes el gust! Viatjant pel Pinterest, i sense buscar-ho (Ho prometo) com si del destí és tractes, va arribar a les meves mans , una recepta de Kumquats amb sucre suposo que per contrarestar el fort gust de l'interior.

A veure que us sembla i que us animeu a posar un arbre del Kumquat a la vostra vida!

PD. El meu petit arbret encara no tenia masses fruits i tampoc volia gastar-los tots, de manera que m'han sortit poques rodanxes. Això sí, boníssimes!

P.D. Aquesta recepta és adaptada d'un bloc xinès que vaig descobrir i em va encantar. Fa falta una mica d'imaginació per entendre les traduccions però és un punt afegit!

金桔蜜餞 ~ 清甜柑香

KUMQUATS AMB SUCRE

Ingredients:

200 ml d'aigua

75 gr de sucre

150 gr de Kumquats

sucre per rebosar

Mètode:

Tallem els kumquats per la meitat i de cada meitat en tallem l'extrem. Intentem deixar unes rodanxes força amples perque es tornaran més petites i arrugades i si les fem molt fines, s'acabaran trencant.