Hi ha llocs càlids, hi ha llocs íntims, hi ha llocs anomenats Viavins. Cupcakes de Pedro Ximenez i nabius.



Viure a un lloc de platja durant tot l’any no és gens fàcil.  Sé que per als que vénen de temporada els hi resulta difícil de creure però és així.
Tota aquella vida, aquell moviment de gent, aquelles veus pel carrer, aquelles terrasses plenes de famílies, asseguts a primera hora els que els hi agrada esmorzar aviadet davant del diari amb la tranquil·litat del bon matí. La llum, la calor, la platja...tot adorna un bonic escenari estiuenc que arriba any rere any pels habitants de la zona. 
 Sempre arriba, sempre. Amb més calor, amb menys, més gent, menys....però sempre arriba.
I enmig d’aquest ambient que no deixa de ser caòtic estem nosaltres, els que vivim tot l’any, treballant,  i que no podem gaudir ni de les terrasses, ni del sol, ni de res de res.
 Amb l’Octubre arriba la fresqueta i amb ella, marxa la poca gent que queda, les botiguetes tanquen, restaurants de primera línea de mar baixen persianes. Ens queda tot per a nosaltres, la platja sencera, el passeig, els carrers com si tot fos verge, com si mai ningú no sabés l’existència del nostre paradís.
 Ja fa fred, ja noto la humitat a la pell i als óssos, aquella sensació que cala i que per molt que et tapis mai cessarà. M’aixeco el coll de la jaqueta per abrigar-me una mica més. M’he oblidat la bufanda a casa i ara la trobo a faltar però el fred no serà un impediment per esperar a la Pili, després d’un any sense veure-la.  Coulant m’acompanya, és imprescindible per a ella, serà una proba de foc per si ell la recorda. L’última vegada que la va veure tenia cinc mesets.
L’ambient fred sembla com si fins i tot es pogués pintar en un llenç i posar l’olor dintre un petit potet de perfum, de cristall, d’aquells que quan les toques són freds.
 Coulant al meu costat, totalment impassible, sembla com si no els sentís el fred.
-         Crec que ell no en té- em diu Ferran.

 I finalment ma germana baixa del cotxe. M’apropo a ella i també està gelada. Ens abracem una estona i me la miro, l’escanejo. Qui si té el cabell més llarg, que si està més prima, que si té al pell tan bé....
I després tanda de preguntes: em veus més grassa?, creus que em queda bé així el cabell?
 Mentre preguntem no escoltem la resposta, mentre parlem carreguem bosses cap a casa, mentre parlem de la feina xafardejo la maleta, mentre pregunta per la família ens dóna “regalitus”....
 - Adéu, fins demà! – dic amb gust.
Només els que tenen persones properes vivint en zones llunyanes, saben la importància d’aquestes tres paraules.
I partir d’aquell dia, passat el jeg lag, les ànsies de truita de patata i pa amb tomàquet, comença el nostre ritual.
 A ella se li deu fer encara més carregós aclimatar-se al nostre hivern, a la nostra falta de gent, a la nostra foscor i al nostre fred...
Per que  sí, és fa difícil viure-hi durant aquesta època. És fa difícil no trobar-te a ningú pel carrer, no veure vida, no veure llums enmig de la nit. En tot aquest desert de calma i foscor s’aixeca una petit oasis de llum, entre els carrers ara ja apagats del barri.
 Hi ha un petit punt de llum, un petit punt de calidesa que ens rep cada hivern. Un lloc que, com cada Novembre, és testimoni del nostre retrobament, de les nostres històries, de les nostres vivències.
Per que hi ha llocs càlids, llocs íntims, llocs que en diem Viavins. Aquest petit establiment s’alça tot l’hivern enmig de la foscor que els altres han deixat.

 Quan obrim la porta d’aquell petit local l’obrim també a una llarga conversa davant una bona copa de vi. Ritual indispensable entre dues germanes, moment de solitud buscada en un petit lloc abarrotat de gent.
Un platet de parmesà a daus acompanya la copeta o les copes de vi negre, que sovint ens acaben enterbolint la ment i de vegades les paraules.
Veus tènues, apagades per una suau musica de jazz. Tothom parla amb calma, amb suavitat, amb lleugeresa, com si es tractés de la carta de presentació dels clients. Al fons s’amaga una bodega que et convida a aprendre de vins.

 Ni un dia, mentre la Pili està, faltem a la nostra cita amb el vinet, a la nostra cita amb l’oasis de jazz, amb el silenci sorollós o el soroll apagat del Viavins.
El Joan talla l’embotit al costat, delicadament, com si s’hagués de trencar. Seguidor del meu blog, sovint para la seva tasca per comentar-lo.
Aquell dia em sorprèn gratament amb una proposició.

-         Escolta, i si fas un cupcake Viavins?

CUPCAKES DE PEDRO XIMENEZ I NABIUS
Per a 12 cupcakes

INGREDIENTS PEL PA DE PESSIC:
220gr de sucre
120 gr de mantega, a temperatura ambient
1 culleradeta d’extracte de vainilla
3 ous
160 gr de farina
60 gr de cacau
150 ml de buttermilk
36 nabius

MÈTODE:
Preescalfem el forn a 150º. Preparem les càpsules.
Tamisem la farina, al cacau i el llevat i apartem.
Batem la mantega amb el sucre fins que estigui integrat i la barreja quedi blanquinosa. Després afegim els ous un a un, batent cada vegada que n’afegim.
Afegim la meitat de la barreja de la farina. Seguidament i posem el buttermilk i la vainilla.
Finalment acabem de posar-hi la resta de farina. Batem  a velocitat baixa fins que tot s’hagi integrat.
Repartim la massa, omplint 1/3 de les càpsules. Un cop plenes hi posem tres nabius a cada càpsula.
 
Fornegem 22-25 minuts o fins que un escuradents surti net.
Deixem refredar 5 minuts al motlle i després ho passem a una reixeta.

ALMÍVAR DE PEDRO XIMENEZ
100 ml d’aigua
100 ml de sucre
1 cullerada de Pedro Ximenez

Posem l’aigua i el sucre al foc fins que arribi a punt d’ebullició. Retirem del foc i deixem reposar 10 minuts. Afegim la cullerada de Pedro Ximenez.

BUTTERCREAM DE PEDRO XIMENEZ
100 gr de mantega
100 gr de sucre glas
4 cullerades de reducció de Pedro Ximenez (posem 150 ml de Pedro Ximenez al foc lent i deixem que es transformi en una consistència espessa).


Posem la mantega i el sucre al bol de la batedora i batre a velocitat baixa durant 2 minuts.  Augmentar a velocitat alta i batre durant 5 minuts.
Afegir les cullerades de Pedro Ximenez i batem fins que s’integri.

MUNTAGE:
Foradem els cupcakes amb un escuradents per tota la superfície. Mullar-ho amb l’almívar.
Decorem amb una boquilla 1 M de wilton.

CONVERSATION

6 comentarios:

  1. Brutal! Quines ganes de provar-los!!

    ResponElimina
  2. Respostes
    1. Com totes les teves postres Mònica! Moltes gracies guapa!

      Elimina
  3. Boníssims!! Tens raó que els pobles de platja a l'hivern queden deserts, tota la gent torna a la ciutat, però com tu dius, tot és per als que es queden i en poden gaudir. Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola guapíssima!
      Si, els gaudim d'una altra manera... però els gaudim!
      Moltes petonets!

      Elimina

Subir