Odissea a Ikea i els meus cupcakes d'avellana
Noto als peus una extranya sensació de suro,
com adormits. Baixo la vista al terra i me'ls miro per confirmar que realment
encara els porto enganxats.
Aquesta desagradable sensació sembla que es
vagi extenent cap a dalt, imparable. Si no miro diria que tinc milions de
bitxets que pugen, qual plaga bíblica.
Si segueix així acabarà pujant i pujant fins
que comenci a veure diminuts puntets negres als meus ulls, que seran aquests
meleïts bitxos invaïnt el meus ulls, el meu cervell i llavors tindré visions i
em tornaré boja i...
-
Neus, que m'escoltes? - em diu Ferran amb una espècie de cinta
mètrica a la mà.
-
Com?
-
Doncs això! Que aquest armari fa 130x150x35 i el forat que tenim a casa fa 130x120x35. Sense tenir en compte que hi
ha una zona en que la columna té un sortint de la tuberia de l'aigua, llavors
allà fa 110x120x35. Saps quin racó dic, oi? Així que enlloc d'aquest armari podem
agafar dos mòduls separables, un de 37x43x22 i l'altre que al ser més estret
podrà cabre a la zona de la columna. Només hi ha un problema. El mòdul per
penjar els pantalons que tan t'agrada està fet pel primer mòdul i es clar, si
el posem, perdem ja moltes estanteries...no sé Neus...i si posèssim...
Aix, mare, que ja dec tenir el sec de les
cames cianòtic. Haurien de posar cartells per tot Ikea,a cada passadís i fins i
tot abans d'entrar.
“Els comuniquem que caminar pel nostre centre
pot perjudicar greument de seva circulació, els seus peus i en última instància
poden empitjorar una mica la seva relació de parella, si és que en tenen”.
-
Ho veus? Veus com no m'escoltes? -
veig a Ferran que comença a estar desesperat entre moduls, modulets, accessoris
i estanteries.
Si fos un dibuix animat li podriem pintar fins
i tot fum sortint del cap.
-
Es que no puc més...de veritat- li
suplico.
-
Vinga només ens queda aquest
armari i ja està.
Tot se'ns havia acumulat; mudança precipitada,
falta de mobiliari i sobretot poc temps. Així que ens vam trobar que haviem de
comprar “quasi tot” l'imprescindible en un sol dia. Una autèntica bojeria.
Quan ja ho tenim tot escollit...apa, a
carregar-ho! Taules de fusta de 1,80 metres de llarg van ser les causants que a
la setmana següent hagués de demanar hora al fisioterapeuta.
Miro el rellotge que marca quasi l'hora de
tancar. Ens acompanyen vuit carros que colapsen la caixa, el passadís, a
nosaltres i a la pobra caixera.
Finalment comencem a passar i la situació
comença a arreglar-se. Només ens falta pagar i fer una altra cua eterna per al
transport. Res comparat amb el que ens quedava feia mitja hora.
El que no teniem calculat era l'últim i pitjor
imprevist. Trec la targeta i vaig a pagar.
“DENEGADA”.
-
Com? A veure ho torno a probar
“DENEGADA”
Em giro cap a Ferran i intentant mantenir la
calma tot el que podia, li pregunto si havia revisat el compte corrent. De fet,
m'estranyaria que no ho hagués fet. La noieta de la caixa era força jove i
sobretot, jo diria que força inexperta. Al principi la seva cara delatava més
estupefacció que la nostra i després una mirada de desconfiança es va apoderar
d'ella. Truca a seguretat que posa tots els nostres carros dintre un tancat.
Però si no puc robar res! No hi ha res que
pesi menys de deu kg! Com per marxar corrents! I la noia allí de peu, mirant-nos
de manera....bé, diguem que mirant-nos.
Finalment acudeix el nostre àngel de guarda en
forma d'encarregat que ens informa de que possiblement tenim fixat un limit per
cas de robatori.
Portem tancats en aquell centre unes 6 hores,
entre números, referències i passadissos; hem arrossegat taulons de fusta
impossibles, hem carregat coses que no haviem i no hem carregat les que sí que
haviem de fer, arrossegant vuit carros amunt i avall. Que si em diuen que ara
no ho puc comprar perque no ens funciona la targeta, doncs crec que sóc capaç
de matar algú o d'asseure'm a la cua fins l'endemà o jo que sé.
Que jo d'aquí no marxo sense els mobles!
Després de deu minuts de caminata, un viatge
no fructífer al caixer, una suada considerable i una trucada al banc, podiem
pagar i finalment arribem a casa, terriblement esgotats, exhausts, amb un mal
de braços i d'esquena que va en augment.
Em truca la meva mare per saber com ha anat.
Li contesto de forma molt escueta i ella continua.
-
Saps què? Que Ikea és l'única
empresa del món en la que el client es fot un tip de treballar i a sobre paga
per fer-ho.
Penjo, m'assec al sofà amb la mirada perduda a
l'infinit i penso que té tota la raó.
Així que per endolcir aquest dia, què millor
que uns deliciosos, més que deliciosos, espectaculars cupcakes d’avellana amb
avellanes caramelitzades de topping?
CUPCAKES D’AVELLANA
Per a 12 cupcakes
INGREDIENTS:
½ bossa d’avellanes
210 gr de farina
1 i ½ culleradeta de llevat
120gr de mantega
144 gr de sucre morè
2 culleradetes d’extracte de vainilla
2 ous
185 ml de llet
MÈTODE:
Preescalefem el forn a 160º. Preparem el
motlle amb les càpsules.
En un bol tamisem la farina amb el llevat i
apartem.
Batem bé el sucre morè amb la mantega fins que
estigui totalment integrats. Posem els ous un a un, batent bé després de
posar-n’hi cadascun. Amb un espàtula aneu desenganxant el que quedi per les
parets del bol.
Afegim la meitat de la farina i batem. Afegim
després la llet i finalment el que queda de farina. Batem fins s’integri.
Omplim les càpsules, no més de 2/3 de la seva
capacitat i fornegem uns 25 minuts.
Traiem i el deixem reposar al motlle uns deu
minuts. Després els posem a refredar a sobre d’una reixeta.
BUTTERCREAM DE XOCOLATA
Alma Obregon
INGREDIENTS:
115 gr de mantega
425 gr de sucre glas
85 gr de cacau en pols sense sucre
105 ml de llet semidesnatada
MÈTODE:
Tamissem el sucre i el cacau al bol de la
batidora. Hi afegim després la mantega i la llet i batem a velocitat baixa
durant un minut. Després batem 5 minuts
a velocitat alta.
NOTES: el detall de les avellanes
caramelitzades és una idea de la Martha Stewart. A mitjans de la setmana que ve
us explicaré com es fa. Estigueu atents!!!!
