És per aquestes dates
quan més penso en les dietes, en el pes i en el seu augment exponencial
conforme s'apropen les dates festives i que arriba al seu punt més àlgid
passats reis.Quan treballava
d'infermera començava amb una campanya de salut avisant dels riscos dels
excessos en determinats grups poblacionals. Que si vigilen amb l'excès de
begudes alcohóliques, aque si amb l'àcid úric, que si amb la diabetes i després
els hi afegia, i “vigileu de no tallar-vos a l'hora de fer les virutes”
d'aquell pernilet taant bo que hem comprat per aquell dia tant memorable i que
fa que acabi mitja família a urgències i
els altres a casa, esperant el diagnòstic. Això ho vaig aprendre de la meva
etapa a urgències, fent guàrdies el dia de Nadal. Vinga a cosir dits i dits...es
veu que la gent no té àvies com la meva que abans de que agafi el ganivet ja
m'ha dit tres vegades que posi la mà esquerra a dalt.
Jo crec que fins i tot té
un radar que detecta quan agafo el ganivet.
Ja m'he perdut! A veure,
a lo que anàvem; doncs que hi ha gent que no es preocupa per l'augment de pes o
de quantitats ingerides de més durant aquestes festes i n'hi ha que es
preocupen massa. Jo sóc una de les paranoiques no practicants. És a dir, li
acabo de dir a la meva mare que no pot ser menjar tant, que m'he de
controlar aquestes festes i després
menjar-me mig turró de Suchard. I estic parlant
que la història comença 15 dies abans de les festes! Ja no sé ni perque
ho dic! Tinc una clienta que em
fa feliç veure-la apuntada a l'agenda. Sé que quan ella ve, riuré, m'ho passaré
bé, és una fashion víctim com jo i fa poc vam descobrir que compartim
perruquer! Parlar amb ella és sempre genial però sobretot si del que parlem és
del pes. Ella és un pèl pitjor que jo amb el tema, perquè jo dic i no faig.
Ella, en canvi, comença una dieta cada Dilluns i amb una mica de sort la deixa
el Divendres (a vegades fins i tot el Dimecres). Diu que és “ancha de caderas i
de culo” i és d'aquí d'on vol perdre el pes.
Fa un temps va venir tota
emocionada amb una dieta que es veu que es prenia un xarop tot el dia durant no
sé quants dies. No ingeria res més que no fos aquella espècie de xarop, jo no
sé cim ho podia aguantar. Quan la vaig veure portaria quatre dies fent-ho i em
deia:
“és porta be, no et
pensis...només que tinc com una mena de tristor....una tristor...” I no
m'estranya! Una tristor de pensar que arriba l'hora de les menjades i t'espera
aquell líquid! Es que ni un tros de pà!
Doncs bé, l'altre dia
parlant del mateix tema. Que si s'havia engreixat dos kilets durant les seves
vacances, que si “con lo que me costó perderlos...” i ja hi som amb el tema,
que a mi ja m'agrada.
- Es que no hi res que em
faci més ràbia que se'm vegi la rajilla del cul per sobre del pantaló! Això són
els kilos que tinc de més...quina ràbia!
I segueix:
- Ni et conto dels
pantalons que et compres i te'ls poses a pressió. Encara recordo aquella
dependenta del Miss sixty que em deia "tranquila, que es donen moltíssim"!
Em contava que va anar al
cinema amb aquests texans i de poc no es mor perque allò no es donava per
enlloc. " O es donen ells o moro jo" diu que pensava mentre intentava
concentrar-se amb la pel·lícula. No hi havia forma que allò es donés de si; en
aquell moment el que menys li importava eren els "michelins".
I jo que mentre m'ho
contava no podia parar de riure i riure. Després la conversa va degenerar a les
faixes aquestes reductores i que ella, ja en tenia una. " Van molt bé, van
molt bé" em deia. Contava que eren genials perque et podies posar un
vestidet i no marcaves res de res. I afegeix:
- Pero que no se te
ocurra ir al baño...porque cuesta sacar aquello.
Com? O sigui, m'he
d'encabir una catxo faixa que no em deixa ni respirar i a sobre no puc ni anar
al lavabo perque allò ni baixa ni puja sense una ajuda externa? Que en som de
ruques!
Comento que un bon tacó
estilitza molt la figura del cos i amb un vestidet ben senzillet ja vas força
bé.
- Taconazo? - que em diu
ella- pues entonces no te pongas faja porque en el lavabo mueres.
Quan marxava jo no podia
parar de riure imaginant-nos a totes nosaltres a un lavabo públic, en el que
evidentment no t'hi asseus, aguantant la bossa de mà en en braç i tirant el
vestit amunt amb l'altre. Els cuàdriceps apunt d'explotar que a més han
d'aguantar l'equilibri a sobre d'un tacó d'agulla i nosaltres pretenent relaxar
l'esfinter urinàri, que pobre prou feina té a sobreviure. I quan acabes de tot
això et queda el pitjor....A pujar la faixa!
Doncs en honor al michelins
propis d'aquestes festes, a les faixes, als tacons, als vestits ajustats i les
altres tonteries que som capaces de fer....unes "hojaldrines" no sé
el nom en català. I si engreixen què? I el plaer de pegar-hi mossegada?
Impagable!
HOJALDRINES
Ingredients:
600 gr de farina
400 gr de mantega
100 gr de sucre
50 ml de vi blanc
50 ml de suc de taronja
ratlladura de 2 taronges
1 pessic de sal
sucre glas per
espolvorejar
Mètode:
Netegem bé les taronges y
les ratllem. Extraiem d'elles 50 ml de suc de taronja.
En un bol de la batedora tamisem
la farina i hi afegim el sucre, la mantega tallada a daus i ben freda, el vi
blanc, el suc de taronja i la ratlladura. Posem el ganxo i amassem fins que els
ingredients estiguin integrats.
Traiem la massa, la
emboliquem amb paper film i la deixem reposar a la nevera durant una hora.
Preescalfem el forn a
170º.
Posem la massa entre dos
papers de forn i estirem amb un rodet fins un gruix d'1'5cm. Amb un ganivet
afilat tallem daus i els col·loquem a una safata amb una separació d'uns dos
cm.
Fornegem 35 minuts.
Traiem i deixem refredar.
Arrebossem amb el sucre
glas.
NOTA:
- Per a que els daus de
mantega estiguin ben freds al incorporar-los, jo els tallo i els guardo a la
nevera fins al moment just de posar-los.
- A l'hora de tallar els
daus s'ha de fer d'uns sola vegada, no serrar sinó no pujarà la massa.
- Quan hagi passat el
temps indicat al forn, agafa una i parteix-la per ma meitat per comprovar que
està feta pel centre.
- Esperat que estiguin
ben fredes per arrebossar-les amb el sucre glas, sinó agafaran un color
groguenc estrany.
Mira Neus, jo sóc de les dels talons, et fan més alta i sembla que tot quedi més amunt. No puc sofrir les faixes ni les apretors. Això si, com no pari compte, enlloc de talons hauré d'acabar amb xanques per poder-me veure estilitzada. I només ens calen aquests "hojaldrines"! Si és que no es poden resistir! Petons.
ResponEliminaJo també era de tacons però cada vegada pm'estic tornant més còmoda...Aquests hojaldrines són una pasada, no pots parar de menjar! N'haviem reservat alguns per la meva sogra però ja no li van arribar...pobreta!
EliminaMolts petonets Chus i gràcies per estar sempre per aquí
Ui quantes coses tenim en comú...
ResponEliminajo no sóc infermera però treballo amb elles i amb els seus companys els metges. Em passo el dia entre malalts i haig de confesar que per mi també és molt fàcil donar sermonets dels excesos, però que després sóc incapáç de imposar-me a mi mateixa. Però que volem?? Si tenim blocs de rebosteria, bé haurem de tastar les nostres creacions, no??. No direu que aquesta excusa no és bona??? A mi, m'hi va de primavera i la faig servir tant com puc!
Pd. els talons són els meus aliats perquè de moment encara m'estiren la figura!
Pd2. Aquesta recepta té tots els núm. per engreixar-me més que no pas m'estiren els talons!!
Jajajjaja! Es clar, no podriem penjar una recepta que no estés bona...no? I quina millor forma que menjant tot el que fem? No és caprici, és una qüestió de seguretat nacional!
Eliminajajaja
Molts petonets guapa i gràcies per comentar!
Les anècdotes de la teva clienta genial!!! M'han fet riure molt...ja me l'imagino al cinema sense respirar, i desitjant que s'acabi la peli per alçar-se!!! En fi, a mi això del pes no em preocupa gaire...així que provaré de fer aquestes hojaldrines teves que tenen una pinta espectacular!
ResponEliminaAIX..si pobreta! Diu que ni descordant-se el botó podia respirar! Jo li encasqueto els pantalons a la dependenta! jejejej
EliminaMolts petonets guapísima!