Caminant per llargs i blancs passadissos no puc evitar estar
nerviosa. A cada passa augmenta la sensació de respecte cap aquell pare que
camina davant meu.
Mitja hora abans li preguntava a Ferran si no estava
nerviós. Ell em deia que no per tranquil·litzar-me, però sí ho estava; el
conec.
Davant una gran porta de color blau ens parem. El meu amic,
el pare, es gira per indicar-nos que és allí. Una gran porta blau ens separa
del petit, que lluita contra la malaltia en un llit del racó de la sala. Unes
lletres de colors, anuncien la paraula "semicríctics" intentant amb
aquells colors, fer menys dur el significat.
- No es necessari.... - li dic al pare abans d'entrar.
Li dic, però em moro de ganes de veure al petitet nostre, al
petit i el primer de la colla. Tinc ganes de veure que hi és, després de passar una setmana
d'autèntica incertesa. Les visites a semicrítics, estrictament regulades, són
més permissives que a la UCI, on ho era feia només un dia.
Avanço per la sala i em rento les mans a la pica que hi ha
abans d'arribar a ell.
Estiradet en aquell diminut llitet respira encara amb
dificultat. Miro totes les bombes i monitors que funcionen darrera seu, que ens
indiquen que, de moment, tot va bé. El saludem però no té ganes de parlar, està
cansadet i no es troba bé. No puc evitar pensar que qualsevol de nosaltres en
aquella situació, segurament ho portaríem molt pitjor.
Mentre miro les seves manetes i la seva mirada les paraules
de la seva mare ressonen al meu cap, quan entre plors em deia per telèfon que derivaven
el seu petit de 3 anyets a Sant Joan de Deu a risc de que fes un xoc tòxic.
Una simple malaltia comú es va complicar en el seu i en el
nostre petit i estava molt greu.
"Està molt malament Neus. Està a la UCI, sedat, li han
drenat el pulmó. La infecció li ha passat a la sang. Per saber si reacciona al
tractament hem d'esperar entre 48 i 72 hores." Em diu la mare amb la seva
veu dominada per la por i la incredulitat que el que està passant és un malson
del que hem de despertar.
Aquella nit no dormo bé, no descanso. Pel matí parlo amb
ella. Tot segueix igual. Penso que això és bo, no empitjora.
El petit mira la televisió mentre jo me'l miro a ell i la
seva freqüència respiratòria. Miro el pare, que observa el seu fill amb una
barreja de preocupació i orgull. Fan cara de cansats, fan cara d'esgotats, no
per no dormir bé, és la cara del patiment, de l'angoixa mantinguda que ara
sembla que ens dóna una mica de treva. Uns metres més enllà està la sala de
l'UCI on hi veig pares asseguts, amb cara d'abatuts, cara d'esperança, cara de
preocupació, esperant que arribi l'hora de veure al seu petit. Quan finalment
aquesta arriba s'aixequen ordenadament i silenciosament mentre avancen cap al
rentamans. Entren i els perdo de vista.
Els nostres amics ens expliquen l'extrema duresa dels
primers dies i com agafes forces d'on sigui. Recorden una frase que els hi
deien els metges de l'UCI quan ells els hi preguntaven si el seu petit estava
igual que ahir, sense evolucionar. La seva resposta era "està igual però
amb un dia més, i això ja és molt" i a aquesta frase s'aferraven.
Estar entre aquelles parets, entre aquells passadissos, entre
pares angoixats, entre familiars que caminen passadissos amunt i avall, entre
nens que lluiten per respirar, entre petites personetes que encara no haurien
de patir, entre petits que no saben que els hi està passant . I després te
n'adones de tot, te n'adones que no tot sempre surt bé. Que estem acostumats
que tot rutlli al nostre voltant i no sempre és així i la vida té una dura forma
de demostra-ho.
Miro als meus amics desde la distància mentre parlen amb
Ferran; ell amb els cabells arrissats despentinats i ella amb ulls de cansada.
I mentre els miro, els admiro i penso que en aquells passadissos hi ha
autèntics herois que cuiden i esperen la recuperació d'uns petits supervivents.
I que tinc al davant dos valents, dos d'aquests herois que han passat per una
situació de malson, dos pares coratge que, lluny de decaure, han agafat empenta
i han decidit tirar endavant agafats de la mà del seu petit, que ara ja se'n
surt.
Enhorabona pares i enhorabona petit!
En aquest post faré uns cupcakes sense ou. El petit de la
colla, és al·lèrgic a l'ou, és moooolt al·lèrgic a l'ou així que li dedico
aquests cupcakes per a ell!
Aquests recepta està agafada de Mariasmenu.
CUPCAKES DE XOCOLATA SENSE OU
Ingredients:
370 gr de farina normal
1 culleradeta de bicarbonat
1 culleradeta de llevat en pols
430 de sucre
170 gr de mantega estovada
240 gr yougurt a temperatura ambient
125 ml de llet calenta
1/2 culleradeta d'extracte de vainilla
Mètode:
Pre-escalfem el forn a 180º. Preparem les càpsules al
motlle.
Tamissem la farina, el llevat i el bicarbonat i apartem.
Batem la mantega amb el sucre, el yogurt, la llet i
l'extracte de vainilla fins que quedi una consistència uniforme i cremosa.
Afegim la farina i batem fins que s'integri. Omplim les
càpsules, no més de 2/3 . Posem al forn entre 10 i 15 minuts.
BUTTERCREAM LÍQUID DE XOCOLATA
Ingredients:
113 gr de mantega
56 gr de cacau en pols
270gr de sucre glasé
80 ml de llet
Mètode:
Desfem la mantega i hi afegim el cacau en pols. Afegim el sucre i la llet alternadament fins
que adquireixi una consistència adequada. Afegeixi la vainilla.
NOTES:
- La recepta diu que en surten 12 cupcakes de mida
estàndard. A mi me n'han sortit uns 18.
- La mantega diu que s'ha de posar estovada, així que la
vaig deixar força estona a temperatura ambient. Errooooor!! Poseu-la uns segons
al microones perquè sinó, no hi ha forma humana de que es desfaci.
- A ella li queda més líquid tot i que he posat la meitat de sucre del que indica la recepta. Aixó segons com vulgueu vosaltres!
Hola Neus:
ResponEliminaNo ens coneixem, però tenim en comu aquest sentiment i aquest recolzament cap aquesta família a qui li dediques el cupcake sense ou.
sóc una de les mestres de la llar, i en representació de tota la resta, ens unim al teu escrit per donar totes les forces possibles a l'Imma i al Sergi en aquesta dura batalla i a tota la família, que de ben segur guanyaran, ja que com diu la mestra del Marc ell és "un campió".
I només ens queda dir que us esperem veure ben aviat!!!
Una fortíssima abraçada!!!
Hola! Moltes gràcies per aquest escrit tan emotiu! Sort que tot ja està bé i els tenim a caseta sans i estalvis!
EliminaMoltes gràcies i molts petonets!
Ostres, Neus, molta força a tots, sobretot al petitet i als pares. Petons.
ResponEliminaMoltes gràcies guapísima!
EliminaSón herois els pares i els petits, que com dius, a vegades reaccionen molt més estoicament que els adults! Segur que quan es millori et demana que li preparis un munt d'aquests fantàstics cupcakes! Petons i ànims als teus amics i al seu petit heroi!
ResponEliminaSi pobrets! Ja estan a caseta, amb revisions però ja recuperat, així que podem donar gràcies!
EliminaMolts petonets guapi!
Es una lluitador i sempre a lluitat. te uns pares magnifics i una familia darrera amb una empenta increible. Jo avui li deia sou forts i sou els millor... jo no se com hagues sortit d'aquest malson en el seu cas. no hem puc ni imaginar l'angoixa i el patiment que han degut de passar deu ser horrible, Jo avui li he fet una promesa i la cumplire de ben segur quan estigui a casa ( tot i que segur que els papes ens penjen jajaja) pero el petito vol 4 peixets dos taronjes i dos blancs i aixi serà li regalarem dos peixets taronjes i dos peixets blancs que el cuidin i el protegeixen......
ResponEliminaApa, doncs dos ja en seran 6 a la família!
EliminaEstimada Neus, un cop mes ens has emocionat amb el teu escrit. Esperemque el final dde la historia del peit heroi sigui fort com els cavallers,alegre i dolç com els teus cupcakes! Ja ens donaras la bona noticia!
ResponEliminaHola Nuria! DOncs sí, ja tenim la bona notícia! Estan a caseta i el petitó està bé. Haurà de fer-se controls però ja està tot bé!
EliminaSort en tenim!
Molts petonets!
Quina historia més maca, m'has emocionat! Espero que la historia acabi bé, segur que sí. M'ha agradat molt el teu bloc, ja et seguiré. Jo també en tinc un, si em vols visitar em farà molta il.lusió, em trobes aquí
ResponEliminahttp://lesreceptesquemagraden.blogspot.com.es/
Una abraçada!
Hola Pilar! Moltes gràcies per les teves paraules!
EliminaAra passo a visitar-te que segur que tens un blog xulíssim!
Molts petonets!