Televisor antic,
dels gruixuts, dels que pesen una tonelada. D’imatge dubtosa, quasi pixelada on
de quan en quan, una ratlla blanca traspassa la pantalla de baix a dalt.
Cada
vegada que la veus penses que ja està, que ja li ha arribat l’hora. Però no , perquè
saps del cert que aquell televisor porta anys allí i aquesta ratlla la veus
desde que tens ús de raó.
El moble, antic,
de fusta fosca i amb ribetejats per tot arreu ja té un calaix enorme per poder
encabir el macro televisor.
Tot de la mateixa època, una època en la que els
televisors eren immensos i també els mobles on els havies d’encabir.
-
Que
no em canviu res! Que ja ho tinc bé així! – diu l’ àvia quan sent parlar de
pantalles planes i HD.
A vegades penso
en que si poséssim una pantalla plana dintre aquell forat del moble, ni es
veuria! Quedaria allí, com dintre un forat negre fosc, envoltada d’aquella
fusta igual de fosca....
A més són mobles
immortals. Durant anys i anys mantenen aquell color i aquella brillantor com si
fos el primer dia.
No m’estranya que els avis es queixin que les coses avui en
dia no duren res, no m’estranya que ho diguin tenint en compte els seus mobles
de menjador.
A sobre del gran
televisor hi reposa una cosa, també en desús: una puntilleta, feta pel mateix
avi propietari del televisor en qüestió. No és que ara no en facin de
puntilletes, simplement ja no fabriquen televisors tan grans com per a que hi
càpiguen.
Aquestes
creacions senils poden estar per tota la casa, i pels llocs més inesperats
decorant o almenys intentant-ho, qualsevol habitacle de la llar. Fins i tot,
fins i tot, cobrint el paper de water!! Ja l’hem fotut!
Dubto que amb els anys
canvíï la mida del rotllo de paper, tant com per que no es pugui cobrir amb una
puntilleta d’aquestes.
A sobre dels
sofàs també, sabeu? Aquelles són les “Macro puntilletes”, mida extragran, la
mare de totes les puntilletes. Entres al menjador i et trobes amb aquell sofà
quasi sempre marró, i fet d'una espècie de teixit que només es veu en aquests
sofàs.
Segons com la toques es veu d'un marró diferent i més val que no et
caigui res a sobre perque mai, mai marxarà. Suposo que és aquest el motiu pel
qual els tenen totalment forrats sovint amb uns llençols envellits, de floretes
desgastades i que fins i tot en algunes parts transparenten.
Doncs és a sobre
d'aquests meravellosos sofàs on hi recolzen les macropuntilles, en alguns
casos, fins i tot plastificades.
Però la
dificultat d'aquestes puntilles augmenta quan del que es tracta és de forrar un
coixí. Una feinada que deu ser!
Una humil recomanació: no intenteu fer una
becaina a sobre d'un d'aquests. En primer lloc, no són còmodes, són com a
aspres, poc suaus i en segon lloc, hi ha el perill de que acabeu sortint al
carrer amb tota la puntilla marcada a mitja cara.
Sí, sí, això passa i lo
pitjor és que no hi ha forma de treure't la marca, només desapareix amb les
hores. Hores, sí, hores perque allò es queda marcat d'una manera...i vinga a
fregar-me la cara, i intentant fer circular la sang per allí. Però res, el
poder de les puntilles senils és molt més fort.
La decoració
senil és el que té, que perdura i et queda marcada.
Però les
puntilles per excel·lència, les que mai poden faltar en una casa com cal són
les puntilles de sobre les estanteries.
Qui no ha vist mai una d'aquestes?
Allí,
col·locades perfectament, impertèrrites al pas del temps. Me les miro i penso
en tots els canvis que han hagut en aquella casa, en que han passat els avis i
s'han fet grans els néts que són ara avis.
Però elles sense moure's ho aguanten
tot, només en moviment quan algú les aixeca per treure'n la pols.
Mai estan soles
però! Aquestes puntilles de les estanteries mai estan soles en el seu camí cap
a l'eternitat. Figuretes igual d'immortals les acompanyen en el viatge. Allí,
en un espai ben petit conflueixen en la seva funció i es fan companyia.
Són
habituals sospitoses figures de vidre tallat, amb estranys reflexes multicolor
i que van desde Torre Effeils fins a caballets de mar. O bé gossos diminuts de
ceràmica clavats a la realitat sinó fos per estrafolaries mirades mal pintades
que comparteixen espai amb una figura infalible en una llar senil, la dona
d'època amb la seva ombrel·la.
Però la que
s'endú la palma, no la mare sinó l'àvia de totes les puntilles, el símbol
inequívoc de decoració senil, l'emblema de l'eterna joventut són....les
puntilles embalsamades (o com es digui). Semblen normals, igual de flexibles
que les anteriors, però no, enganyen. Amaguen una rigidesa mai vista en una
tela!
És quan vas a
posar alguna cosa i vols enretirar la puntilla de la taula i l'agafes
i...ohh!!! És dura, és rígida, és...embalsamada! Com les momies! I senyors,
això pot durar any i anys! Si te'n regalen una d'aquestes i no t'acaben de fer
el pes estàs perdut perquè mai, mai moriran.
De veritat, i a més tampoc hi ha cap
forma de destruir-la. No hi pots fer res, nomes guardar-la per a l'eternitat i
passarà de generació en generació, com les hipoteques. I penses: “bé, són planes i fàcils de
guardar”.
Llavors has comès
un error, les has subestimat, i molt. Que perquè? Doncs perque si elles voles,
poden agafar formes i estructures diferents.
D'aquesta manera podem tenir
cistells fet de puntilla, amb una cinta rosa entrellaçada com si fos una serp.
Poden ser safates per posar les claus o petits cups per guardar-hi els llapissos.
Així el mon de
les puntilles és inesgotable, i els seus camins desconeguts, camins encara per
descobrir. Sigui com sigui, sempre em recordaran als avis, a la meva àvia, a
casa seva i a aquella olor de naftalina que sortia dels armaris. Són records,
són olors igual d'entranyables.
Per això he
decidit fer uns cupcakes de puntilla, perquè ella s'ho val, per estar tan
present en la nostra vida i com a símbol de la decoració senil.
PD. La puntilla
dels cupcakes es de Magic Decor. Ho vaig descobrir per internet i al moment li
vaog escriure a la Maria Lunarillos “ María, tienes eso?” . Era la primera
vegada que ho havia vist i no en sabia ni el nom! La seva reposta “es cuestión
de días”. Infalible com sempre la Maria. Al cap de poc ho tenia i ho vaig comprar.
He intentat fer un tutorial per ensenyar-vos com es fa. Espero que us serveixi
i us animeu a entrar al fantàstic món de les puntilles comestibles! Jo ja hi
estic enganxada.
PD. Cada setmana
tenim una nova incorporació i les visites van en augment dia a dia, i no sabeu
el feliç que em fa! Benvinguts a tooots!!!!
PD. Per a aquesta
composició, he decidit fer uns cupcakes de toffe però podeu fer els gustos que
vulgueu.
CUPCAKES DE
TOFFEE
Recepta d'Alma
Obregon
Per a 12
cupcakes.
INGREDIENTS:
115 gr de mantega
220 gr de sucre
2 ous M
270 gr de farina
1 culleradeta i
mitja de llevat en pols
120 ml de llet
desnatada
1 culleradeta
d'extracte de vainilla
2 cullerades de
pasta de Toffee
MÈTODE:
Preescalfar el
forn a 160º i preparem una safata amb les càpsules.
Tamisem la farina
amb el llevat i apartem.
En un got,
barregem la llet amb l'extracte de vainilla i apartem.
Batem la mantega
i el sucre fins que la barreja blanquegi i s'hagin integrat els ingredients.
Afegim els ous un
a un i batem. Un cop integrats afegim la meitat de la farina i batem a
velocitat baixa. Després afegim a meitat de la llet i tornem a batre. Després afegim el que queda
de farina i la resta de la llet i seguim batent a velocitat baixa fins que estigui
integrat.
Finalment
afegeixo dues cullerades de pasta de toffe i acabem de barrejar amb l'espàtula.
Repartim la
barreja entre les càpsules sense omplir més de 2/3. Fornejem uns 22-25 min o
fins que un escuradents surti net.
Deixem referedar
10 min al motlle i després els passem a una reixeta fins qu estiguin
completament freds.
BUTTERCREAM DE
TOFEE
INGREDIENTS:
150 gr de mantega
150 gr de sucre
glass (o icing sugar)
3 cullerades de
toffee
Posem tots els
ingredients en un bol i barregem primer a velocitat baixa i després 5 minuts a
màxima velocitat.
Si voleu veure com fer el Magi Decor, punxeu aquí.
Si voleu veure com fer una mini rosa expres, punxeu aquí.
.JPG)
Un post precioso, me ha recordado a mi abuela a la que tanto le gusta hacer ganchillo, alabo su buen gusto ya que hace cosas preciosas, preciosos también te han quedado a ti estos cupcakes, están de vitrina para mirar y no tocar!! Muchas gracias por alegrarme la vista.
ResponEliminaUn besote
Muchas gracias por tus palabras!! Pues si, ayer mi pareja me dijo: "bueno, ya se pueden comer?" y no le pude decir que si!!! Qué dolor! jajajaa
ResponEliminaMuchas gracias por estar conmigo y comentar! Muchos besos guapa!