Sí, sóc addicta a la xocolata i sí,
sóc addicta a la Nigella Lawson. Aquesta dona fa postres de xocolata que sembla
que no puguin existir! Aquest pastís dens de xocolata, que més....dens ja no
pot ser! Els que seguiu aquest blog ja sabeu
que tinc un problema seriós amb els dolços, fins a tal punt que m'arribava a
preocupar una mica.
Fa sis anys jo era fumadora, però
empedernida. Fumadora de les convençudes i de les que defensàvem els nostres
drets a capa i espasa. De les que deia que ens sentíem apestats i que fins i
tot ens sentíem exclosos de diversos llocs.
Era d'aquelles fumadores que quan fa
molts anys encara hi havia vagó de fumadors al tren, jo no podia entendre com
podien sobrar llocs! I quan algún no fumador feia cap per allí per falta
d'altres llocs (normalment sabies qui era per la cara que posava al entrar) jo
em negava a deixar de fumar, ni que aquesta pobra persona s'hagués d'asseure al
meu costat.
Adorava els moments amb el meu amic
cancerígen, estimava les estones que passava amb ell, sola a acompanyada.
Sovint i encara que costi de creure, o a risc que em prengueu per tarada
mental, bevia quelcom, cafè, sucs o llet a mitja tarda per tal de poder seguir
fumant. Sinó ho feia, la meva gola no podia resistir tan fum i calor en tan poc
espai de temps.
Em posava de mal humor si decidíem
anar a un restaurant on no es permetia fumar, de mol mal humor, especialment si
no hi havia ningú del comensals que fumés. Llavors no només em sentia
incompresa sinó que més em sentia sola mentre fumava entre plat i plat a la
porta del restaurant.
Fumava a totes hores i amb qualsevol
excusa. Quan vam viatjar a la Xina a veure la meva germana, el que més recordo
va ser l'horrible viatge d'anada. No per l'avió sinó per la quantitat d'hores
sense el meu tabac. Recordo que a la tornada, després de 10 hores de vol, fèiem
escala a Frankfurt. Recordo enfadar-me amb els meus tres acompanyants per no
córrer a ajudar-me a trobar una petita gàbia on fumar.
Un dia la meva amiga Carol, em
contava que s'estava fent alguna sessió de raig uva a l'hivern, per mantenir un
bon color durant l'any. Ella té un color de pell tostadet preciós així que amb
una o dues sessions però jo li vaig dir:
- Però Carol, això és cancerígen. -
li recriminava mentre m'encenia un cigarret.
- I el que estàs fent tu no?
I era veritat, no li podia rebatre res
del que m'estava dient. Però recordo que m'era igual i tot i que no vaig seguir
la conversa, conscient que mai guanyaria la batalla dialèctica, vaig pensar que
almenys em compensava.
No us enganyaré si us dic que ho
vaig intentar deixar algunes vegades, sobretot arran de les eternes discussions
amb Ferran, esportista nat i sa. Sota el meu punt de vista ell controlava tots
i cada un dels cigarrets que jo em fumava i estava esperant a que en treies un
de la capsa per a dir-ho.
Segons el meu punt de vista, ell
exercia un control inhumà sobre el meu hàbit i no em deixava viure. Després va
arribar la norma imposada de no fumar a casa, donat que per a ell l'ambient va
arribar a ser irrespirable. Aquesta nova norma va acabar d'empitjorar les coses
en la convivència, sobretot a l'hivern.I així van anar passant els anys i
cada un, més fumadora. Desde que als 17 vaig provar el meu cigarret fins als 28
que seguia fumant. Però per algun motiu que encara no entenc, vaig ser una
afortunada. Jo no em vaig quedar embarassada, ni va ser per unes angines, no va
ser per una malaltia, ni perquè vaig començar un nou esport, ni tan sols per
haver-ho fixat com a objectiu un cap d'any.
Recordo com si fos ahir, un matí en
el que em vaig aixecar com cada matí. Res havia de ser diferent i vaig seguir
la mateixa rutina que cada dia. Tiro el cigarret abans d'entrar a la consulta,
busco les claus i obro la porta. Ho engego tot, em canvio i miro l'hora. Veig
que encara em queden 10 min en els que podré fumar un cigarret a fora. Així que
a corre-cuita surto i començo a fumar. I en aquell moment, sense saber perquè.
la realitat em va caure com una llosa. Una realitat en la que només eren les 9
del matí i jo m'estava fumant el meu sisè ciagrret.
Que perquè aquell dia me'n vaig
adonar? no ho sé... Que perquè aquell dia vaig reaccionar? Doncs no ho sé...
El cas és que vaig tenir la gran
sort d'obrir els ulls i adonar-me'n del que estava fent. I amb això no vull dir
que ho penses, ho deixés i ja està. Molt al contrari, va ser un camí de
sofriment. Per a una fumadora declarada i orgullosa com era jo, va ser realment
dur. Vaig passar per nits d'insomni, sopars de mal humor, vaig evitar les
amigues i els cafès amb elles...
Vaig haver de canviar molts hàbits
que creia que mai tornaria a recuperar; però estava ben equivocada.
Me'n vaig adonar que no és que
Ferran exercís un control extrem sobre els meus cigarrets, sinó que era jo que
cada dia traspassava més la frontera.
I si, estic més sana. O això crec.
I no, no noto més gust als aliments
ni augment de la capacitat aeròbica (jugava al mateix nivell a volei), ni
gaudeixo més dels paisatges ni la meva pell ara és més maca ( sempre he tingut
acné i crec que sempre el tindré).
Però crec que en resum, ha valgut la
pena, sobretot pel que em podria comportar a la llarga aquest hàbit.
Així que des de que vaig deixar de
fumar, la meva addició pel dolç va ser més forta, més irracional i més
patològica.
Suposo que per aquest motiu gaudeixo
tant de pastissos com aquest!! Espero que vosaltres també!
PASTÍS DENS DE XOCOLATA, CAFÈ I
BOURBON
Nigella Lawson
Ingredients:
140 gr de mantega a temperatura ambient
140 gr de mantega a temperatura ambient
316 gr de sucre morè
170 gr de farina normal
1 cullereta de bicarbonat
1 pessic de sal
1 cullereta d'extracte de vainilla
2 ous L
115 gr de xocolata per fondre
2 cullerades de Bourbon
250 ml de cafè
Mètode:
Preescalfem el forn a 190ºC.
Preparem un motlle de 22 X 12 cm amb spray antiadherent.
Preparem també un altre motlle més
petit perquè sobrarà massa. En el meu cas, no tenia el motlle d'aquestes mides,
era més gran fet pel qual quasi no em va sobrar massa.
Fonem la xocolata al bany maria o
microones.
Batem la mantega i el sucre amb la
batedora fins que es torni una barreja cremosa i blanquinosa.
Tamisem la farina, el bicarbonat i
la sal i apartem.
Afegim els ous a la barreja de
mantega i sucre i batem. Afegim després la xocolata fosa, que estigui temperada
i barregem fina que s'integri. Posem el Bourbon.
Anem posant la barreja de farina
alternadament amb el cafè i batem fins que s'integri. Posem al motlle i
fornegem durant 30 minuts. Passats aquests baixem la temperatura a 160ºC i
fornegem durant 15 minuts més.
Traiem i deixem refredar ben bé fins
a desmotllar-ho, sinó se'ns desfarà.
NOTES
- Quedarà una massa molt líquida, no
us preocupeu.
- En el meu cas m'he passat de
cocció. Hauria d'haver quedat cremós per dintre. Això pot ser degut a que el
meu motlle ara una mica més llarg, o vaig omplir massa poc o el meu forn és més
potent. El cas és que no va quedar la textura cremosa.
- En aquest cas no serveix posar un
escuradents per comprovar que estigui del tot fet, perquè l'escuradents
sortiria brut. D'això es tracta en aquest pastís.
Quina història, em fa pensar en els meus pares i en la meva germana, que com tu, amb el temps, ho van anar deixant. Però és cert que per molt que la gent del voltant els expliqués que era tant dolent i que ho havien de deixar, no va ser fins que ells, de cop i volta, van obrir els ulls i van dir prou, que ho van anar deixant i com dius, de forma molt dura. M'alegra saber que estàs tant bé i tant enganxada als dolços com jo... :P jo no he fumat mai, però tot i així, la meva addicció pel dolç cada dia és més i més gran! hahaha Aquest pastís pinta brutal!!
ResponEliminaUn petonet bonica!
Jajaja! Quina sort que no has fumat mai! La verita és que el paper del acompanyants és durísim! Per cert Cristina, ja t'ho vaig dir però et torno a repetir que el blog t'ha quedat preciós, preciós! M'encantaaa!
EliminaFelicitats per haver pres tan sana decisió! I aquest pastís......uuuuaaaauuu! Una passada!
ResponEliminaSalut in petons,
Olga
Gràcies Olga!!! Moltes gràcies per passar-te i comentar!!!
EliminaMolts petonets a tota la família!!!!