Hi ha algunes
persones que necesiten buscar estímuls a la seva vida. Existeixen determinades
personalitats a les que els hi fa falta una meta per anar superant el dia a
dia.
A vegades són
fites importants com escriure un llibre, d’altres vegades simplement augmentar
el temps de les curses o aguantar tota la classe de zumba del gimnàs. Cada
persona busca la seva pròpia meta i cada persona a més, en té una.
Ni que sigui
seguir vivint, ja es tracta d’un objectiu. Ni que sigui superar el dia a dia, o
tirar endavant o fer els teus fills vagin bé a l’escola. Ni que la fita sigui
arribar al cap de setmana per poder dormir fins tard, això ja n’és una.
I d’objectius o
de metes també n’hi ha de conscients i d’inconscients. És a dir, hi ha les
persones que se’ls marquen com a tal i n’hi ha que se les marquen, però ells
encara no ho saben. És millor no ser conscient del que busques? Potser si,
perquè en el cas que no ho aconsegueixis la frustració no és tant gran.Però d’altra
banda, des del moment en que no arribes a l’objectiu sempre és genera certa
frustració, conscient o no de la fita que busques.
En canvi, quan un
sap què busca, és capaç de rectificar el camí per aconseguir-ho a la pròxima
ocasió.
Si la persona ho
anela però no sap que realment ho vol, va donant cops de pal ceg.En fi, que crec
que tots busquem i allarguem la mà per aconseguir alguna cosa. Fins i tot
l’ermità anela que es mantingui la seva tranquil·litat així com una urbanita
pot anelar la bossa de mà de Channel de l’aparador per davant del qual i passa
cada dia.
I si el que es
vol, i si el que es busca és un formatge? Si, si, un formatge, de la categoria
dels làctics.
És de veritat.
Conec una persona (del meu entorn més proper), la vida de la qual podríem
titular com “en busca del formatge perdut”. És un cas curiosíssim, digne
d’estudi.
Aquesta persona
ha manifestat verbalment que no li agrada el formatge i de fet, ha rebutjat
amanides en les quals jo n’hi havia posat.
Qualsevol plat
cuinat amb formatge, ell té un detector que a l’instant li fa saltar l’alarma.
-
Uff!
Porta formtage!- i aparta el plat.
Fins aquí podríem
pensar que es tracta d’una reacció ben normal, la d’algú que detesta aquest
aliment. El que no s’acaba d’entendre massa bé, és que al obrir la nevera de
casa seva sempre hi trobis formatge!
Vagis el dia que
vagis, els aliments poden variar. Un dia hi ha més ous, altre dia més enciam o
pernil , o no hi ha refrescos però el que mai falla, el que sempre està allí,
sempre, és algun tipus de formatge.
Els Baby bel mai
fallen, amb una bossa sempre posada a la part de la nevera, al costat de les
mostasses i algun frankfurt. No sé qui se’ls deu menjar o si deu tirar els que
caduquen per tornar a reposar una altra bossa. Això per una banda però quan
mires al front, més formatge està allí, impassible, esperant la seva hora com
si d’un condemnat a mort és tractés.
El que no sap el
pobre formatge és que abans morirà de vell que de pena de mort. Amb la il·lusió
que li feia passar per una boca humana, pobret!
Sovint, l’agafa
de la nevera i te’l regala:
-
Té,
que no m’agrada.
Cada vegada és la
mateixa escena, cada vegada el mateix ritual. Al principi jo li deia:
-
Però
perquè te’l compres?
I us ben asseguro
que, de totes les vegades, mai vaig obtenir una resposta prou convincent o de
fet...a hores d’ara, no sé quina resposta en vaig obtenir. No us ho sabria dir.
A vegades ho
parlem amb la seva dona, i a l’única conclusió que hem arribat és que el Joan
es dedica a la “búsqueda del formatge perdut”.
Estic segura que
el seguirà buscant i seguirà comprant més i més formatges, a fires a
supermercats i allà on calgui.
De la mateixa
manera que sé del cert que no el trobara mai, mai li agradarà cap dels que
compri per la senzilla raó de que no li agraden els formatges. I punt.
Així que per la
seva dedicació, per la seva búsqueda incansable, pel seu esforç i sobretot, pel
pobre formatge, li dedicarem al Joan aquest pastís de fornatge!
Un dia vaig anar
a prendre un cafè a una deliciosa cafeteria de Barcelona i volia alguna cosa
dolceta. La cambrera m'aconsella un trosset de cheese cake però al meu cap em
ve l'imatge d'aquells pastissos de formatge en pols, de Nestle i que tenen la
barra de dir que són casolans. Deu ser per que barregen els ingredients perquè
sino no ho entenc.
En fi, que la
cambrera em diu:
-
Nooo,
aquest és un New York Cheese cake!
No he probat mai
cosa tan deliciosa. Evidentment al arribar a casa el primer que vaig fer va ser
buscar receptes. La que més em va convèncer va ser aquesta de Directo al
Paladar. Espero que us agradi tan com a mi!
NEW YORK CHEESE
CAKE
Ingredients per a
la massa:
16 gr de llevat
químic
330 gr de farina
60 gr de sucre
1 cullerada de
pell de llimona
80 gr de mantega
80 ml d'aigua
1 ou
Mètode:
Posem en un bol
la farina, el llevat, el sucre i la pell de lllimona en un bol i ho desmiguem
amb les mans. Ho farem fins que no es puguin diferenciar els ingredients.
Després hi afegim
l'ou batut i l'aigua. Amassem fins que
quedi una massa espessa i uniforme i posem en un bol. Deixem reposar a la nevera
durant mitja hora.
Prescalfem el
forn a 210ºC.
Passada aquesta
el traiem, enfarinem una superfície i treballem amb un rodet fins fer una
superfície suficient per cobrir un motlle desmotllable de 22 cm. A sobre de la
massa hi posem paper de forn o de plata
amb un pes a sobre (jo he posat un kg de cigrons) i fornegem 10 min a 190ºC.
Traiem del foc i retirem el pes i fornegem uns altres 5 min.
Traeim del forn i
deixem reposar fins que es refredi.
Ingredients per
al farciment:
750 gr de crema
de formatge (Philadelphia)
230 gr de sucre
60 gr de farina
2 culleradetes de
pell de llimona
4 ous
170 ml de nata
Baixem la
temperatura a 150ºC.
Batem la crema de
formatge, el sucre, la farina, la nata, i la ratlladura de llimona fins obtenir
una barreja suau.
Afegim els ous,
un a un, batent després de l'adició de cada un.
Omplim el motlle
i fornegem 1 h i 25 min a 150ºC. Deixem refredar i posem a la nevera unes
hores.
NOTA:
- Al batre els
ingredients del farciment s'ha de fer amb molt de compte per no incorporar aire,
ja que sinó el pastís es quartejarà.
- Podem deixar-ho
refredar al mateix forn amb la port mig oberta.
Molt bo, Neus!
ResponEliminaGràcies guapa!
EliminaMentre llegia pensava "mira, un altre com jo amb el formatge". El que jo no faig és comprar formatges més forts que el Babybel o el Philadelphia. Això sí, la tarta de formatge m'encanta, sempre que estigui feta amb formatge suau. L'altre dia me'n van servir una amb formatge de cabra que no vaig poder-me menjar, massa forta. Però aquesta que presentes, me la menjava seguríssim. Petons.
ResponEliminajajajaja! A mi és que m'encanta. Però vaig estar molts anys sense tastar el pastís de formatge perque no podia creure que fos quelcom dolç. Ara no puc parar de mejar-ne!
EliminaMolts petonets!
Si en Joan fos a casa, el mini babybels no li durarien gaire...perquè a la peque li encanten!!! Un pastís amb una pinta espectacular! Petons!
ResponEliminaJajaajja! Doncs que en mengi que són ben bons! Formen part de la meva infància també!
EliminaMolts petonets guapa!
Sempre havia dit que no m'agradava el pastís de formatge, tot i que m'encanta el formatge, fins que un dia en vaig tastar un que em va agradar molt. Després de tastar-n'he molts m'he adonat que alguns m'encanten, mentre que d'altres no els suporto, fa temps que en vull fer un però no sabia quina recepta fer. Després de tastar els teus cupcakes estic segura d'haver triat una bona recepta.
ResponEliminaEiii!!! Maria bonica! Moltíssimes gràcies per pasarte per Lo Cupcake! Quina il·lusió veure comentaris així.
EliminaDoncs espero que t'agradi la recepta. Estic segura que et sortirà genial perquè ja tinc bon record dels teus pastissos...
Molts petonets!