La meva història amb els parkings....té molta...història.
Sóc despistada, què hi farem i faig coses de despstada i cometo errors
de...despistada!
Coses com haver de fer hores extra a una residència i
aparèixer allí amb el cartell de “avui tancat” que se suposa que havia de
penjar a la meva pròpia consulta. La cara de l’administrativa quan arribo al
seu taulell amb el cartell a la mà:
-
Crec que això no és per aquí... –
mirant-me amb cert recel, pensant que possiblement es tracta d’una broma.
No, no ho era. Realment vaig carregar la maleta amb l’equip,
l’agenda i el cartell amb el celo posat, vaig baixar al carrer i vaig caminar
fins a la residència amb tot a la mà. Ni me’n vaig adonar que el portava el
cartell.
Mentre surto corrents a penjar el cartell on ha d'estar, sento per darrera :
-
- Digna successora del seu pare- que
li diu una administrativa a l’altra.
-
I neboda del seu tiet – li contesta
l’Eva.
I és veritat, l’Eva i la Maria coneixen prou bé el meu pare
i sabent que també en fa d’aquestes. Tinc la mala sort d’haver-ho heredat i per
partida doble! Era molt difícil escapar a l’elevada càrrega genètica! La pobra
Eva ha d’anar darrera meu per tot! Per a que li passi les factures per exemple
“a mi m’és igual, ets tu qui no cobraràs” em diu a vegades un pèl desesperada.
Quan intenta desxifrar els noms que sovint m’invento, o
combino noms i cognoms de diferents clients. Un dia vaig rebre un missatge al
mòbil en el que ella m’advertia “és l’aniversari de bodes dels teus pares”.
Aquell dia vaig pensar “Posa una Eva a la teva vida”
I és que crec que també la meva mare és una mica així. Els
meus pares fan coses com anar a Apple perque l’Iphone no es sent bé i era que
no li havien tret l’enganxina protectora. Imaginem a la noia que els va atendre
al arribar a casa.
- Aix, avui han vinguts uns clients
que no havien tret l’enganxina de l’altaveu i es queixaven que nio hi sentien
bé.
I la meva mare que em diu mentre m’ho explica:
-
I li vam dir que veniem
d’ALtafulla! Ara ja sabrà d’on som!
Tinc uns pares que van haver de parar a mig passadís d’Ikea
peruqe van pujar amb el carro, d’aquells grandets.
-
Senyors no poden accedir a la part
d’exposició amb el carro. Com l’han pujat? –els hi pregunta la noia estupefacta
de que a aquestes altures algú encara faci coses d’aquestes.
-
Per l’ascensor- contesten ells que
ja feia uns instants que s’extranyavne de ser els únics que portàven carro.
-
I com ho baixaran? –pregunta la
noia, creiem que la pregunta devia ser retòrica, fruit de la perplexitat en la
que estava inmersa.
-
Doncs per l’ascensor.
Sense comentar-vos que aquell dia van arribar a casa amb una
taula i sis potes. MUn pare bva trucar al fuster de confiança a veure si ho
podia arreglar allò. Imagineu-vos la cara del pobre home. Per dintre devia
pensar:
- Doncs llenci vostè les dues potes que sobren!
- Doncs llenci vostè les dues potes que sobren!
Imagineu-vos quina càrrega genètica porto a sobre!
Molt bé, doncs ara sumeu aquesta càrrega genètica amb un
cotxe i un pàrking. El resultat és...desastre = pèrdua del cotxe= pensar que me
l’han robat=histerisme= trucar a Ferran= que ell et digui que recordis bé on
l’has deixat= trobar el cotxe finalment.
Però no sempre les coses són tan fàcils quan aparco el
cotxe. Sigui on sigui que el deixi. En una ocasió vaig anar a buscar a la meva
germana a Tarragona. Vam decidir que també donariem un bol, així que vaig
aparacar en un parking privat subterrani. Al tornar a buscar el cotxe, auqest
no estaba en el lloc que jo hagués jurat que hi seria. El meu cor es va
començar a accelerar, aposar-me nerviosa, a donar voltes sobre mi mateixa (el
vigilant de les càmeres dels parkings es deu tronxar amb mi). Llavors la meva
germana, que em coneix massa, em va dir calmadament:
- On creus que està?
I jo li vaig dir, que allí matexi, que jo l’havia deixat
allí mateix. Llavors ella va començar a caminar cap a les escales mentre jo la
seguía, les va baixar i va caminar fins arribar al meu cotxe. La meva cara no
tenia preu, ni descripció, per a mi ella havia fet màgia. Però per estupectafa
ella quan em sent que li dic:
- Uala Pili, han fet un parking paral·lel....
Ella no es podia acabar de creure que la meva orientació no
em permetés entendre que simplement m’havia confòs de planta (d’un parking de
només dues) i el meu cotxe estava una més per sota.
En fi, que no serveixo per això, per orientar-me, per
situar-me, per recordar les coses, per no esser despistada, per saber a quin
dia estem....per tot això que per a mi es tant complicat, un postre ben senzill
però requetebó. Quan el vaig veure al blog de food and cook ja em va cridar
l’atenció i no vaig trigar en fer-lo. Ara bé...és fàcil i rapid de fer i això
és un inconvenient per que, si sou com jo, en menges quasi cada dia!
RUFFLE MILK CAKE
Recepta extreta de Food and Cook
Ingredients:
8- 10 làmines de pasta de filo
70 gr de mantega desfeta
300 mnl de llet sencera
60 ml de nata líquida
3 ous
100 gr de sucre
100 gr de sucre glas
1 rama de canyella
½ pell de llimona
canyella en pols
sucre glas
MÈTODE:
Prescalfem el forn a 180º. Posem mantega al motlle per
evitar que s’enganxi.
Extenem una làmina de la pasta de filo i l’untem de la
mantega fosa amb un pinzell.
Fem plegs amb aquesta làmina, com si es tractés
dels pegs d’un acordió.
Un cop acabat fem una espiral i la col·loquem al
motlle. Seguim fent el mateix fins que acabem les làmines.
Espolvoregem amb la canyella en pols i posem al forn uns 25
minuts.
Mentre fem el farciment: en una olla posem la nata, la llet,
el sucre normal, la rama canyella i la llimona i portem a punt d’ebullició. En
aquest moment la traiem del foc i retirem la rama de canyella i la llimona.
En un bol a apart posem els ous i el sucre glas i batem fins
que quedi homogèni i li afegim la llet
poc a poc mentre anem batent per a que s’integri.
Un cop hem tret el motlle del forn hi tirem el líquid per
sobre i fornegem 30 minuts més.
Quan estgui fred, demotllem i espolovregem amb canyella i
sucre glas per sobre.
NOTES:
- A l’hora d’untar les làmines de pasta de full amb mantega
, no ens passem, no es tracta de xupar-la sinó de pinzellar-la.
- Vigileu amb la canyella en pols. Penseu que dóna molt gust
i com que es posa en udes ocasions sigueu cauts. Sempre em podeu tirar més si
voleu.
- L’original és en forma d’espiral però jo em vaig enamorar
de la forma de roses que va fer la Silvia de Food and Cook. Això a gustos.
- La pasta de filo l'he comprat al Carrefour
He rigut tant Neus amb els despistes de la teva família...m'hi sento tan identificada...jo un dia vaig aparcar a Figueres per anar a fer un judici, m'hi vaig passar mig matí, i quan tornava al cotxe de què que em poso a plorar perquè no trobava les claus a la bossa i estava cansadíssima i volia tornar a casa...sort que, en acostar-me al vehicle vaig veure que me l'havia deixat obert, amb les claus posades i el motor encès....per sort ningú es va pensar que aquest circumstància es podia donar, i no me'l van furtar!!!! Petons!!!
ResponEliminaJajjaja! Ostres Mònica! Doncs crec que el teu és un pèl més greu!!!!! El que dius,sort que ningú va pensar que allò pogués ser i no te'l va robar!!
EliminaAix..cabesitas, cabesitas.....
Per cert, el pastís genial!
ResponEliminaGràcies guapa!
EliminaUna pregunta: Aquesta recepta, no es fa amb pasta filo, en comptes de pasta de full? Fins i tot a la foto sembla filo.
ResponEliminaUna abraçada,
Hola guapa! Doncs sí, tota la raó! Les meves neurones estaven inactives....en castellà bé però en català vaig posar pasta de full. És pasta de filo!
EliminaGràcies guapi!
Ai Neus, quin riure, he llegit el comentari de damunt i realment casa amb el teu post: un altre despiste. Jo també sóc del club de les despistades, en faig cada una com un cove! El pastís, una temptació i realment bonica la presentació. Petons.
ResponEliminaMoltes gràcies guapíssima!
EliminaEm consola una mica que no sigui l'unica....!
Molts petonest guapa!