La vida és
estranya a vegades...i a vegades hi passen coses més estranyes encara. Ho
diguem que surrealistes.
Amb una
bona copeta de vi negre i Chet Baker acompanyat-me, com sempre, penso en les
"coses" que ens porta la vida. Aquelles coses que ens fan feliços;
aquelles petites coses que ens alegren la vida i les grans coses que fan que
viure valgui la pena.
I les que
fan que desitgem no estar en aquest món també passen per la meva ment, fugaces,
per intentar que no m'afectin massa. La mala costum de reflexionar poc el que
ens fa mal, que passi quan més ràpid millor. Sovint, les barbaritats que
cometem els humans m'esgarrifen i molt, atrocitats que sabem i les que no
sabem, que deuen ser molt pitjors. En fi, que més val no parlar-n'hi sinó vull
acabar entre plors una tarda de Dissabte, que a sobre està ennuvolada.
I parlant
de coses surrealistes, estranyes, d'aquelles que penses... "tot això és
molt estrany". En mi és normal que me'n passin, d'aquelles coses que són
per contar; coses que sovint diverteixen a les que les estan escoltant però
que mi...home doncs a vegades, e fan
passar una mica de vergonya o si més no, desconcert. Per sort, em rodejo
d'amigues solidaries que sovint es posen a la meva altura en aquestes
qüestions, així que totes riem de totes una estoneta.
Bé, aquí en
va una de surrealista com cap. Resulta que, igual que l'any passat vaig
participar a la fira d'Artesania, aquest any l'organitzador es va posar en
contacte en mi per repetir l'experiència de fer demostracions de rebosteria
creativa. El cas és que, passats un mesos i amb falta de resposta per part
d'ell, vaig decidir enviar-li un watts.
Aquest deia
més o menys així: "Hola Diego, sóc la Neus, la dels cupcakes. No em vas
dir que et sembla la ubicació, el dia i la frase del programa. A veure si podem
parlar. Petons."
Va quedar
enviat. Al migdia rebo una resposta. La casualitat va fer que Ferran tingués el
mobil a prop seu i la cara que va posar al llegir-lo em va deixar un pèl
preocupada. "Però qui és aquest imbècil?". Vaig agafar el mobil i
l'únic que vaig poder pensar és "qui és aquest imbècil?".
Resulta que
l'organitzador de la fira ha canviat de telèfon i algun altre
"senyor" s'ha quedat amb el seu número. Deu ser esgotador rebre molts
missatges (i més aquest últim mes, tenint en compte que s'ultimen els
preparatius) i la persona en qüestió devia haver rebut molts watts però això no
treu que es perdi l'educació.
La resposta
fou una cosa així (no recordo les paraules exactes perquè la vaig borrar):
"Els cupcakes estaven horribles i l'ubicació fatal. Els recordo plens de
mosques. Ah, i deixeu-me de dir Diego." Miro i veig que hi posa Jorge.
Era una
cosa així, però una mica més borde. Allò em va alterar molt, i jo que no sóc de
contestar però mira, em va agafar mooolt torta. Només em faltava allò per
començar la tarda! Mentre em preparava el cafè (no hagués calgut ni
prendre-me'l, vaig meditar la resposta). Era massa fort el que volia
posar....finalment vaig començar a divagar entre donar una resposta o no, entre
contestar o passar d'aquell imbècil però m'havia tocat la fibra, havia tocat
els meus cupcakes! I això no es toca, no!
De camí cap
a la feina pensava que sí, que sí que li contestaria si, s'ho mereixia!
Intentava pitjar el fre i ser prudent, perquè si la ment hagués dominat la meva
cama...qui sap si hagués arribat a destí.Teclejo el
missatge al mòbil, amb la mateixa delicades que si volgués traspassar la
pantalla amb els meus pulgars.
" Ah,
perdona DIEGO. Lo siento DIEGO. Si la persona s'ha canviat el número, els
altres no en tenim la culpa. Mai has tingut ni tindràs el plaer de provar el
meus cupcakes però si ho fessis, només desitjaria que et provoquessin una
indigestió maleducat. Fins mai DIEGO".
Vaig
comprobar la pantalla una última vegada i vaig prémer el botó d'enviar. Si, home,
ara té el seu merescut. Que s'ha cregut aquest imbècil? Si, ho havia fet bé,
havia pres la decisió correcta i el missatge estava enviat.
Durant tota
la tarda, ni un segon per mirar el mòbil i quan acabo i miro la
pantalla...missatge de l'imbècil! El tio, ha
tingut la encara menys vergonya de contestar-me! Per uns instants de segon
imaginava una resposta del tipus "ho sento... "potser he estat
groller...."
Però no,
ben lluny de tot això em contesta quelcom " no seria difícil que se
m'indigestés, NEUS".
No m'ho
podia creure! Però, però....amb qui c... m'he creuat?
Doncs això
senyor, fou l'inici... Sabeu que enganxa insultar-te amb algú que no coenixes?
Poder dir coses que penses sense preocupar-te el que pensi de tu? O sense
preocupar-te que estàs perdent una amistat? Sabent que aquest algú t'importa
ben poquet?
Doncs bé,
un seguit d'insults (força enginyosos i poc barruers, tot s'ha de dir) has
seguit durant les últimes dues setmanes. Un missatge al dia, no més. Que si
tens un nom horrible, que si el Barça i el Madrid....Un tío que no suporto i
que probablement no aguantaria ni l'estona que dura veure's un café.
Ferran i
jo, fem apostes sobre qui serà i anem descartant.
Descartem
un adolescent per dos motius: mira poc sovint el watts i això no és normal ni
en la nostra edat. I segon motiu i més important, no fa faltes d'ortografia i
abreviatures.
Tampoc
imaginem que sigui un senyor gran, no sé...és com que no li pega.... Mitjana
edat, com nosaltres? Ja us aniré contant si no és que en una d'aquestes no l'engeguem
a pastar fang!
El que sí
és cert sabeu que és? Que estigui on estigui, visqui on visqui o digui el que
digui....mai provarà un dels meus cupcakes! "I ni ganes" contestaria
el tal Jorge.
I el que
tampoc provarà mai, és el meu deliciós pa de pessic de plàtan i pepites de
xocolata!
Mireu quina
presentació més maca, quin regal més
bonic que podeu fer..
PA DE
PESSIC DE PLÀTAN I PEPITES DE XOCOLATA
Recepta de
Sarah's cucina bella
Ingredientes
50 gr de
mantega a temperatura ambient
100 gr de
sucre morè
1 ou L
1 cullereta
d'extracte de vainilla
1/4
cullereta de canyella en pols
2 plàtans
madurs, triturats
150 gr de
farina
1/2 cullera
de llevat en pols
1/4
cullereta de sal
50 gr de
pepites de xocolata
Mètode:
Preescalfem
el forn a 176ºC. Preparem els pots de vidre amb oli antiadherent.
Al bol de
la batidora batem la mantega amb el sucre morè durant 2-3 minuts, fins que
quedi una massa homogènia. Afegim l'ou i batem un minut més. Afegim la
canyella, la vainilla i els plàtans triturats i batem a mitja velocitat.
Mentre, en
un bol tamissem la farina, el llevat i la sal. Reduïm la velocitat de la
batidora i anem afegint la barreja de la farina, anant batent fins que
s'incorpori.
Afegim la
massa als pots, no més de 1/3 de la seva capacitat i hi tirem les pepites per
sobre.
Enfornem
durant 25-30 minuts o fins que un escuradents surti net.
Ja tens raó, ja...... Tot plegat és ben surrealista, però al món hi ha de tot, ja ho diuen. Oblida't d'aquest impresentable i gaudeix d'aquest pa de pessic, que té una pinta deliciosa. Per cert, quants potets t'han sortit? Petons.
ResponEliminaHola Chus! Doncs aquest pot és descomunal per ser individual però era millor per les fotos. Surten uns tres pots d'aquests, de 250 ml. Però ja et dic, si és individual recomano fer-los més discrets si no volem acabar empatxats! jjejeje
EliminaMolts petonets i gràcies per passar-te guapa!
Ai quina mè trobar-se amb una d'aquestes persones que només fan que generar mal rotllo i merda per allà on van! N'hi ha uns quants, per desgràcia. Ja saps allò que diuen, no? DO NO FEED THE TROLL! I a procurar dor ir tranquil·la passant molt del merdosos... La recepta que ens portes pot ser una bona manera de començar ;)
ResponEliminaMarta
Jjajajaja!!! Doncs mira sí! Jo entenc perquè el pobre va heretar el número més trucat de Tarragona, crec!
EliminaProba a recepta guapa! és bonisisisiisma!
Molts petonets!