.JPG)
- Oh, com no s'espavili se li passarà
l'arròs....
Sento que diu una senyora, parlant de la
seva filla de 37 anys. Em quedo parada, la veritat. Estic esperant el meu torn
a la peixateria i en lloc de desesperar com la majoria de les vegades, he
decidit esperar pacientment el meu torn mentre penso en la deliciosa recepta de
pudding de croissant i nabius que penjaré al blog. Odio la lentitud de les
dependentes i odio la parsimònia de les dones que demanen i que ja veus que no
tenen res més a fer. Saps del cert, que
mentre tinguin el menjar fet a determinada hora, totes les altres coses no
importen. I demanen petites coses i mooooltes coses, de manera que té ocupada a
la dependenta el temps suficient per a que es faci una cua considerable. Tot i
que mentre espero, em dóna la sensació que de tota aquella gent allí reunida,
la única que hi era involuntàriament era jo. No exagerem, tampoc m'hi reté
ningú. Però és que vull peix fresc i el vull d'aquest lloc.
Ja que en menjo ben poques vegades, almenys
que quan ho faci que sigui de qualitat.
No puc treure'm el sentiment de sorpresa
mentre aquella dona xerra i xerra amb el beneplàcit de les altres senyores que
assenteixen amb el cap, mentre sostenen la cartera amb les dues mans, per sota
els pits; a lo Belen Esteban total. L'únic que les seves Andreítes estaven
força més crescudetes.
No deixo d'estar sorpresa. Aquella dona no
es molt més gran que la meva mare i la seva filla no és molt més gran que jo.
Què deu ser tenir una dona així com a mare? Que deu ser tenir aquestes paraules
amenaçant constantment?
Podria entendre el comentari venint d'una
d'aquelles senyores que tenien pinta de fregar els 80 anys, però d'aquesta
dona?
Recordo dues coses que la meva mare sempre m'ha dit desde petita. Una era: Estudia el que vulguis però sobretot, no depenguis mai de ningú. De ningú.
Recordo dues coses que la meva mare sempre m'ha dit desde petita. Una era: Estudia el que vulguis però sobretot, no depenguis mai de ningú. De ningú.
I l'altra, quan parlàvem de parelles, amors
i relacions em deia que avui en dia ja no és necessari estar casada i tenir una
família com abans, perquè les dones som autosuficients i independents.
I ara estava davant una dona de la mateixa
generació de la meva mare que estava preocupadíssima perquè la seva filla no té
parella i és clar, ja té edat de procrear. Em vénen unes ganes terribles de
dir-li a la dona que hi ha moltes formes de mare soltera, si és això el que
tant li preocupa només per veure la cara d'escandalitzada que posaria.
Per a ella seria un sacrilegi que una dona
sola, tenint un fill. Mare meva!!!!
No puc parar de pensar amb la seva filla.
Hi ha dues opcions:
- O bé que sigui una noia influenciable a la que al final acaba calant aquest sentiment imposat per la seva mare i que es desespera perquè tot i intentant-ho amb totes les seves forces, no troba cap home casadero. Ni tan sols, que no valgui la pena.
- O bé que sigui una noia influenciable a la que al final acaba calant aquest sentiment imposat per la seva mare i que es desespera perquè tot i intentant-ho amb totes les seves forces, no troba cap home casadero. Ni tan sols, que no valgui la pena.
.JPG)
- O que sigui una tia que passa de tot, que
té diferents aventures, que viu la vida com si fos l'últim dia i que té
claríssim que no s'encadenarà a un home que no l'acaba de convèncer només
perquè és l'únic que ha aparegut.
No puc evitar imaginar-me a aquella senyora
parlant-li a la seva filla del fill d'una amiga. El pobre noi antilíbido, sense
vida activa i que probablement la sexual tampoc la deu viure amb massa
companyia. Aquell noi que als 40 encara no ha passat una nit fora de casa i que
tremola si la seva mare no hi és per planxar-li els pantalons i fer-li el llit.
I tot i així aquesta dona preferia a la
seva filla amb una home com aquest i amb una vida com la d'ell, abans que
estigui sola. I segurament li deu dir:
- És molt bona persona... no cal que
aspiris a més, mira el teu pare i jo, que feliços hem estat.
I penso que quina mala sort i què
afortunada que sóc jo amb la mare que tinc i que no sé què faria amb una com
aquella de la peixateria.
Una hora després aconsegueixo sortir de la
peixateria amb el meu botí i mentre camino no puc evitar pensar en la meva
padrina. Ella té 85 anys i està casada amb el meu padrí, tota la vida. Ha cosit
a casa, ha fet de nmetressa de casa i viu en un petit poble de la franja
d'Aragó.
I recordo que quan un dia li contava tot el
que havia aconseguit amb el blog i el llibre i el voleibol (vam pujar a primera
catalana) em va contestar:
- Tu ara el que has de fer és centrar-te en treballar i en atendre el teu marit i la casa.
- Tu ara el que has de fer és centrar-te en treballar i en atendre el teu marit i la casa.
I penso que quan m'ho diu ni l'escolto i me
l'estimo més que mai.
PUDDING DE CROISSANT I NABIUS
Per a 8 cassoletes o ramekins o un motlle
de 22 cm.
Ingredients:
3 crosants grans
130 gr de nabius frescos
200 gr de Philadelphia
140 gr de sucre
2 ous
1 cullereta de vainilla
250 ml de llet
Preescalfem el forn a 175ºC. Posem els
croasants trossejats als motlles. Hi tirem els nabius per sobre tenint en
compte que es reparteixin bé.
En
un bol apart batem la crema de formatge, el sucre, els ous i la vainilla fins
que quedi una massa homogènia. Poc a poc afegim la llet, sense deixar de batre
fins que estigui ben integrada.
Tirem la barreja per sobre el croasant
trossejat fins que s'empapi homogèniament. Fornegem durant 30-40 minuts o fins
que la part de sobre quedi dorada. Si veiem que s'està torrant massa per sobre
molt aviat, ho cobrim amb paper de plata els últims 10 minuts.
Ho deiem refredar i espolvoregem amb sucre
glacé.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada