Has escollit un 17 d’Abril per deixar-nos, per
marxar, tranquil·lament, dormidet i acompanyat dels més propers.
L’Avi Miquel, el de la plaça, el de la platja
d’Altafulla, el de 90 anys i que en semblava deu menys. Perque tothom es
pensava que en tenies menys d’anys!Aquest ha estat el teu mèrit iaio, haver
viscut intensament fins deu dies abans d’abandonar.
No hi ha ningú d’Altafulla platja que no sàpiga qui ets, per que l’avi
Miquel sempre estava per allí, sempre xerrant amb un o l’altre, sempre donant
voltes i donant conversa.
Els dimecres mai faltaves al teu dinar amb els amics
de la vinya, aquests que estaven tots al tanatori amb els ulls plorosos.
Senyors fets i drets, desfets amb la teva pèrdua. Se’t trobarà a faltar iaio.
Recordo quan et van operar de cataractes, no fa massa.
Tu vas dir que si, que si, però no en tenies
cap intenció i de fet, no ho vas fer. Tossut i aragonés que potser és dir la
mateixa cosa.
Ahir, al costat teu, ploraven la mort d’un
jove de 37 anys i llavors, m’he separat de la meva pena i he pensat amb lo afortunats que som nosaltres
i, sobretot, lo afortunat que has estat tu.
Has viscut en plenitud fins que
aquesta malaltia ha invaït el teu cos, de manera ràpida, fugaç.
-
D’aquesta ja no me’n sortiré - vas dir.
Per que tu, en el fons, molt abans que
nosaltres, ja ho sabies.
Tu forner, valoraves més que ningú la meva
feina repostera. Recordo quan em van regalar la Kitchen Aid que ningú sabia el
que era. Tu sabies el funcionament exacte de cada peça, de cada pala, de cada
accessori.
Mentre anava fent cupcakes te’n portava per
esmorzar i t’encantaven. A vegades soltaves un:
-
Massa dolç...
O quan veies massa colors i coses extranyes,
feies un gest amb el cap com dient “això és ben extrany”. Però t’ho menjaves.
He tingut la sort d’heretar les fòrmules que
tu i la iaia utilitzaveu per les pastes del forn; tot un tresor, impossible de
valorar.
Fa dues setmanes anava a fer el curs amb
l’Alma i se’m va ocòrrer portar els teus pastissets, el genuins, com a
regal. De bon matí, vaig reunir els
ingredients i em vaig posar a amassar. Però quan els hi intentava donar la
forma, la massa es trencava.
Desesperada vaig agafar la massa, la vaig
posar en un bol i vaig anar a casa en busca teva.
Deixo el bol a sobre la
repissa del cuina, i tota sufocada:
-
Iaio, això no em surt.
Llavors tu, calmadament i amb el mig sormriure
a la cara, vas agafar un pessic de massa i la vas treballar una mica, d’aquella
manera que només sabeu els que ho heu fet tota la vida.
Jo pendent del teu diagnostic, de la teva
valoració. Falta oli, falta farina? Què falta?
-
La massa está bé - vas sentenciar.
I no saps com em van alleujar aquestes paraules!
El teu diagnostic va ser que em faltava
activar la massa, que li donés cops, que l’amassés bé.
I...voilà! Va ser la solució i em van començar
a sortir els pastissets, o casquetes, com tu diries.
Al cap d’unes hores el papa t’havia tornat a
portar a urgències, per enèssima vegada des del diagnòstic de la malaltia.
Et
trobaves malament però no em vas dir res i unes hores després tornaves a estar
a l’hospital.
Quan vaig entrar al box, el primer que em vas
dir:
-
I les casquetes? Com t’han sortit?
-
Perfectes iaio. Ja te n' he
guardat. – et vaig dir mentre t’ensenyava unes fotos.
I tu tot orgullós i jo contenta de saber el
teu secret.
Em van quedar gravades les paraules de l’Alma,
durant el curs. Mentre es posava un pastisset a la boca, l'assaboria i
alababa el gust mentre deia:
- Y encima me emociona que lo has
hecho con tu abuelito!
A mi em van emocionar les paraules de l’Alma
per que sabia la crua realitat del que t’esperava, i de fet, aquell dia a
urgències vaig començar a ser conscient que el procés només podia anar a
pitjor. A partir d’aquell moment així va ser, no m’equivocava.
A partir d’aquí passaves més temps assegut a
la teva cadira. Jo venia als vespres amb els meus llibres de reposteria creativa i te’ls miraves mentre
jo et passava les fulles i feies un “ohhh” cada cop que t’ensenyava aquelles
creacions. Espero que t’ho passessis bé.
Dos dies després del teu enterrament es va apropar un noi jove emocionat. S'acabava d'assabentar i ens va dir que era amic teu i que eres un senyor que li donava molta pau. Què més es pot dir?
En fi iaio, que m'acomiado de tu. Només
volia dir-te que has fet tot molt bé, que has viscut dignament i has mort de
forma encara més digna. Avui m’emociono de veure la gent afectada, de veure la
gent que t’estima i que plora la teva absència. M’emociono quan parlen de l’avi
Miquel.
En honor a tu, aquest post només podia ser una
de les receptes del vostre forn i què millor que unes casquetes, uns pastissets.
Sense la teva ajuda mai hagués trobat la solució i estic contenta d’haver-t’ho
dit, d’haver-t’ho agraït.
És d’admirar la teva paciència i com els hi
deies a les infermeres:
-
Ja torno a estar aquí, xiqueta. –
amb una barrreja de resignació i humor.
Et trobaré, et trobo a faltar a l’hora del
dinar, quan entro al teu pis, quan passo per la plaça que encara em sembla
veure’t allí de peu.
Des d’aquí et dic adéu i t‘estimo.
P.D. Amb tu hem enterrat les restes de Pluto, el teu acompanyant durant 13 anys pel que et vaig veure plorar el dia de la seva mort. Ara allí on estigueu, caminareu juntets com cada dia durant anys.
P.D. Vull donar les gràcies a tots els
professionals de la sanitat que t’han
atès perque tot i el que estan passant han tingut un tracte professional i
sobretot humà, immillorable. Jo sé lo difícil que és estar als dos cantons de
la situació i els hi ho volia agraïr.
P.D. Per altra banda iaio, no podrem fer la
cerimònia on a tu t’hagués agradat. Ho sento però ens hem trobat amb un capellà
deshinumanitzat que no li ha importat. Gent com aquest “home” no es mereix
massa línees a aquest humil blog. A tu t’hagués agradat una cerimònia a
l’esglèsia de la platja, a la plaça on has estat els últims deu anys de la teva
vida, on tens els teus amics i coneguts. Però “estava bruta” segons el capellà,
iaio, i es veu que no es podia netejar o simplement “els enterraments es fan al
poble”.
Però no et preocupis iaio perque sigui on sigui la cerimònia, tots hi
serem al teu costat i ja ens hem ocupat que aquest capellà no hi sigui. Un bon
amic, el Vicent, s’encarregarà de fer-nos el dia, una mica més dolç.
PASTISSET O CASQUETES DELS IAIOS:
INGREDIENTS:
250 ml d’aigua ardent
500 ml d’oli
250 gr de sucre
1250 gr de farina
25 gr de llevat fresc
cabell d’angel
MÈTODE:
Preescalfem el forn a 180º. Preparem una safata amb paper de forn.
Desmiguem el llevat fresc amb l’oli,
treballant-lo bé amb les dits. Notareu que se us enganxa a les mans però
seguiu. Afegim després el sucre batint fins que es quedi més o menys integrat. Afegim finalment l'aiguardent.
Després poc a poc anem afegint la farina mentre anem amassant amb les mans.
Hem d’anar treballant la massa. Penseu que
s’ha de treballar molt molt la massa, i anar donant-li cops per activar el
llevat. El meu avi va dir literalment que "li pegués".
Després agafem un pessic de massa més o menys
així:
Li anem donant cops entre les mans.
El posem a la repissa i li donem més
cops, afinant la massa deixant-la ben fineta i amb la forma més rodona
possible. Us podeu ajudar amb un plat per aplastar-la de manera uniforme.
Posem el farcit de cabell d’àngel, dobleguem
la massa per sobre.
Anem aplastant els extrems i donant forma doblegant-los amb
els dits.
Fornegem durant 20-22 minuts. Un cop traiem
del forn hi tirem sucre per sobre amb abundància. Penseu que aquest últim pas
és molt important.
Deixem refredar.
Neuuuus imagino que este.pastelito estara buenisimo pero lo aue he llegado a sentir.con cada palabra que dedicas a tu abuelo es increible eres un sol!!!! Besotees
ResponEliminaGracias mi negra! Sé que me entiendes perfectamente.
EliminaMuchos besos y muchos ánimos.
Hola Neus! sento molt la mort del teu avi, encara que siguin grans els avis són els avis i ens els estimem! però la reflexió que fas sobre la llarga vida que ha viscut i que molts no arriben a viure fa que superar-ho sigui una miqueta més fàcil! Així que ànims! Un petó!
ResponEliminaMoltes gràcies Eva! Són pèrdues de sabiduria que s'han d'acceptar...
EliminaMolgtes gràcies pel teu comentari.
Petonets
Sento molt lo del teu avi. Ànims a tota la familia i queda't sempre amb tot el que has viscut i has après del teu avi. Segur que sigui allà on sigui, això és el que el farà estar més orgullós.
ResponEliminaUna abraçada
Moltes gràcies Lluïsa per les teves paraules. Això faré.
EliminaMolts petonets
Hola Neus. Ahir a la nit en Luis em va dir que s'havia mort el teu avi Miquel.
ResponEliminaAra he vist el teu bloc i et volia fer arribar una abraçada ben forta! Ho sento molt, però quina sort has tingut de gaudir de la compania del teu avi durant tants i tants anys!
Ànims!
Un petó!
Elizabeth x
Moltes gràcies Elizabeth, la veritat és que em va anar molt bé parlar amb el Lluis.
EliminaMoltes gràcies per les teves paraules. Un petó ben fort per tota la família.
Petons
Jo Neus me has hecho llorar, yo que probé esos pastissets de tu abuelo en el curso de Alma y estaban buenisimos me has emocionado con tus palabras, lo siento mucho, muchisimos besos!!!
ResponEliminaMuchas gracias Estefania, me alegro que te gustaran.
EliminaEstoy encantada de haberte conocido.
Besos
ohhhh ho sento molt Neus!!!
ResponEliminauna gran dedicacio per el teu avi
un petonas!!
Moltes gràcies Silvia. M'ha anat bé dedicar-li aquest post.
EliminaMolts petonets
No et conec però aento la teva pena! Els avis, amics, companys, complices, de tot el que fem els nets!!!
ResponEliminaUna despedida preciosa i un testimoni de que estara entre vosaltres per sempre!!!
Moltes gràcies Nuria. És un consol poder-me acomiadar amb aquestes linies. Agrair-te aquestes paraules.
EliminaMolts petonets.
Una abraçada molt gran!!!
ResponEliminaMoltes gràcies Mònica per estar aquí.
EliminaMil petonets
Hola Neus! Ja em tens per aquí també! Com ho sento, però quin gran record que tens del teu Avi i quin recordatori tant maco que has fet. Felicitats pel blog i per ser capaç de plasmar paraules que arriben al cor d´una lectora. Una abraçada!
ResponEliminaMoltes gràcies Nuria, me n'alegro que t'hagi agradat i aquestes paraules tan boniques que em dediques.
ResponEliminaMolts petonets
Avi, així li deia, cada matí i cada migdia, cada tarda i cada "retiro" l' avi em feia el crit, ell amb el seu pas lent i savi, guaitava a la porta de l' oficina i si em veia sempre em dedicava un somriure, m' alleujava les jornades amb aquella destilació de pau. Avi, siguis on siguis, sempre et recordaré.
ResponEliminaOh! Anònim no havia vist aquestes paraules tan precioses que has escrit. M'han emocionat. Sempre els recordarem.
EliminaGràcies per escriure aquestes boniques linees al meu blog!
Molts petonets
Hola Neus!
ResponEliminaper la quantitats d'ingredients que has posat quants pastissets surten més o menys?
Gràcies!
Holaaa!
EliminaTot depèn de la mida que es facin però, surten uns 20 pastissets de mida mitjana! Quan no en vull fer tants, reduexio les quantitats a la meitat.
Moltes petonets i gràcies per seguir el mue blog!