Adéu avi



Has escollit un 17 d’Abril per deixar-nos, per marxar, tranquil·lament, dormidet i acompanyat dels més propers.





L’Avi Miquel, el de la plaça, el de la platja d’Altafulla, el de 90 anys i que en semblava deu menys. Perque tothom es pensava que en tenies menys d’anys!Aquest ha estat el teu mèrit iaio, haver viscut intensament fins deu dies abans d’abandonar.



No hi ha ningú d’Altafulla  platja que no sàpiga qui ets, per que l’avi Miquel sempre estava per allí, sempre xerrant amb un o l’altre, sempre donant voltes i donant conversa. 


Els dimecres mai faltaves al teu dinar amb els amics de la vinya, aquests que estaven tots al tanatori amb els ulls plorosos. Senyors fets i drets, desfets amb la teva pèrdua. Se’t trobarà a faltar iaio. 

Recordo quan et van operar de cataractes, no fa massa.

Hauries de quedar-te a casa aquesta tarda iaio.

   
   Tu vas dir que si, que si, però no en tenies cap intenció i de fet, no ho vas fer. Tossut i aragonés que potser és dir la mateixa cosa.



Ahir, al costat teu, ploraven la mort d’un jove de 37 anys i llavors, m’he separat de la meva pena i  he pensat amb lo afortunats que som nosaltres i, sobretot, lo afortunat que has estat tu. 


Has viscut en plenitud fins que aquesta malaltia ha invaït el teu cos, de manera ràpida, fugaç.



-         D’aquesta ja no me’n sortiré -  vas dir.



Per que tu, en el fons, molt abans que nosaltres, ja ho sabies. 



Tu forner, valoraves més que ningú la meva feina repostera. Recordo quan em van regalar la Kitchen Aid que ningú sabia el que era. Tu sabies el funcionament exacte de cada peça, de cada pala, de cada accessori.



Mentre anava fent cupcakes te’n portava per esmorzar i t’encantaven. A vegades soltaves un:


-         Massa dolç...



O quan veies massa colors i coses extranyes, feies un gest amb el cap com dient “això és ben extrany”. Però t’ho menjaves.


He tingut la sort d’heretar les fòrmules que tu i la iaia utilitzaveu per les pastes del forn; tot un tresor, impossible de valorar.




Fa dues setmanes anava a fer el curs amb l’Alma i se’m va ocòrrer portar els teus pastissets, el genuins, com a regal.  De bon matí, vaig reunir els ingredients i em vaig posar a amassar. Però quan els hi intentava donar la forma, la massa es trencava.



Desesperada vaig agafar la massa, la vaig posar en un bol i vaig anar a casa en busca teva. 


Deixo el bol a sobre la repissa del cuina, i tota sufocada:


-         Iaio, això no em surt.


Llavors tu, calmadament i amb el mig sormriure a la cara, vas agafar un pessic de massa i la vas treballar una mica, d’aquella manera que només sabeu els que ho heu fet tota la vida. 



Jo pendent del teu diagnostic, de la teva valoració. Falta oli, falta farina? Què falta?



-         La massa está bé - vas sentenciar. I no saps com em van alleujar aquestes paraules!



El teu diagnostic va ser que em faltava activar la massa, que li donés cops, que l’amassés bé.




I...voilà! Va ser la solució i em van començar a sortir els pastissets, o casquetes, com tu diries.



Al cap d’unes hores el papa t’havia tornat a portar a urgències, per enèssima vegada des del diagnòstic de la malaltia. 



Et trobaves malament però no em vas dir res i unes hores després tornaves a estar a l’hospital.



Quan vaig entrar al box, el primer que em vas dir:



-         I les casquetes? Com t’han sortit?

 



-         Perfectes iaio. Ja te n' he guardat. – et vaig dir mentre t’ensenyava unes fotos.



I tu tot orgullós i jo contenta de saber el teu secret.



Em van quedar gravades les paraules de l’Alma, durant el curs. Mentre es posava un pastisset a la boca, l'assaboria i alababa el gust mentre deia:





-         Y encima me emociona que lo has hecho con tu abuelito!



A mi em van emocionar les paraules de l’Alma per que sabia la crua realitat del que t’esperava, i de fet, aquell dia a urgències vaig començar a ser conscient que el procés només podia anar a pitjor. A partir d’aquell moment així va ser, no m’equivocava.




A partir d’aquí passaves més temps assegut a la teva cadira. Jo venia als vespres amb els meus llibres  de reposteria creativa i te’ls miraves mentre jo et passava les fulles i feies un “ohhh” cada cop que t’ensenyava aquelles creacions. Espero que t’ho passessis bé.


Dos dies després del teu enterrament es va apropar un noi jove emocionat. S'acabava d'assabentar i ens va dir que era amic teu i que eres un senyor que li donava molta pau. Què més es pot dir?

 

En fi iaio, que m'acomiado de tu. Només volia dir-te que has fet tot molt bé, que has viscut dignament i has mort de forma encara més digna. Avui m’emociono de veure la gent afectada, de veure la gent que t’estima i que plora la teva absència. M’emociono quan parlen de l’avi Miquel.



En honor a tu, aquest post només podia ser una de les receptes del vostre forn i què millor que unes casquetes, uns pastissets. Sense la teva ajuda mai hagués trobat la solució i estic contenta d’haver-t’ho dit, d’haver-t’ho agraït.



És d’admirar la teva paciència i com els hi deies a les infermeres:


-         Ja torno a estar aquí, xiqueta. – amb una barrreja de resignació i humor.




Et trobaré, et trobo a faltar a l’hora del dinar, quan entro al teu pis, quan passo per la plaça que encara em sembla veure’t allí de peu.



Des d’aquí et dic adéu i t‘estimo.



P.D. Amb tu hem enterrat les restes de Pluto, el teu acompanyant durant 13 anys pel que et vaig veure plorar el dia de la seva mort. Ara allí on estigueu, caminareu juntets com cada dia durant anys.


P.D. Vull donar les gràcies a tots els professionals  de la sanitat que t’han atès perque tot i el que estan passant han tingut un tracte professional i sobretot humà, immillorable. Jo sé lo difícil que és estar als dos cantons de la situació i els hi  ho volia agraïr.



P.D. Per altra banda iaio, no podrem fer la cerimònia on a tu t’hagués agradat. Ho sento però ens hem trobat amb un capellà deshinumanitzat que no li ha importat. Gent com aquest “home” no es mereix massa línees a aquest humil blog. A tu t’hagués agradat una cerimònia a l’esglèsia de la platja, a la plaça on has estat els últims deu anys de la teva vida, on tens els teus amics i coneguts. Però “estava bruta” segons el capellà, iaio, i es veu que no es podia netejar o simplement “els enterraments es fan al poble”. 
Però no et preocupis iaio perque sigui on sigui la cerimònia, tots hi serem al teu costat i ja ens hem ocupat que aquest capellà no hi sigui. Un bon amic, el Vicent, s’encarregarà de fer-nos el dia, una mica més dolç.



PASTISSET O CASQUETES DELS IAIOS:



INGREDIENTS:



250 ml d’aigua ardent

500 ml d’oli

250 gr de sucre

1250 gr de farina

25 gr de llevat fresc

cabell d’angel



MÈTODE:


Preescalfem el forn a 180º.  Preparem una safata amb paper de forn.



Desmiguem el llevat fresc amb l’oli, treballant-lo bé amb les dits. Notareu que se us enganxa a les mans però seguiu. Afegim després el sucre batint fins que es quedi més o menys integrat. Afegim finalment l'aiguardent.

Després poc a poc anem afegint la farina mentre anem amassant amb les mans.




 

Hem d’anar treballant la massa. Penseu que s’ha de treballar molt molt la massa, i anar donant-li cops per activar el llevat. El meu avi va dir literalment que "li pegués".

 Després agafem un pessic de massa més o menys així:


Li anem donant cops entre les mans.


El posem a la repissa i li donem més cops, afinant la massa deixant-la ben fineta i amb la forma més rodona possible. Us podeu ajudar amb un plat per aplastar-la de manera uniforme.

 


Posem el farcit de cabell d’àngel, dobleguem la massa per sobre. 




Anem aplastant els extrems i donant forma doblegant-los amb els dits.







Fornegem durant 20-22 minuts. Un cop traiem del forn hi tirem sucre per sobre amb abundància. Penseu que aquest últim pas és molt important.




Deixem refredar.















           














CONVERSATION

22 comentarios:

  1. Neuuuus imagino que este.pastelito estara buenisimo pero lo aue he llegado a sentir.con cada palabra que dedicas a tu abuelo es increible eres un sol!!!! Besotees

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias mi negra! Sé que me entiendes perfectamente.

      Muchos besos y muchos ánimos.

      Elimina
  2. Hola Neus! sento molt la mort del teu avi, encara que siguin grans els avis són els avis i ens els estimem! però la reflexió que fas sobre la llarga vida que ha viscut i que molts no arriben a viure fa que superar-ho sigui una miqueta més fàcil! Així que ànims! Un petó!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Eva! Són pèrdues de sabiduria que s'han d'acceptar...

      Molgtes gràcies pel teu comentari.

      Petonets

      Elimina
  3. Sento molt lo del teu avi. Ànims a tota la familia i queda't sempre amb tot el que has viscut i has après del teu avi. Segur que sigui allà on sigui, això és el que el farà estar més orgullós.

    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Lluïsa per les teves paraules. Això faré.

      Molts petonets

      Elimina
  4. Hola Neus. Ahir a la nit en Luis em va dir que s'havia mort el teu avi Miquel.
    Ara he vist el teu bloc i et volia fer arribar una abraçada ben forta! Ho sento molt, però quina sort has tingut de gaudir de la compania del teu avi durant tants i tants anys!
    Ànims!

    Un petó!
    Elizabeth x

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Elizabeth, la veritat és que em va anar molt bé parlar amb el Lluis.

      Moltes gràcies per les teves paraules. Un petó ben fort per tota la família.

      Petons

      Elimina
  5. Jo Neus me has hecho llorar, yo que probé esos pastissets de tu abuelo en el curso de Alma y estaban buenisimos me has emocionado con tus palabras, lo siento mucho, muchisimos besos!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias Estefania, me alegro que te gustaran.

      Estoy encantada de haberte conocido.

      Besos

      Elimina
  6. ohhhh ho sento molt Neus!!!
    una gran dedicacio per el teu avi
    un petonas!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Silvia. M'ha anat bé dedicar-li aquest post.

      Molts petonets

      Elimina
  7. No et conec però aento la teva pena! Els avis, amics, companys, complices, de tot el que fem els nets!!!
    Una despedida preciosa i un testimoni de que estara entre vosaltres per sempre!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Nuria. És un consol poder-me acomiadar amb aquestes linies. Agrair-te aquestes paraules.

      Molts petonets.

      Elimina
  8. Respostes
    1. Moltes gràcies Mònica per estar aquí.

      Mil petonets

      Elimina
  9. Hola Neus! Ja em tens per aquí també! Com ho sento, però quin gran record que tens del teu Avi i quin recordatori tant maco que has fet. Felicitats pel blog i per ser capaç de plasmar paraules que arriben al cor d´una lectora. Una abraçada!

    ResponElimina
  10. Moltes gràcies Nuria, me n'alegro que t'hagi agradat i aquestes paraules tan boniques que em dediques.

    Molts petonets

    ResponElimina
  11. Avi, així li deia, cada matí i cada migdia, cada tarda i cada "retiro" l' avi em feia el crit, ell amb el seu pas lent i savi, guaitava a la porta de l' oficina i si em veia sempre em dedicava un somriure, m' alleujava les jornades amb aquella destilació de pau. Avi, siguis on siguis, sempre et recordaré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh! Anònim no havia vist aquestes paraules tan precioses que has escrit. M'han emocionat. Sempre els recordarem.

      Gràcies per escriure aquestes boniques linees al meu blog!

      Molts petonets

      Elimina
  12. Hola Neus!
    per la quantitats d'ingredients que has posat quants pastissets surten més o menys?

    Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Holaaa!

      Tot depèn de la mida que es facin però, surten uns 20 pastissets de mida mitjana! Quan no en vull fer tants, reduexio les quantitats a la meitat.

      Moltes petonets i gràcies per seguir el mue blog!

      Elimina

Subir