Entre abdominals i whoopie pies



Una vegada arriben, ja no marxen aquests. Et descuides una miqueta i comencen a instal·lar-se.



Al principi comença tot molt dissimuladament i ni tan sols ets conscient del que està passant. Saps que en algun moment tu has fet quelcom que els ha fet sentir convidats a casa teva.




I a ells els hi falta temps i ràpidament s'autoconviden.



En quin moment els vaig fer sentir convidats? Quan m'he ofert com a amfitriona? - et preguntes cada dia.



En realitat són uns convidats que no molesten, poc invasius i sovint progressius però com tot convidat, ha de marxar. Ha de ser una estada limitada perquè quan la supera, el convidat passa a ser intrús.





Cada dia els veus i cada dia et van molestant més a la vista. T'emprenyen quan et vols menjar alguna cosa hipercalòrica, quan vols estar tota una tarda estirada al sofà (tot i que  fa anys que no puc estar ni mitja hora)...




Però sobretot, sobretot molesten quan et vols dutxar. Arribes, et poses el calefactor, et prepares la roba, l'aigueta ben calenteta... i...apa! Allí apareixen i molesten!



-        Voleu fer el favor de marxar? - els hi pregunto indignada.- Què he de fer per a que foteu el camp?





I de cop, sento una veueta, casi imperceptible que m'obliga a deixar tot el que estic fent per escoltar-la perque no la sento bé.



-        Què dius? Parla més fort? - li dic a aquesta veueta llunyana. Parla més fort que no et sento!



I llavors, la veu, ja cansada de mi, em diu:



-        Que no mengis tanta xocolata noia!





I jo que em quedo plantada al mirall, assimilant aquestes paraules de la veueta. Que no sé d'on ve.



-        I que no em facis més aquesta pregunta, que ja canses! I fes el favor de posar-te a règim enlloc de preguntar sempre el mateix! Es que mira que ets pesada!



Com? Però com t'atreveixes ? Però tu qui ets per dir-me aquestes coses?




- Sóc el teu subconscient,que ja està més que cansat de que em preguntis. I que sigui l'última vegada que ho fas, eh!



A sobre! A sobre he de sentir això!




Em miro al mirall i m'agafo “El Michelin” amb els dits índex i polze intentant recordar si el gruix és exactament el que hi havia fa una setmana o ha augmentat. 


Molt em temo que tal i com han anat les coses...haurà empitjorat una mica... Es que no pot...cada entrada del blog, és un àpat dolcet! Mmmm...i què bo...



No, no, no!, em dic a mi mateixa. Però es clar, he de provar-ho abans per poder fer la recepta perquè sinó, què? Què em diríeu si us pengés una recepta que no està realment bona?




Jo ho faig per vosaltres, això de menjar cada postre que faig. Diguem que és el sacrifici d'una blogger.



Un cop comprovat que el gruix del senyor Michelin realment ha augmentat i que s'hi deu trobar còmode, la meva ment comença a buscar mesures desesperades.



Primer intento tranquil·litzar-me per l'època de l'any en que estem: bé, estem a Maig...a Maig? Aix que ja em falta temps per l'operació bikini!




Em torno a mirar al mirall, i agafo la molla; així, en forma de pinça i movent-la amunt i avall mentre em passen pel cap tots els dolços que faig, cupcakes, melmelades, buttercream...i aquella molla amunt i avall, amunt i avall.



Centrem-nos i parlem, et sembla “Michelin”? Fem un pacte: jo deixaré de menjar totes les coses que em xiflen i que curiosament tooootes engreixen i tu has de desaparèixer al cap de poquet.


Però al cap de poc, ok? No val que jo m'hi esforci molt i tu no et dignis a marxar de casa meva.




A canvi, jo et prometo que et tornaré a convidar passat l'estiu. Bon tracte no? Tu et quedes sense platja i jo sense dolços durant tres mesos.



Crec que és just, sobretot tenint en compte que has aparegut per aquí sense que jo t'hagués convidat.



Un cop he parlat amb ell començo a planificar. A veure, què he de fer? Esport, això està clar.  Però ja en faig, jugo a volei i no és per dir-ho però solen ser entrenaments força intensos. 


Però és clar , potser el que falla és el que faig després d'entrenar per que sopar una pizza i una rajola de xocolata...doncs no, malament, anem molt malament.



Que menges massa? Doncs més exercici per cremar, no?



I si m'apunto al gimnàs? Podria anar al preparador físic que hi ha i que li dius allò de:



-        Vinc per baixar els flotadors de la panxa.

O

-        Vinc per treure'm les “cartutxeres”.





I el pobre noi que et mira i calla però que sents que els seus ulls diuen “farem el que podrem...”.



Segurament quan arriba a casa o va a fer unes birres amb els amics comenta entre riures i glops de cervesa que potser es va equivocar de professió i hauria hagut de ser cirurgià estètic.


I els amics li diuen que la gent vol miracles, sense pensar que més d'algun o alguna dels que estan en aquella taula han pecat del mateix.




Després de meditar el tema del gimnàs, m'informo de les quotes i miro horaris. 

Asseguda al sofà de casa, una tarda freda d'hivern, tapada amb una manta d'aquelles peludetes que per més que les rentis són agradables de tocar, vaig fent càlculs de les classes a les que podria assistir. 

Miro a través del vidre del menjador, cap al jardí i veig que comencen a caure gotes que si les toqués tindrien la temperatura del gel, que no la consistència.




I llavors, enmig d'aquella estampa, amb els peus ben calentons i amb una tassa de té calenteta a les meves mans, em ve al cap una veu, com un eco. És la veu de la meva mare:



-        Els gimnasos viuen de la gent com tu? Si tots els que us matriculeu hi anéssiu no s'hi cabria.


M'ho va dir fa anys i tenia tota la raó. Ella sempre ha estat així, ella no et diu, “no t'apuntis que et coneixes i tiraràs els diners.”. Ella et deixa fer i t'informa. I quanta raó tenia.




Allí estiradeta al sofà faig un altre glop al deliciós té i torno a mirar al jardí. Ara ja plou més intensament i penso “a qui pretens enganyar?”.



Tiro els horaris a la brossa i vaig en busca del pla B o C o D. El que sigui.



Passen els mesos i s'apropa la calor, bon temps, vestidets i bikinis i això, els publicistes ho saben i també els grans centres comercials.


I aquí ve quan jo pico a tot.



-        Amb tu el marketing és 100% efectiu-  diu Ferran resignat.



I si, ho assumeixo i ho accepto, no ho discuteixo no. M'he comprat les Easy tone per pujar culet, la màquina que simula pujar escales.. i no tinc més coses perque el pobre Ferran em frena.



       - Ahhh mira, una màquina per fer abdominals sense enterar-te'n!!!!.



-        Que no, que els resultats sempre comporten un esforç Neus.- em diu ell, que us informo que també és preparador físic.



Potser si, però si tingués aquesta màquina segur que cada dia faria abdominals sense parar, segur! 

És que és la màquina que em fa falta! I Ferran maleïnt el Decathlon i Teletiendas i tot!





En fi, que ho he pensat millor. Que ja no estic a temps perque se'm tira l'estiu a sobre i sóc feliç així! I si menjo una miqueta més doncs és igual, i perque m'he de matar a fer abdominals si sóc feliç jugant a volei?



I qui es pot resistir a aquest whoopie pie? Au va! Jo no! Y vosaltres?





WHOOPIES DE XOCOLATA AMB CREMA DE FORMATGE I MELMELADA

Recepta de Sarah Billingsley i Amy Treadwell




INGREDIENTS PER AL PA DE PESSIC:



234 gr de farina normal

64 gr de cacau

1 i 1/2 culleradeta llevat en pols

1/2 culleradeta de sal

76 gr de mantega sense sucre,a temparatura ambient

 60 gr pomada de mantega (és Crisco. He llegit que es pot substituir perfectament per margarina)

 208 gr de sucre morè

1 ou L

5 ml d'extracte de vainilla

310 ml de llet



Posem el forn a preescalfar a 190º. Prepara els motlles amb spray antiadherent o amb mantega i farina per evitar que s'enganxi.



Tamisem la farina, el cacau, el llevat en pols i la sal i apartem.



Al bol de la batedora barregem les dues mantegues i el sucre a velocitat baixa fins que estiguin combinats.  Incrementem la velocitat a mitja i batem fins que quedi cremós, batent uns 3 minuts. Afegim l'ou i la vainilla i batem dos minuts més.



Afegim la barreja de la farina que tenim apartada i la meitat de la llet i batem a velocitat baixa fins que s'incorpori.

És important que a partir d'aquí anem netejant els laterals amb una espàtula per evitar que s'enganxi.



Finalment afegim la resta de farina que quedi i la llet i barregem fins que estigui tot integrat.



Omple els motlles (mai del tot sinó et quedaran uns whoopies gegants com a mi).



Fornegem durant 10 minuts. Traiem del forn i deixem reposar 5 minuts fins ho puguem treure.





CREMA DE FORMATGE:



112 gr de Philadelphia temperatura ambient

76 gr de mantega sense sal, a temperatura ambient

420 gr de sucre glas

5 ml d'extracte de vainilla



Al bol de la batedora batem la crema de formatge i la mantega a velocitat mitja. Afegim el sucre i batem a velocitat mitjana fins que quedi cremós, uns 4 minuts.





MUNTAGE:



Posem la crema de formatge i per sobre hi tiro melmelada de maduixa triturada.






NOTES:

Recodeu que al portar crema de formatge, s'han de conservar a la nevera. El pa de pessic estarà una mica més duret però igualment bo!












































CONVERSATION

11 comentarios:

  1. Fa temps que tinc ganes de fer Whoopies i aquests tenen molt bona pinta. Me'ls apunto!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies guapa! La veritat és que han triumfat a casa!

      Molts petonets!

      Elimina
  2. Fa gràcia la teva història, Neus. Però encara més graciosos són aquests whoopie-pies! ! Mareta. La meva arma de foc és: fes golafreries de tant en tant, però la resta... no! Així que, un cop a la setmana, whoopie o el que faci falta! i si pot ser, amb xocolata... hi hi hi. que no vivim més d'un cop, no? Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs tota la raó Marina! M'aplicaré això d'un cop a setmana! A veure si en sóc capaç!

      Molts petonets guapa!

      Elimina
    2. Doncs tota la raó Marina! M'aplicaré això d'un cop a setmana! A veure si en sóc capaç!

      Molts petonets guapa!

      Elimina
  3. Jo vaig al gimnàs habitualment, però no és pas per estar prima ni per cremar el que he menjat el dia abans, no. Jo hi vaig perquè si un dia he de córrer darrera d'un lladregot que m'ha estirat el bolso, córrer més que ell, enxampar-lo i estomacar-lo amb el mateix bolso que m'ha pres. Se'n penedirà de ben segur!!!
    Els whoopies tenen molt bona pinta, noia! I la massa es veu ben tova!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajaja! Està bé Marta això del lladregot! Ho tindré en compte per quan vagi a correr a veure si em motiva més!

      Molts petonets

      Elimina
  4. Jo vaig en bici sovint...però em sembla que no prou per apaivagar els efectes de les meves receptes (i la de tercers si es presenta)...o sigui que no sóc gens de bon exemple!!! Els Whoopies els provaré sense falta!!! Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres Mònica, i amb els postres que fas tu qualsevol es resisteix!!! Així que només et queda una opció...fer més bici!jajaja


      Molts petonets guapa!

      Elimina
  5. Vaig veure com feies el Whoopies a "La vida en dolç" i em van entrar unes ganes immenses de provar-los. Ben aviat els faré, espero que surtin deliciosos!
    Em quedo per aquí seguin-te!
    Realment tens publicades unes receptes...tremendes! :)

    Montse

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola guapa! Els whoopies son una autèntica delicia, un vici imparable....ja em diràs com et surten, ok? Moltes gràcies per pasar-te pel meu blog i seguir-me. M'encanta el teu i també tens una altra seguidora!

      Molts petonets!

      Elimina

Subir