Un turko, el vertigen i un pastís per a l'ocasió



Les set del matí d’hivern. Tinc fred però no és per això que tremolo.

Camino per casa buscant peces de roba que no trobo perque no busco bé, perque no tinc el cap centrat.

 Obro la finestra per que hi entri la claror i comenci a esclarir-se el meu cap. Però res, ni un bri de llum assoma pel vidre. La foscor més absoluta que encara em fa sentir un pèl més espantada.




-          Però creus que seré capaç? – li dic al Turko, que no conec de res, i que escolta pacientment a l’altra banda del fil telefònic.

 Em diu que és clar que si, però jo no la veig enlloc la claredat aquesta. Tot i així confio en ell, totalment. No sé perque però em transmet confiança. Ell ha estat el causant de que jo ara em vegi en aquest embolic. Anirem a fer la Ferrata Regina, una de les més difícils de Catalunya i la meva primera.

-          Té tres trams, i pots sortir abans de començar el següent.- em diu.

Marxem....



1 ANY DESPRÉS I MIG....

Les set del matí d’estiu. S’està força bé. Pronostiquen pluja però el Turko és dels que “hay que ir y ver”.

M’equipo, ara ja sé com. Durant aquest temps he conegut més al Turko i si abans hi confiava, ara més. Hem fet un barranc sec, m’ha ensenyat a escalar i cada vegada em vaig atrevint una mica més. Finalment amb la meva primera ferrata vaig aconseguir fer els dos primers trams. Abans del tercer ja em van començar a flaquejar les forces, tant les físiques com les psicològiques. El meu vertigen, sempre present a la meva vida, s’havia deixat dominar amb les paraules alentadores del Turko, però no estava disposat a fer un tercer tram. Un any després:
 -          Turko, vull fer el tercer tram. Ja em veig preparada. – em sorprenc a mi mateixa amb aquestes paraules.

  I era veritat. Una espècie de  barreja entre curiositat i por, de vertigen i ganes de llençar-m’hi, una confusió de pensaments que tot i així, tots em redirigien cap a la mateixa direcció: cap al tercer tram de la Ferrata Regina. 

Al cap d’un dies me’n penedeixo. I si no en sóc capaç? I si quan estic al segon tram no tinc forces per continuar? Fer perdre el temps al Turko i Ferran em preocupa però més em preocupa la frustació de no poder fer la ferrata. O el que és pitjor, la frustació de no intentar-ho. 

 De camí començo a notar els nervis del primer dia. Sé al que m’enfronto i sé que en una ocasió no m’hi vaig atrevir.

Fer-ho significa per a mi una meta, un repte més. Aquest any de novetats, de fites per aconseguir, aquesta n’era una altra. El cotxe segueix avançant i el Turko i Ferran xerren. Jo, que normalment no callo, veig força limitada la meva conversa. Em preocupen massa les altures de moment i el meu vertigen m’està amenaçant.


- Segur que podré, no Turko? – li pregunto com si la seva resposta fos suficient per callar al meu cap o el cor o allà on estigui aquest vertigen.

I no sé si ho és però psicològicament les seves paraules tenen en mi un efecte calmant i confiador.

“Si ell diu que ho podré fer, segur que podré, no en tinc cap dubte”.

Entre cordes i mosquetons, ens comencem a equipar. Tenim una estona a caminar fins arribar a l’inici de la ferrata i penso que això m’ajudarà a relaxar-me. Però no és així. 
 Caminem a pas ràpid, costa amunt,  i immediatament tinc una estranya sensació d’ofec. No pot ser cansament, em dic a mi mateixa, acostumbrada com estic a fer esport. És clar, són nervis, és el meu vertigen que es manifesta en forma de panteix. Intento obviar aquesta sensació i concentrar-me amb la muntanya, amb el pas a pas.

Arribem a una petita esplanada que recordo perfectament. El Turko tira el material i la motxilla al terra, s’eixuga la suor del front i mira amunt, la muntanya. Sempre com si es tractés d’un ritual.

-          Doncs ja estem. – afirma.

No sé si ho dic però estic morta de por. “ Vinga Neus, els dos primers trams ja els has fet. Fes-los com ja saps i el tercer ja ho veurem”, em repeteixo a mi mateixa.

Equipada amb tot observo com el Turko puja primer. Ferran va al meu darrera, millor no puc estar; és l’oportunitat ideal per aconseguir aquesta fita, aquest cim.

Comencem!

Graó a graó, em torna a passar el mateix: la sensació de que és més difícil del que sembla. “Només és una sensació, tira endavant que ho pots fer”.

Anem fent, anem pujant. Confio totalment amb Ferran i el Turko i això manté a ratlla el meu vertigen. En alguna ocasió, trams de cadenes que em bloquegen una mica però que al final supero. 


Quedar-te en un tram bloquejada, pensar que no ho podràs fer i llavors una veu totalment tranquil·litzadora:

-          Mira, a la teva dreta veuras una esquerda que va perfecta per posar-hi el peu dret. Posa tot el pes a la teva cama dreta i empeny cap amunt.

 I ho diu d’una manera que vaig i ho faig! És cert que a vegades em surt una vena un pèl irònica. Imagineu-vos que esteu penjats, agobiats, sense forces i no hi veieu escapatòria. I et diu ell:

- Mira, veuras que més a l’esquerra del teu peu dret tans un sortint boníssim per posar-hi el peu!

Mires i resulta que es tracta d’una mini mini requetemini esquerdeta, a la qual t’hi cap ben just la punteta del peu i que a sobre està tant amunt que només un hiperlaxe (que no és el cas) pot arribar-hi a posar el peu.

-          Ui si, pedazo escalón! Donde va a parar.




En fi, que seguim i arribem al segon tram. Ferran treu de la seva motxilla una capseta. Ja no me’n recordava que l’havia fet jo una setmana abans. Ferran la va muntar i jo decorar. “Portaré Lo Cupcake” al cim de la meva fita” pensava mentre la pintava. Ara, amb els nervis ni me’n recordava; Ferran sí.

I ell i el Turko comencen a fer fotos mentre pugem, que si capseta amunt, que si capseta avall, que si ara em penjo, que si ara a l’arbust...

 Comencem el tercer tram. Difícil, desplomats que em costen. Estic cansada però la mateix adrenalina em fa continuar. 

 

Per fi! Ho aconsegueixo, ho aconseguim. Trepitjo el cim! El meu tercer tram!

Arribem al cotxe, ens traiem l’arnés i col·loquem les coses al seu lloc. El Turko s’encèn un cigarret i diu:
-          Perque...t’atreviries amb el puenting?

Miro a Ferran dient que no amb el cap, però amb la certesa de que ho acabaré fent.

Així que Turko, per  portar-me a la ferrata per primera vegada, per només haver-te de demanar per anar a escalar i tu no dubtar en organitzar-ho, per un viatge interminable escoltant sobre frostings,  pa de pessics i demés, per aprendre-t’ho, i evidentment, gracies per participar en el meu projecte i per mostrat tant d’interés en ell, un pastís per tu!

Gràcies als dos per creure en Lo Cupcake, carregar la caixeta per tota la ferrata i fer-li fotografies. Sou genials!


I que millor pel Turko que un pastís turc de yougurt? Casualment, un dels que més li agrada! Tindré crítica?

 PASTÍS TURC DE YOGURT

Recepta extreta de Directo al paladar, que a la vegada l’ha extret del gran Gordon Ramsey


 INGREDIENTS:

6 ous

150 gr de sucre

75 gr de farina normal

½ culleradeta de llevat tipus royal

600 gr de yougurt grec natural

suc de ½ llimona

 MÈTODE:

 Preescalfem el forn a 160º i preparem un motlle desmoldable d’uns 22 cm.

Per una banda batem els rovells amb el sucre fins que la barreja blanquegi. Per altra banda batem les clares a punt de neu.

 A la primer barreja hi afegim la farina amb el llevat i batem bé fins que s’integri. Seguidament afegim el suc de llimona i el yougurt i tornem a batre bé.

 Finalment afegim les clares, barrejant molt delicadament per evitar que baixin. Ho posem al motlle i fornegem durant una hora.

 Deixem refredar i a mi m’agrada servir-ho amb melmelada de gerds per sobre.

 NOTES:

Al forn s’inflarà molt i al treure’l es comença a desinflar i a quedar-se arrugat. És normal.




CONVERSATION

10 comentarios:

  1. Jo que pinta tiene valiente!!
    Oye estoy de concurso y no recuerdo si te he invitado, pero me encantaria contar contigo y tus maravillosas recetas.
    El premio es un lote de productos de reposteria creativa que te va a encantar.
    Un besazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola guapa! Lo intentaré, a ver si tengo un poquito de tiempo para pensar i hornear algo!

      Besitos!

      Elimina
  2. Bem bo, aquest pastís. I bona ferrata! És la meva via preferida, l'he fet un munt de vegades però hi tornaria, cada cop el paisatge sembla diferent... bona jornada, i amb repte de capseta lo cupcake, veig! Petonets, guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola guapíssima!
      Si? Un munt de vegades l'has fet? Jo amb prou feines vaig acabar el tercer tram! Estàs feta una campiona!

      Moltes gràcies guapa!

      Elimina
  3. Quina por la via ferrata, però quines vistes més maques! El pastís boníssim segur. M'ha agradat molt veure que vas dur la caixeta del blog per a fer fotos jeje. Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajajaj! Sí, Nuria, la caixeta sempre amb mi! però de la por vaig oblidar-la fins que Ferran m'ho va recordar! jajaajaj

      Molts petonets guapa!

      Elimina
  4. Respostes
    1. Moltes gràcies guapa! Els teus muffins m'han obert la gana per tot el dia! MMMMM!!!
      Molts petonets!

      Elimina
  5. Ja veig que, a més de ser una magnífica pastissera, ets una agosarada esportista!!! Quina por...qué valenta!!! Un petonàs!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jjajaja! Si no fos per ells dos no ho hagués fet mai això!
      Moltes gràcies guapíssima!
      Petons

      Elimina

Subir