De pares que són herois i cupcakes eggless



Caminant per llargs i blancs passadissos no puc evitar estar nerviosa. A cada passa augmenta la sensació de respecte cap aquell pare que camina davant meu.
Mitja hora abans li preguntava a Ferran si no estava nerviós. Ell em deia que no per tranquil·litzar-me, però sí ho estava; el conec.
 Davant una gran porta de color blau ens parem. El meu amic, el pare, es gira per indicar-nos que és allí. Una gran porta blau ens separa del petit, que lluita contra la malaltia en un llit del racó de la sala. Unes lletres de colors, anuncien la paraula "semicríctics" intentant amb aquells colors, fer menys dur el significat.
- No es necessari.... - li dic al pare abans d'entrar.
 Li dic, però em moro de ganes de veure al petitet nostre, al petit i el primer de la colla. Tinc ganes de veure que  hi és, després de passar una setmana d'autèntica incertesa. Les visites a semicrítics, estrictament regulades, són més permissives que a la UCI, on ho era feia només un dia.
Avanço per la sala i em rento les mans a la pica que hi ha abans d'arribar a ell.
Estiradet en aquell diminut llitet respira encara amb dificultat. Miro totes les bombes i monitors que funcionen darrera seu, que ens indiquen que, de moment, tot va bé. El saludem però no té ganes de parlar, està cansadet i no es troba bé. No puc evitar pensar que qualsevol de nosaltres en aquella situació, segurament ho portaríem molt pitjor. 

 Mentre miro les seves manetes i la seva mirada les paraules de la seva mare ressonen al meu cap, quan entre plors em deia per telèfon que derivaven el seu petit de 3 anyets a Sant Joan de Deu a risc de que fes un xoc tòxic.
Una simple malaltia comú es va complicar en el seu i en el nostre petit i estava molt greu.
"Està molt malament Neus. Està a la UCI, sedat, li han drenat el pulmó. La infecció li ha passat a la sang. Per saber si reacciona al tractament hem d'esperar entre 48 i 72 hores." Em diu la mare amb la seva veu dominada per la por i la incredulitat que el que està passant és un malson del que hem de despertar.
Aquella nit no dormo bé, no descanso. Pel matí parlo amb ella. Tot segueix igual. Penso que això és bo, no empitjora.

 El petit mira la televisió mentre jo me'l miro a ell i la seva freqüència respiratòria. Miro el pare, que observa el seu fill amb una barreja de preocupació i orgull. Fan cara de cansats, fan cara d'esgotats, no per no dormir bé, és la cara del patiment, de l'angoixa mantinguda que ara sembla que ens dóna una mica de treva. Uns metres més enllà està la sala de l'UCI on hi veig pares asseguts, amb cara d'abatuts, cara d'esperança, cara de preocupació, esperant que arribi l'hora de veure al seu petit. Quan finalment aquesta arriba s'aixequen ordenadament i silenciosament mentre avancen cap al rentamans. Entren i els perdo de vista.

 Els nostres amics ens expliquen l'extrema duresa dels primers dies i com agafes forces d'on sigui. Recorden una frase que els hi deien els metges de l'UCI quan ells els hi preguntaven si el seu petit estava igual que ahir, sense evolucionar. La seva resposta era "està igual però amb un dia més, i això ja és molt" i a aquesta frase s'aferraven.
 Estar entre aquelles parets, entre aquells passadissos, entre pares angoixats, entre familiars que caminen passadissos amunt i avall, entre nens que lluiten per respirar, entre petites personetes que encara no haurien de patir, entre petits que no saben que els hi està passant . I després te n'adones de tot, te n'adones que no tot sempre surt bé. Que estem acostumats que tot rutlli al nostre voltant i no sempre és així i la vida té una dura forma de demostra-ho.

 
I te n'adones que hi ha pares que pateixen, pares que lluiten dia a dia mentre nosaltres ens seguim queixant de bajanades, pares que dormen nit rera nit en un seient incòmode, pares que viuen pendents d'un monitor i de les paraules d'un metge, pares que agafen la mà del seu fill i veuen que la freqüència cardíaca augmenta tot i estar sedats, pares que suporten amb dolor el dolor del seu fill, pares que ploren al passadís, pares amb la mirada perduda. Al pare se li humitegen els ulls quan m'explica que de tots els que hi són allí, ells es poden considerar afortunats i em comenta que hi ha pares molt valents amb drames i que els admira.

 Miro als meus amics desde la distància mentre parlen amb Ferran; ell amb els cabells arrissats despentinats i ella amb ulls de cansada. I mentre els miro, els admiro i penso que en aquells passadissos hi ha autèntics herois que cuiden i esperen la recuperació d'uns petits supervivents. I que tinc al davant dos valents, dos d'aquests herois que han passat per una situació de malson, dos pares coratge que, lluny de decaure, han agafat empenta i han decidit tirar endavant agafats de la mà del seu petit, que ara ja se'n surt.
Enhorabona pares i enhorabona petit!

 En aquest post faré uns cupcakes sense ou. El petit de la colla, és al·lèrgic a l'ou, és moooolt al·lèrgic a l'ou així que li dedico aquests cupcakes per a ell!
Aquests recepta està agafada de Mariasmenu.

 CUPCAKES DE XOCOLATA SENSE OU
Ingredients:
370 gr de farina normal
1 culleradeta de bicarbonat
1 culleradeta de llevat en pols
430 de sucre
170 gr de mantega estovada
240 gr yougurt a temperatura ambient
125 ml de llet calenta
1/2 culleradeta d'extracte de vainilla
Mètode:
 Pre-escalfem el forn a 180º. Preparem les càpsules al motlle.
Tamissem la farina, el llevat i el bicarbonat i apartem.
Batem la mantega amb el sucre, el yogurt, la llet i l'extracte de vainilla fins que quedi una consistència uniforme i cremosa.
Afegim la farina i batem fins que s'integri. Omplim les càpsules, no més de 2/3 . Posem al forn entre 10 i 15 minuts.
 BUTTERCREAM LÍQUID DE XOCOLATA
Ingredients:
113 gr de mantega
56 gr de cacau en pols
270gr de sucre glasé
80 ml de llet
 Mètode:
Desfem la mantega i hi afegim el cacau en pols.  Afegim el sucre i la llet alternadament fins que adquireixi una consistència adequada. Afegeixi la vainilla.

NOTES:
- La recepta diu que en surten 12 cupcakes de mida estàndard. A mi me n'han sortit uns 18.
- La mantega diu que s'ha de posar estovada, així que la vaig deixar força estona a temperatura ambient. Errooooor!! Poseu-la uns segons al microones perquè sinó, no hi ha forma humana de que es desfaci. 
- A ella li queda més líquid tot i que he posat la meitat de sucre del que indica la recepta. Aixó segons com vulgueu vosaltres!


CONVERSATION

12 comentarios:

  1. Hola Neus:
    No ens coneixem, però tenim en comu aquest sentiment i aquest recolzament cap aquesta família a qui li dediques el cupcake sense ou.
    sóc una de les mestres de la llar, i en representació de tota la resta, ens unim al teu escrit per donar totes les forces possibles a l'Imma i al Sergi en aquesta dura batalla i a tota la família, que de ben segur guanyaran, ja que com diu la mestra del Marc ell és "un campió".

    I només ens queda dir que us esperem veure ben aviat!!!
    Una fortíssima abraçada!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola! Moltes gràcies per aquest escrit tan emotiu! Sort que tot ja està bé i els tenim a caseta sans i estalvis!

      Moltes gràcies i molts petonets!

      Elimina
  2. Ostres, Neus, molta força a tots, sobretot al petitet i als pares. Petons.

    ResponElimina
  3. Són herois els pares i els petits, que com dius, a vegades reaccionen molt més estoicament que els adults! Segur que quan es millori et demana que li preparis un munt d'aquests fantàstics cupcakes! Petons i ànims als teus amics i al seu petit heroi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si pobrets! Ja estan a caseta, amb revisions però ja recuperat, així que podem donar gràcies!

      Molts petonets guapi!

      Elimina
  4. Es una lluitador i sempre a lluitat. te uns pares magnifics i una familia darrera amb una empenta increible. Jo avui li deia sou forts i sou els millor... jo no se com hagues sortit d'aquest malson en el seu cas. no hem puc ni imaginar l'angoixa i el patiment que han degut de passar deu ser horrible, Jo avui li he fet una promesa i la cumplire de ben segur quan estigui a casa ( tot i que segur que els papes ens penjen jajaja) pero el petito vol 4 peixets dos taronjes i dos blancs i aixi serà li regalarem dos peixets taronjes i dos peixets blancs que el cuidin i el protegeixen......

    ResponElimina
  5. Estimada Neus, un cop mes ens has emocionat amb el teu escrit. Esperemque el final dde la historia del peit heroi sigui fort com els cavallers,alegre i dolç com els teus cupcakes! Ja ens donaras la bona noticia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Nuria! DOncs sí, ja tenim la bona notícia! Estan a caseta i el petitó està bé. Haurà de fer-se controls però ja està tot bé!
      Sort en tenim!
      Molts petonets!

      Elimina
  6. Quina historia més maca, m'has emocionat! Espero que la historia acabi bé, segur que sí. M'ha agradat molt el teu bloc, ja et seguiré. Jo també en tinc un, si em vols visitar em farà molta il.lusió, em trobes aquí

    http://lesreceptesquemagraden.blogspot.com.es/

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Pilar! Moltes gràcies per les teves paraules!
      Ara passo a visitar-te que segur que tens un blog xulíssim!

      Molts petonets!

      Elimina

Subir