Puc perdre hores amb moltes coses, si es que es pot dir
perdre-les. Diguem que les puc "invertir" en fer dolços, en fer molts
dolços, en fer pastissos...Les inverteixo en llegir, en anar de compres, en
escoltar música, en treballar... Però hi ha una cosa en la que em desespera
gastar un sol minut de la meva vida.
A més, m'entra una com una desesperació
que fa que només pugui pensar en marxar d'allí. Molt més que netejar, molt més
que planxar, molt més que anar al cinema (si, l'odio, no m'agrada), molt més cuinar
salats, molt més que tot això, no suporto perdre ni un minut fent el meu jardí.
Això ja ho vaig saber de ben joveneta quan, davant la meva
insistència, els meus pares em van comprar un bonsai al que vaig aconseguir
matar en un temps rècord. Allí vaig saber que la paciència no era el meu fort,
que la constància i la regularitat tampoc.
A vegades m'imagino que planto un
hortet, amb tota la feinada que comporta. M'imagino acabar de plantar les
llavors amb cura i regar. Finalment quan tot ha acabat, agafo una cadira i
m'assec a mirar, com creix o millor dit "com no creix" perquè allò
trigarà mesos en fer-ho! I jo amb això, no puc, és que no puc.
I ara bé quan el jardí és meu! Per molt malament que pugui
sonar, la realitat és que quasi prefereixo posar enrajolat, que haver de
dedicar les meves poques estones lliures a fer feines de jardineria.
Però la vida i el "colorido" que et donen les
plantes... - sento sempre que traiem el tema. Lo del "colorido" és
general, jo crec que ja a l'escola han degut aprendre aquest barbarisme i la
professora els hi devia dir "això ho heu de dir a algú que no vulgui jardí
a casa seva". Sinó, no entenc que tothom digui exactament les mateixes
expressions.
El cas és que el pobre Ferran té precisament com a
obsessió.... el JARDÍ! (Sí, així, amb majúscules). Jo crec que la vida de
parella posa certs entrebancs més o menys greus i aquest n'és un; dels menys
greus però no deixa de ser-n'hi un! Recordo quan va plantar una bugambília que
s'havia enredar paret amunt.
Em pregunta que em sembla i jo...jo...només vaig
poder preguntar quan trigaria en créixer. Quan em va dir que uns dos anys, vaig
haver de dissimular més per no ofendre el seu esforç amb allò. Però es que em
va semblar tan, tan, tan lluny.
Un dia que jo tenia festa, em va demanar si el podia
acompanyar al garden a escollir les plantes que li faltaven per acabar de
decorar. No vaig poder dir que no, aquell dia no tenia excusa! Només entrar-hi
ja em va venir una picor al nas insuportable; em van dir que potser era al·lèrgia,
però no, jo estic segura que era la meva ment que volia sortir corrents d'allí
i va pensar que el nas seria un bon indicador. I ell pobret que m'anava
preguntant delicadament si m'agradava una o l'altra o què sé jo. I després, la
pitjor part, la que el professional comença a informar-lo i....no paren de
xerrar i xerrar i xerrar i sembla que mai s'acabin els temes.
I quan em penso
que ja estan, llavors s'enreden amb una altra conversa sobre una altra planta
amb la que comparen la que tenen a les mans. I joque ja no podia més. Per sort,
el meu nas em va servir d'excusa per marxar, crec fins i tot que al senyor del
garden li va anar bé que marxés sense veure la meva cara que debia ser tot un
poema.
Mentre caminava per l'humit passadís, mentre maleïa el polen,
l'aigua, els gardens i tot el que fos verd....em vaig enamorar. Literalment.
Diuen que de l'amor a l'odi hi ha un pas, doncs us asseguro que a l'inversa
també. I allí estava, aquell petit arbret, aquella coseta preciosa verda i
taronja que, de sobte, brillava per sobre de totes les altres. En un racó,
apartadet i solitari estava ell amb els seus diminuts fruits. Sento les passes
de Ferran que s'apropen cap a mi, puc assegurar que una mica preocupat per la
meva quietud.
- Vull aquell- encerto a dir-li.
I així és com tinc al meu jardí l'arbre del Kumquat, la
taronja japonesa. Quan el senyor gran i rústic del garden agafava un dels
fruits i deia que es menjava amb pell i tot, mentre el movia amunt i avall amb
els dits, jo no podia evitar pensar que no sabia el que es deia. Fins i tot,
arribada a casa em mirava aquell fruit clavadet a una petita mandarina i em
semblava que hauria de ser impossible menjar aquella pell, si realment és com
la d'una mandarina.
Error va ser aquest, perquè no té res a veure amb la mandarina
i és exquisit. Al principi xoca l'acidesa de l'interior del fruit però després
li trobes el gust! Viatjant pel Pinterest, i sense buscar-ho (Ho prometo) com
si del destí és tractes, va arribar a les meves mans , una recepta de Kumquats
amb sucre suposo que per contrarestar el fort gust de l'interior.
A veure que us sembla i que us animeu a posar un arbre del
Kumquat a la vostra vida!
PD. El meu petit arbret encara no tenia masses fruits i
tampoc volia gastar-los tots, de manera que m'han sortit poques rodanxes. Això
sí, boníssimes!
P.D. Aquesta recepta és adaptada d'un bloc xinès que vaig
descobrir i em va encantar. Fa falta una mica d'imaginació per entendre les
traduccions però és un punt afegit!
金桔蜜餞 ~ 清甜柑香
KUMQUATS AMB
SUCRE
Ingredients:
200 ml d'aigua
75 gr de sucre
150 gr de
Kumquats
sucre per rebosar
Mètode:
Tallem els
kumquats per la meitat i de cada meitat en tallem l'extrem. Intentem deixar
unes rodanxes força amples perque es tornaran més petites i arrugades i si les
fem molt fines, s'acabaran trencant.
En una cassola
posem el sucre, l'aigua i les rodanxes de kumquats i portem a ebullició. Coem a
foc lent durant 30 minuts.
Retirem del foc i
colem el suc.
Presecalfem el
forn a 100ºC. Posem les rodanxes a una safata amb paper de forn i posem al forn
durant uns 40 minuts.
Traiem i deixem
refredar.
Un cop freds,
posem un grapat de sucre en un túper juntament amb les rondaxes i sacsem per a
que els kumquats quedin ben coberts.
Llestos per
menjar!
A casa el jardí tb és cosa d'en Marc...inclosos eldvregals q hi deixa de tant en tant ls Lluna,la nostra gossa...però ara mateix necedditsria un arbre fruitsl d'aq q expliques! Petons...
ResponEliminaAix, sí...a casa també tenim regalets però ens dividim a l'hora de treure'ls!!! ajajajaj
EliminaSort que tens a Marc que sino....! Molts petonets guapa!
Curiós el que expliques del jardí, perque l'afició a la cuina i a la jardinería solen anar bastant conjuntes. En qualsevol cas, ningú es perfecta, encara que es una llàtima que no tinguis aquesta sensibiltat. Saludo.
ResponEliminaA sí? Van juntes? No ho havía sentit pas... Gracies per passar-te per aquí!
EliminaUn petonet!