De relacions insultants i pa de pessic de plàtan



La vida és estranya a vegades...i a vegades hi passen coses més estranyes encara. Ho diguem que surrealistes.
Amb una bona copeta de vi negre i Chet Baker acompanyat-me, com sempre, penso en les "coses" que ens porta la vida. Aquelles coses que ens fan feliços; aquelles petites coses que ens alegren la vida i les grans coses que fan que viure valgui la pena.
 I les que fan que desitgem no estar en aquest món també passen per la meva ment, fugaces, per intentar que no m'afectin massa. La mala costum de reflexionar poc el que ens fa mal, que passi quan més ràpid millor. Sovint, les barbaritats que cometem els humans m'esgarrifen i molt, atrocitats que sabem i les que no sabem, que deuen ser molt pitjors. En fi, que més val no parlar-n'hi sinó vull acabar entre plors una tarda de Dissabte, que a sobre està ennuvolada.
 I parlant de coses surrealistes, estranyes, d'aquelles que penses... "tot això és molt estrany". En mi és normal que me'n passin, d'aquelles coses que són per contar; coses que sovint diverteixen a les que les estan escoltant però que  mi...home doncs a vegades, e fan passar una mica de vergonya o si més no, desconcert. Per sort, em rodejo d'amigues solidaries que sovint es posen a la meva altura en aquestes qüestions, així que totes riem de totes una estoneta.
 Bé, aquí en va una de surrealista com cap. Resulta que, igual que l'any passat vaig participar a la fira d'Artesania, aquest any l'organitzador es va posar en contacte en mi per repetir l'experiència de fer demostracions de rebosteria creativa. El cas és que, passats un mesos i amb falta de resposta per part d'ell, vaig decidir enviar-li un watts.
Aquest deia més o menys així: "Hola Diego, sóc la Neus, la dels cupcakes. No em vas dir que et sembla la ubicació, el dia i la frase del programa. A veure si podem parlar. Petons."
Va quedar enviat. Al migdia rebo una resposta. La casualitat va fer que Ferran tingués el mobil a prop seu i la cara que va posar al llegir-lo em va deixar un pèl preocupada. "Però qui és aquest imbècil?". Vaig agafar el mobil i l'únic que vaig poder pensar és "qui és aquest imbècil?".
 Resulta que l'organitzador de la fira ha canviat de telèfon i algun altre "senyor" s'ha quedat amb el seu número. Deu ser esgotador rebre molts missatges (i més aquest últim mes, tenint en compte que s'ultimen els preparatius) i la persona en qüestió devia haver rebut molts watts però això no treu que es perdi l'educació.
La resposta fou una cosa així (no recordo les paraules exactes perquè la vaig borrar): "Els cupcakes estaven horribles i l'ubicació fatal. Els recordo plens de mosques. Ah, i deixeu-me de dir Diego." Miro i veig que hi posa Jorge.
Era una cosa així, però una mica més borde. Allò em va alterar molt, i jo que no sóc de contestar però mira, em va agafar mooolt torta. Només em faltava allò per començar la tarda! Mentre em preparava el cafè (no hagués calgut ni prendre-me'l, vaig meditar la resposta). Era massa fort el que volia posar....finalment vaig començar a divagar entre donar una resposta o no, entre contestar o passar d'aquell imbècil però m'havia tocat la fibra, havia tocat els meus cupcakes! I això no es toca, no!
 De camí cap a la feina pensava que sí, que sí que li contestaria si, s'ho mereixia! Intentava pitjar el fre i ser prudent, perquè si la ment hagués dominat la meva cama...qui sap si hagués arribat a destí.Teclejo el missatge al mòbil, amb la mateixa delicades que si volgués traspassar la pantalla amb els meus pulgars.
" Ah, perdona DIEGO. Lo siento DIEGO. Si la persona s'ha canviat el número, els altres no en tenim la culpa. Mai has tingut ni tindràs el plaer de provar el meus cupcakes però si ho fessis, només desitjaria que et provoquessin una indigestió maleducat. Fins mai DIEGO".
Vaig comprobar la pantalla una última vegada i vaig prémer el botó d'enviar. Si, home, ara té el seu merescut. Que s'ha cregut aquest imbècil? Si, ho havia fet bé, havia pres la decisió correcta i el missatge estava enviat.
 Durant tota la tarda, ni un segon per mirar el mòbil i quan acabo i miro la pantalla...missatge de l'imbècil! El tio, ha tingut la encara menys vergonya de contestar-me! Per uns instants de segon imaginava una resposta del tipus "ho sento... "potser he estat groller...."
Però no, ben lluny de tot això em contesta quelcom " no seria difícil que se m'indigestés, NEUS".
No m'ho podia creure! Però, però....amb qui c... m'he creuat?
 Doncs això senyor, fou l'inici... Sabeu que enganxa insultar-te amb algú que no coenixes? Poder dir coses que penses sense preocupar-te el que pensi de tu? O sense preocupar-te que estàs perdent una amistat? Sabent que aquest algú t'importa ben poquet?

 Doncs bé, un seguit d'insults (força enginyosos i poc barruers, tot s'ha de dir) has seguit durant les últimes dues setmanes. Un missatge al dia, no més. Que si tens un nom horrible, que si el Barça i el Madrid....Un tío que no suporto i que probablement no aguantaria ni l'estona que dura veure's un café.
Ferran i jo, fem apostes sobre qui serà i anem descartant.
Descartem un adolescent per dos motius: mira poc sovint el watts i això no és normal ni en la nostra edat. I segon motiu i més important, no fa faltes d'ortografia i abreviatures.
Tampoc imaginem que sigui un senyor gran, no sé...és com que no li pega.... Mitjana edat, com nosaltres? Ja us aniré contant si no és que en una d'aquestes no l'engeguem a pastar fang!
 El que sí és cert sabeu que és? Que estigui on estigui, visqui on visqui o digui el que digui....mai provarà un dels meus cupcakes! "I ni ganes" contestaria el tal Jorge.
I el que tampoc provarà mai, és el meu deliciós pa de pessic de plàtan i pepites de xocolata!
Mireu quina presentació més maca,  quin regal més bonic que podeu fer..
 PA DE PESSIC DE PLÀTAN I PEPITES DE XOCOLATA
Recepta de Sarah's cucina bella
 Ingredientes
50 gr de mantega a temperatura ambient
100 gr de sucre morè
1 ou L
1 cullereta d'extracte de vainilla
1/4 cullereta de canyella en pols
2 plàtans madurs, triturats
150 gr de farina
1/2 cullera de llevat en pols
1/4 cullereta de sal
50 gr de pepites de xocolata
Mètode:
 Preescalfem el forn a 176ºC. Preparem els pots de vidre amb oli antiadherent.
Al bol de la batidora batem la mantega amb el sucre morè durant 2-3 minuts, fins que quedi una massa homogènia. Afegim l'ou i batem un minut més. Afegim la canyella, la vainilla i els plàtans triturats i batem a mitja velocitat.
Mentre, en un bol tamissem la farina, el llevat i la sal. Reduïm la velocitat de la batidora i anem afegint la barreja de la farina, anant batent fins que s'incorpori.
Afegim la massa als pots, no més de 1/3 de la seva capacitat i hi tirem les pepites per sobre.
Enfornem durant 25-30 minuts o fins que un escuradents surti net.




CONVERSATION

4 comentarios:

  1. Ja tens raó, ja...... Tot plegat és ben surrealista, però al món hi ha de tot, ja ho diuen. Oblida't d'aquest impresentable i gaudeix d'aquest pa de pessic, que té una pinta deliciosa. Per cert, quants potets t'han sortit? Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Chus! Doncs aquest pot és descomunal per ser individual però era millor per les fotos. Surten uns tres pots d'aquests, de 250 ml. Però ja et dic, si és individual recomano fer-los més discrets si no volem acabar empatxats! jjejeje
      Molts petonets i gràcies per passar-te guapa!

      Elimina
  2. Ai quina mè trobar-se amb una d'aquestes persones que només fan que generar mal rotllo i merda per allà on van! N'hi ha uns quants, per desgràcia. Ja saps allò que diuen, no? DO NO FEED THE TROLL! I a procurar dor ir tranquil·la passant molt del merdosos... La recepta que ens portes pot ser una bona manera de començar ;)
    Marta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jjajajaja!!! Doncs mira sí! Jo entenc perquè el pobre va heretar el número més trucat de Tarragona, crec!
      Proba a recepta guapa! és bonisisisiisma!

      Molts petonets!

      Elimina

Subir