Us heu parat a pensar en la
importància que té la gent? Si us faig aquesta pregunta és perquè jo no me
l'havia fet fins ara.Si que és cert que en
ocasions penses que un metge ha de començar i acabar una guàrdia ben despert i
atent, evident. O que un pilot ha d'estar ben format per saber com actuar
davant una emergència i sovint, quan puges a l'avió, ni que sigui durant uns
instants ho penses. No es cert?
Però crec que immersos en la
vida que portem, entres estrès, presses i problemes, deixem de pensar en les
persones que, sense saber-ho influeixen en la nostra vida. Persones que ens
pensem que no tenen importància, però la tenen, i molta!
Aquelles que el dia que
falten, que el dia que estan de vacances les trobes a faltar.
Aquelles persones que és
important que elles tinguin un bon dia, que és important que no passin una mala
nit, que treballin a gust, que no els hi baixin els sous, que no els hi
augmentin les hores sense cobrar-les.
Només si aquestes persones
tenen un bon dia, poden aconseguir que el nostre tamb´ñe sigui esplèndid.
O no influeix positivament
que quan anem al banc ens tractin amablement? Sobretot si el nostre compte
corrent està buit! En serio, no és genial quan
algú , desconegut, et dedica un somriure? No és genial quan algú et diu un bon
dia?
Últimament anem per la vida
com automates o és només una sensació meva?
I si me n'he adonat per
alguna cosa és perquè últimament m'han somrigut, m'han parlat i m'han ajudat
alguns desconeguts i m'han fet sentir millor. El fet que en dos dies, dos
persones m'hagin tractat bé han fet que em senti millor, no que sigui per uns
instants. Aquest millor humor també fa que jo tracti millor a la gent que em
trobo i així successivament. Aquella teoria del moviment
de les ales d'un papallona i no sé què.....doncs, bé, crec que és veritat.
Cada dia de la meva vida
(excepte els que m'adormo o vaig tard) paro a recollir un cafè per emportar, a
la cafeteria que hi ha al costat de la meva consulta. és d'aquelles grans
cadenes, que tot té una pinta exquisida.
Cada dia pronuncio la
mateixa frase: "bon dia, vull un cafè sol una miqueta més llarg per
emportar". No canvio ni un article, sempre tot igual. Normalment la noia,
la mateixa cada dia (excepte uns deu dies d'Agost que tenia vacances) ni em
mira, es gira agafa el got de paper de la mateixa de l'estant, pitja el botonet
adequat de la cafetera, agafa una petita bossa on hi posa el sucre, una
cullereta i un mini croassant fent-hi un petit nus amb una habilitat increïble.
Després posa la tapa de plàstic al got, es gira i ho posa a sobre el taulell.
Moviments quasi idèntics a diari. Ja li deixo les monedes a sobre el taulell,
em deixa la bossa, li dic "ciao" i marxo. Això és tot. Cap dia em
somriu, em contesta el bon dia ni res de res.
Un matí de primavera,
l'al·lèrgia em va atacar amb força,. Em vaig despertar esternudant, em vaig
dutxar esternudant, vaig esmorzar esternudant, vaig conduir esternudant i vaig
entrar a demanar el meu cafè mentre em sonava un nas més que envermellit i
seguidament...tornava a esternudar!
I aquell dia, la noia aixeca
la mirada per primer cop i de la seva boca surt un:
- Resfriado, no?
Jo que aixeco els ulls ràpidament i encara amb el mocador al nas i els ulls plorosos intent contestar-li ràpidament. Però no m'ho esperava i les paraules em surten estranyes, curtes i de forma atropellada. Li dic que no, que és al·lèrgia.I mentre surto per la porta me n'adono que dia rera dia li he arribat a un trosset, a una fibra, a una cèl·lula del seu cor i aquell diminut gest va fer que jo comencés el dia de millor humor i seguint la teoria aquella de la papalloneta....jo havia de tractar millor als que em creuava pel camí.
Jo que aixeco els ulls ràpidament i encara amb el mocador al nas i els ulls plorosos intent contestar-li ràpidament. Però no m'ho esperava i les paraules em surten estranyes, curtes i de forma atropellada. Li dic que no, que és al·lèrgia.I mentre surto per la porta me n'adono que dia rera dia li he arribat a un trosset, a una fibra, a una cèl·lula del seu cor i aquell diminut gest va fer que jo comencés el dia de millor humor i seguint la teoria aquella de la papalloneta....jo havia de tractar millor als que em creuava pel camí.
Al dia següent, seguint el
mateix ritual però jo ja entro disposada a una mini conversa fins i tot! Però
sembla com si el dia anterior la noia hagués fet una superesforç amb aquella
pregunta i a ara toquen 100 anys de mala llet o millor dit, de NO-LLET perquè
simplement es tracta de no reaccionar. Però sabeu que és el que em senta
pitjor?
Que ni tan sols em va donar
el minicroassanet de regal! Vaig pagar cara aquella escassa simpatia del dia
anterior!
I per celebrar que ha
d'haver-hi de tot al món i que no tothom pot ser simpàtic i que es veu que la
papallona aquesta deu tenir les ales molt curtes...uns excel·lents bunyols de
poma!
La recepta l'he extret del
blog Say Yes
BUNYOLS DE POMA
Per uns 24 bunyols
Ingredients:
230 gr de farina
230 gr de farina
6o gr de sucre
2 culleretes de llevat en
pols
1/2 cullereta de sal
2 culleretes de canyella en
pols
160 ml de llet
2 ous
1 cullereta de vainilla
2 culleres grans de mantega
fosa
2 pomes pelades i
trossejades
Mètode:
En un bol barregem la farina, el sucre, el llevat en pols, la sal, la canyella en pols i apartem.
En un bol barregem la farina, el sucre, el llevat en pols, la sal, la canyella en pols i apartem.
En un bol a part batem els
ous i hi afegim la vainilla i la llet i remenem fins que quedi homogeni.
Combinem la barreja de la
farina amb la barreja dels ous i remenem.
Agreguem la mantega fosa i els cubs
de poms i tornem a barrejar fins que tot estigui integrat.
Escalfem una paella amb oli
vegetal i quan estigui ben calent, posem una cullerada sopera de la massa.
Fregim fins que quedi ben daurada i deixem reposar a sobre d'un paper
absorbent.
NOTES:
- Al blog original ho banyen amb glacé però jo prefereixo els gustet del bunyol que ja és prou bo.
- Al blog original ho banyen amb glacé però jo prefereixo els gustet del bunyol que ja és prou bo.
Neus...jo fa anys que quasi cada matí em creuo al carrer amb una noia que treballa a l'oficina del davant. Jo sempre me la miro perquè -a diferència de mi- va moooolt arreglada, però ella sempre camina ràpid i amb el cap cot....Seria maco que algun dia aixequés el cap i ens poguéssim saludar...Les rutines, amb un somriure, no són tan feixugues!!! En fi... fantàstics bunyols de poma!!! Petonarros!
ResponEliminaTotalment d'acord Mònica!!! Seria tot més facilet però en fi...Gràcies a aquest tipus de persones, valorem més les altres!!!
EliminaPetonets guapa!