Un dia vaig conèixer a
l'Oscar Tardío, virtualment parlant. Les seves paraules, la seva forma de viure
i la seva forma d'afrontar la mort van marcar un abans i un després en mi. Mai
estaré prou agraïda a les xarxes social per fer-me arribar les seves paraules
un bon dia, i a ell per escriure-les i fer-me despertar a la vida, com ja vaig
escriure en aquest blog.
A partir d'aquest moment
vaig descobrir que viure és un regal i que el podem omplir de somnis, així que
això vaig fer. Vaig començar a omplir la meva bossa de somnis, carrego aquesta
motxilla cada dia i cada dia, intento que es compleixin. Somnis a petita
escala, o a gran escala depenent de qui els miri i com els miri, per a mi, tots
importants i que aporten un toc més dolç a la meva vida. Gràcies a l'Òscar vaig
descobrir que hi ha moltes formes de viure la malaltia i tot i que hi ha
moments molt dolents, aquesta també es pot viure amb positivitat, realisme i
enteresa, i a sobre, em va donar una lliçó.
I arrel d'aquí va caure a la
meva ment què podia fer jo per fer més amè encara aquest procés a tots aquells
que estan malalts, o almenys a alguna part. En uns mesos em trobava parlant amb
la Tina, la cap de voluntaris de l'hospital Sant Joan de Deu, i fixàvem un dia.
El dia 15 d'Octubre Ferran i
jo carregàvem el cotxe de cupcakes per decorar, de crema de mantega, de fondant,
de ganache, de rodillos per fer un taller.
Anàvem també carregats de
ganes, d'il·lusió i de nervis per a que tot sortís bé, per a que el propòsit es
complís. Un propòsit molt ambiciós el d'aconseguir que aquestes criatures
s'oblidin per uns instants d'on estan, què els hi passa i on dormiran aquesta
nit.
La cap de voluntaris
m'adverteix que sovint poden baixar pocs nens, que són circumstàncies
especials.
- Sabem que per a els que
feu els tallers és un esforç important per això us hem d'advertir que pot ser
que baixin un o dos nens.
Em diu amb certa cara de
circumstàncies. Però no m'importa, gens, només que un sol nen marxi a
l'habitació amb el somriure a la cara, només que un nen deixi de recordar on
està, només que un nen tanqui els ulls i vegi cupcakes ni que sigui fins
l'endemà, ja val la pena tot.
Van venir quatre
preciositats amb unes ganes tremendes d'aprendre i que dibuixaven un somriure
enorme quan acabàvem cada cupcake. Quatre petits que dominàven a la perfecció
l'art de la mànega pastissera i del fondant.
Una tarda divertida, emotiva
i reconfortant en la que vaig extreure una conclusió. I és que vaig rebre molt
més de que se suposa que vaig donar. Unes hores de la meva tarda res comparades
amb les mirades d'agraïment d'aquells nens que s'ho estan passant bé; les cares
d'il·lusió quan posen el toc final i se'n adonen que han fet un "monstre
de les galletes" perfecte!
Vaig entrar carregada de
cupcakes, fondant i crema de mantega i vaig sortir amb la motxilla dels somnis
plena, a rebossar. Ara aquesta motxilla pesa una mica més i això em dóna força
per seguir emplenant-la, perquè veig que és possible fer-ho. I la vull omplir i
omplir fins que ja no la pugui carregar a l'esquena, fins que ja no la pugui ni
arrossegar. I llavors serà el moment d'agafar-n'hi una de nova.
GRÀCIES:
- Una setmana abans del
taller vaig enviar un correu a Maria Lunarillos. Ella és la propietaria de la
botiga online on jo compro quasi tot el que utilitzo però té tantíssima feina i
tanta clientela que és impossible que sàpiga qui sóc jo. En el correu li
explicaba el taller, li vaig dir que el màxim que en podria treure és que la
nombrés al meu humil blog que no passa dels 300 membres i li vaig adjuntar les
dades de la Cap de Voluntaris per si se'n volia assegurar.
La seva resposta va ser
rotunda i contundent: clar que sí que col·laboraré, no cal que em nombris a cap
lloc i no comprovaré res. I em vaig emocionar, mira tu per on i més que em vaig
emocionar quan vaig veure les caixes tan boniques que va regalar per als nens.
Maria, vals un imperi. Fins ara et comprava per la
teva qualitat de productes, per la teva eficència i rapidesa. Ara a sobre, et
compraré perquè ets millor persona.
Mil milions de gràcies de
part meva i dels nens.
- I Ferran...el pobre
Ferran. Sempre l'embolico en mil coses tot i que en aquesta va demostrar un
entusiasme especial. Ens van dir que no podríem ensenyar les cares dels nens al
vídeo i tampoc vaig aconseguir cap fotògraf així que la responsabilitat de
plasmar aquella tarda especial va ser d'ell. He de dir que la va superar i amb
nota. No només va estar captant imatges sinó que m'anava informant del nen que
anava més retrassadet per a que l'ajudés, o portava tovallons...Gràcies a les
seves imatges hem pogut fer el vídeo, que ja sabem que no és el millor video,
sabem que podria estar millor fet però està fet en tot l'amor del món!
Gràcies Ferran, gràcies i
gràcies!
I aquí us deixo l'enllaç del
vídeo que hem penjat a You Tube, només esperem que us agradi tan com a
nosaltres.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada