Quan ja no
podem més, quan el cos diu un prou i quan la ment encara parla més alt, més
fort i més clar. Quan la ment parla a través del cos és quan l'escoltem.
No li fem
cas mentre la ment treballa i ens dóna senyals d'alerta. Si escoltéssim com ens
diu " mira que la cosa no va bé", "Neus frena una miqueta que no
pots amb tot" "Mira que últimament estàs una mica irritable", em
repeteix la meva ment un cop rera un altre.
Com jo li
contestava al meu pare:
- Ja que
treballo una mitjana de nou hores, que menys que fer els meus hobbies quan tinc
temps lliure!
No em
dedicaré a descansar! - pensava entre mi.
De què
constarà llavors la meva vida? De treballar i descansar per seguir treballar?
Què?
Noooooo!!!!!!!!!!
I comences
a entrar en un cercle viciós del que no ens pots sortir, perquè tampoc te'n
adones que hi ets a dintre! I si a tot això li sumes cursos d'especialtzació de
podologia, i cursos presencials de rebosteria i cursos online de bloggers, demostracions
de cupcakes, cursos...
Sense
contar que fa sis mesos vaig organitzar la meva boda en un mes, quatre dies
després operaven al meu marit que va haver de fer repòs i se'm va quintoplicar
la feina i sense un dia de vacances desde llavors. Viatge de nuvis? Què és
això?
I és clar
que la meva família entenia que no era viable abandonar els meus hobbies, però
"alguna cosa hauràs de fer " em deien.
"Doncs
continuar" pensava jo, i girava cua i intentava oblidar el que m'havien
dit. I llavors va començar el meu declivi.
Una falta
d'energia constant, inapetència, ganes de plorar continuament i per tot, falta
de respiració, empalmant angines, febra alta, faringitis, herpes als llavis,
caiguda de cabell...feta un cristo, vaja!
I un dia,
una dia...em vaig adormir per anar a la feina. Val a dir que per a mi,
adormir-se és haver de marxar de casa sense esmorzar, ni fer un pipi,tot i que
vaig arribar dos minuts més tard de l'hora. Però no és el tard que arribés, és
que alguna cosa estava passant.
Suposo que
jo havia d'arribar a un punt extrem per reaccionar. De fet, sempre em passa amb
tot. Amb les coses més banals.
Així que
donat aquesta situació vaig haver de fer un pensament. M'havia vist obligada a
abandonar coses temporalment...Bé, més que
abandonar, el que vaig fer va ser equilibrar les coses de la meva i ser
conscient de que no sempre s'arriba a tot. O almenys, el meu cos no ho ha
aguantat.
L'altre
dia, parlant amb una amiga per telèfon, em deia que quan li parlava de la meva
vida li donava la sensació que li estava parlant de tres persones.
"És
impossible que una sola persona faci tot això" i jo em quedava una mica
estranyada, perquè jo ho feia. Estava realment esgotada però ho feia.
I llavors,
mentre feia aquest procés mental em va envair una desagradable sensació de
derrota, que evidentment, no em va agradar gens ni mica. Però gens ni mica!
Ara no
només havia de gestionar la meva agenda, les meves activitats, sinó que també
havia de fer-ho amb els meus sentiments.
No sé quina
de les dues coses era pitjor!
Recordo
quan vaig trucar al meu perruquer per demanar-li hora (ja feia unes quantes
setmanes que les meves puntes em reclamaven a crits una cita amb ell). Quan
vaig poder veure un forat el truco i li demano hora per aquell dissabte, en el
que jo (estranyament) no treballava.
- És festiu
Neus- em contesta. I al moment, me n'adono del perquè jo també el tenia lliure.
Em diu que esculli algun altre dia de la setmana. Passo les pàgines, i miro i
remiro les hores, però res, no veig res.
- Haurà de
ser d'aquí dues setmanes, doncs....
No em vull
ni imaginar la cara del pobre perruquer a l'altra banda del fil telefònic.
Penjo pensant
que potser si algun dia em quedo sense dinar...potser arribo a temps..
Al final,
faig el procés mental que he de fer i equilibro la meva agenda, la meva vida i
de pas, la meva ment.
Ara començo
a ser una miqueta més feliç, he après a gaudir de les estones lliures i fins i
tot, he après a gaudir més de les activitats que faig. I les que no puc fer, ja
vindran més tard. Una cosa darrera l'altra, i no passa res.
L'altre
dia, asseguda al sofà, amb una manteta a sobre, mirant receptes, fent cursos
online va sonar una cançó que m'encanta. Ho vaig deixar tot i la vaig escoltar.
I llavors me'n vaig adonar que feia molt temps que no somiava.
I per
somnis, somnis...aquest pa de nutella! Com he pogut viure fins ara sense ell?
PA DE
NUTELLA
Recepta
adaptada de Laura in the Kitchen
Ingredients:
Un sobre de
llevat sec de panaderia
450 gr de
farina
55 gr de
sucre
250ml de
llet
1 cullereta
de sal
ml de
mantega líquida
1 pot de
Nutella
Mètode:
Al bol de
la batedora barregem la farina, el llevat, el sucre i la sal. Afegim després la
llet i la mantega i barregem a velocitat mitja durant 7 o 8 minuts. Si ho
fem a mà haurem d'amassar un quart
d'hora aproximadament.
Untem un
bol amb una mica d'oli i posem la massa a dintre tapada amb paper film durant
una hora i mitja aproximadament, en la que doblarà el seu volum.
.JPG)
.JPG)
Estirem la
massa amb un rodet, en forma de rectangle i un gruix de 1/2 cm aproximadament.
Escalfem la
nutella uns segons al microones i l'untem a sobre la superfície de la massa.
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
Tallem el
rotllo per la meitat.
.JPG)
Enrotllem
els dos extrems entre ells mentre cada extrem el fem girar sobre si mateix, de
manera que la part on es veuen les capes, quedi a la vista.
.JPG)
.JPG)
Deixem
reposar cobert amb un drap durant una mitja hora més.
Preescalfem
el forn a 176ºC i fornegem durant uns 25 minuts.
.JPG)
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada