Anar de compres i pastissos no rebaixats

Tinc pocs dies, bé tinc poques estones per poder passejar però les escasses que tingut o les moltes que tenia fa quatre anys les aprofitava per fer una cosa: anar de compres.

 
A vegades podia enganyar a el o la que m'acompanyava proposant:


- Anem a donar una volta?

 

Pobre il·lús el que acceptava! Cada dos per tres feia una paradeta dissimulant però quan els meus peus traspassaven el detector....ja estava perdut el pobre acompanyant!

Això si a aquest o aquesta no li agradava anar de compres però si l'acompanyant en qüestió també era addicte al shopping les coses canviaven! I que ha estat sempre la millor acompanyant de compres del món mundial??? 



Doncs la meva germaneta Pili! Ens hem passat hores mirant i mirant i mirant i mirant que no necessàriament volia dir comprant, comprant i comprant. Per que en moltes ocasions les ganes no anaven acompanyades del pressupost. I unes estudiants solia sol ser sinònim de butxaca semibuida!




Amb ella he passat dies genials i reconec que els recordo amb nostàlgia. Un dia vam sortir de casa pel matí per “anar de compres”. 

Cal dir que no tot era mirar roba....sé que costa d'entendre però mentre desplegàvem jerseys, miràvem vestits o ens emprovàvem polseres érem capaces de mantenir una conversa i no  només això, sinó que fins i tot la podíem interrompre per fer algun comentari als provadors i després seguir-la com si res hagués passat.



 
Un dia vam sortir de casa sobre les deu del matí i recordo caminar i caminar i entrar a deu mil botigues. I parlar...ufff si vam parlar! 

Bé doncs tot anava bé fins que quasi de cop les dues vam començar a sentir una estranya sensació a l''estómac, que quasi era dolor sense arribar a ser-ho, com una debilitat difícil de descriure però que totes dues enteníem perfectament.

- Aix, no sé que tinc..
- Si, jo també.


 

Fins que se'ns va ocórrer mirar  l'hora i llavors, llavors ho van saber!!! Ja teníem la solució als nostres mals!

Es que eren les 5 de la tarde!!!!! Com podia ser? No havíem dinat! Ni tan sols érem conscients que haguessin passat tantes hores. 



El que teníem era gana! O defalliment, potser per que no parar de caminar i xerrar i fer costosos exercicis per emprovar-te segons quins texans ( segueixo la teoria de ma germana de que t'has de comprar uns texans que quasi no et puguis botonar per que sempre es donen i comencen a fer bosses per tot arreu) crema moltes energies! I només portàvem un cafè al cos.

El que en trec d'això es que ens ho vam passar tant, tant bé que ni gana teníem. 
 
I sabeu què? Que aquell dia, vam tornar a casa amb les mans buides. 



Definitivament un dia perfecte i sobretot barat! Crec que en la majoria de les ocasions no importava el què trobàvem o si trobàvem quelcom, tot i que en aquella època no ho sabíem. 

Això ho veig ara. El que buscàvem era el ritual que tot comportava i la veritat es que m'encantava.




 
També hi havia tardes de compres dolentes, molt dolentes! I sovint solien ser aquelles en les que buscàvem alguna cosa en concret i eren les pitjors. 

No hi ha res pitjor que necessitar algun complement, algun vestit i no trobes el que vols exactament. 

Llavors et comences a emprovar coses a “lo desesperat” frustrant-te una mica més encara i entres en una espiral de rabia i impotència. 


Us dic per experiència que si us passa això, el millor que podeu fer es marxar, on vulgueu, però marxeu i demà serà un altre dia per que segons la meva experiència mai, mai, mai es recondueix la situació.

Aneu a casa, doneu-vos una dutxa, preneu un cafè amb algú....però marxeu de les botigues immediatament!!!



 
L'altre dia Ferran va posar a la televisió una d'aquelles entrevistes soporíferes amb un entrevistador neutre i un entrevistat que sembla tenir només una corda vocal per que amb mitja hora no varia no varia el to de veu. 

Doncs aquell dia resulta que la vaig escoltar. Parlava de la crisis, i del de sempre, que si ens vam passar, que si el nostre nivell de vida, que si tal que si qual.... 


Però llavors va dir una cosa que em fer reaccionar, tot i que ell va seguir amb el seu mateix to de veu:

- Vam arribar a l'extrem de que anar de compres es va convertir en una activitat. - va dir aquell home, així, sense més, sense ni immutar-se!

Com? Perdoni?



Que doni la culpa a la bombolla immobiliària, a l'especulació o als bancs, però no a les compres!

Va atacar el meu punt feble!!! Es que és millor gastar-se un dineral amb una entrada a  un estadi de futbol que està tan lluny que només veus minipuntets movent-se i marxes a casa congelat de fred i amb una possible pulmonia?



 
Que no em toquin les meves tardes! No fa falta tenir diners ni gastar-te els pocs que tinguis en anar de compres. 

Jo he comprovat que els millors dies són aquells en els que no fas cap adquisició, en els que només gaudeixes dels que t'acompanyen, en els que rius per que t'emproves un vestit que no et passar per les cuixes tot i que a l'etiqueta  hi posi la teva talla...

 
Aquests van ser per a mi dies inoblidables, quasi sempre al costat de la meva germaneta. Aix, Pili com els trobo a faltar!!!

Un incís petit incís abans d'acabar. Aquest dissabte vaig conèixer a la Lluïsa , una noia que té un blog fabulós, los Momentazos de Taqui, al que ja m'hi he enganxat. 


Resulta que hi ha un apartat que es diu “clones” en el que agafa un vestit de supermarca supercar i busca el seu clon a les marques més econòmiques! No és fabulós això? Per a butxaques com les meves em va genial! Gràcies Lluïsa!



Doncs per totes i tots als que ens agrada anar de compres, pels que hem passat molt bons moments amb diners o sense, als que ens agrada la roba i els complements, sobretot els complements, a totes vosaltres, un super pastís!



PD. Donar-vos les gràcies a tots els que us heu fet seguidors per que heu fet que sobrepassem els 300 al facebook i els 140 al blog! Aix...no sé què faria sense vosaltres.

P.D. Vull donar les gràcies al Jordi Salvat, a l'Aleix Figueras, a la Raquel Martinez , la Lluïsa  i VicJ per convidar-me a la radio Ona la Torre , posar-m'ho tan fàcil i mostrar tant d'interès en el meu blog! Un petonet molt gran per tots!

PASTÍS DE SIS PISOS DE CHOCOLATA I MADUIXA:
Recepta adaptada de Sweetapolita
INGREDIENTS PEL PA DE PESSIC:

180 gr de farina normal
275 gr de sucre
60gr de cacau en pols
6 gr de bicarbonat
6 gr de llevat en pols
5 gr de sal
140 ml de butternmilk
130 ml de café sol
75 ml d'oli d'oliva
2 ous a temperatur ambient
15 d'extracte de vainilla

MÈTODE:

Preescalfar el forn a 180º . Prepareu tres motlles de 15 cm untant-los amb mantega o amb el líquid antiadherent.

En el bol de la batedora posem tots els ingredients secs.

Afegim tots els ingredients restants amb els anteriors i barregem dos minuts a velocitat mitjana. Potser que quedi una massa líquida però no passa res.

Repartim la massa entre els tres motlles amb la mateixa quantitat a cadascun. Jo fins i tot utilitzo un bàscula per repartir les quantitats exactes.

Fornegem durant 20 minuts o fins que surti net un escuradents. Traiem del forn i deixem refredar als motlles uns deu minuts. Després desmotllem i posem el pa de pessic a sobre una reixeta per acabar de refredar-lo.

Un cop fred l'emboliquem amb paper film i els posem a la nevera per a que assenti la molla.

SWISS MERINGUE BUTTERCREAM:

INGREDIENTS:

5 clares d'ou
250 gr de sucre
340 gr de mantega
10 ml d'extracte de vainilla
59 ml de pure de maduixa
un grapat de sal

MÈTODE:

Treiem la mantega de la nevera una hora abans i la tallem a daus iguals.

Posem les clares amb el sucre en un bol. Escalfem al bany maria (sense deixar que l'aigua bulli) fins que les clares arribin als 60º i la mantenim durant 4 minuts sense parar de remoure contínuament per evitar quallin les clares.

Passem les clares i el sucre al bol de la batedora i amb les barilles comencem a muntar-les. No us preocupeu si triga una mica. Quan veieu que formen pics tous toqueu la temperatura del bol i si encara està calent ESPEREU!!! No podeu continuar la recepta fins que el bol no estigui temperat!!!!

Canviem les barilles per la pala i baixem a velocitat mitja mentre anem afegint poc a poc els daus de la mantega. Batem uns deu minuts fins que quedi una consistència cremosa i llavors afegim les tres cullerades de puré de maduixa.

Notes importants:
La recepta diu que hem d'escalfar les clares al bany maria fins que arribin a 60º. Si sou com jo que no tinc termòmetre de cuina, només cal que us fixeu que el sucre està totalment disolt en les clares i comproveu que la barreja estigui calenta . Jo aquí li faig posar el dit a Ferran a canvi d'un cupcake! A veure si trobeu algún voluntari suficientment afamat.

És molt important però molt important que abans d'afegir la mantega el bol estigui templat tirant a fred per que sinó us quedarà una sopeta de mantega horrible i tota la feina feta no haurà servit per res. Més val tenir paciència i batre fins que estigui freda.

No us espanteu si al començar a tirar els cubs de mantega sembli que la barreja s'ha tallat i queda plena de grumols. Seguiu batent i ja veureu que després queda el millor buttercream de la història.

INGREDIENTS PER AL GLAZÉ:

115 gr de xocolata amb rajola
76 gr de mantega

MÈTODE:

Posem la xocolata i la mantega al bany maria sense parar de remenar fins que es desfací.

MUNTAGE:




Traiem el pa de pessic de la nevera i traeiem el film.
 
Igualem la part de sobre de cada pa de pessic.

Dividim cada un, en dos parts iguals. Comencem el muntatge seguint les instruccions d'aquest post.

Quan acabem el deixem reposara  la nevera i quan estigui ben fred i tirem la xocolata fosa per sobre.

NOTES :

El buttermilk: l'únic super on el trobava per la meva zona l'han deixat de tenir així que m'he vist obligada a fer-lo jo mateixa.

És molt fàcil:

barrejar 250 ml de llet semidesnatada + una culleradeta de vinagre o llimona i deixar reposar durant 10 min a temperatura ambient.