Mares, maretes, marasses i pudding d'ensaïmada



No sóc mare, de moment. De vegades, en tot l’enrenou de la vida que porto i que em porten, em paro uns segons i miro al meu voltant. I què veig? MARES amb els corresponents nens.

Hi ha qui diu que això és perque estic pensant en la maternitat. En les meves explicacions analítiques- mentals el motiu estava en una augment espontani de la natalitat provocat per l’atur amb el seu conseqüent temps lliure, èxits futbolístics (concebre un fill arrel d’una victòria futbolística....uff...bé, és igual), falta de diners per mètodes anticonceptius, desig irrefrenable de voler ser mare... Pensava que s’estava produint un fenomen paranormal de natalitat,mai vista abans i que afectava sobretot a la vila d’Altafulla. El Baby Boom no era res comparat amb l’Altafulla Boom i voltants. I quan més mirava, més nens i més mares veia. 

 
“Com no en parlen d’això els estadistes?”. Penso que d’aquí poc es parlarà d’un desequilibri poblacional Altafullenc i que el nostre poble haurà de ser rescatat per la Generalitat.
Prenent la segona cerveseta post-partit amb l’Anna, se’m va ocòrrer comentar-li.

-         No t’has parat a pensar que simplement és l’edat en la que el teu entorn té criatures?

I em vaig quedar pensant, “és l’edat....és l’edat...” . És clar, és l’edat. No és que la població s’hagi tornat boja, ni l’atur, ni el temps lliure, no, és l’edat. Aquest número que ens persegueix sempre i ens amenaça darrera nostre, advertint-nos que ens queda un dia menys de vida i una any menys de vida fèrtil, per tant.

 És impossible obviar totes les mares que m'envolten, com actuen i que fan. De les meves amigues en puc extreure tantíssimes coses, són tan diferents. L'extens i àmpli món de les mares, aquest complicat paper, aquesta professió inacabable, impagable i que canvia per sempre el món que les envolta.

No sé on vaig sentir aquesta classificació o si ens la vam inventar amb una amiga mentre parlàvem; ja sabeu com m'encanta classificar, i dividir a les meves amigues en mares, maretes i marasses és una idea molt temptadora per a una classificadora i formadora de grups.

 Així doncs, tenim les mares, maretes i marasses. Les mares, siguem que són com la meva mami i com és probable que sigui jo. Són les mares que sempre estan allí, al teu costat (com totes) però que no ho notes. Són les que volen el millor per tu però no insisteixen un milió de vegades en que agafis l'abric. Ella ho dirà un cop o dos i si no ho fas, passaràs fred i la pròxima vegada no dubtaràs en fer cas. Mare treballadora, empresaria, capaç de portar-ho tot a la vegada. Sovint arriben un pèl tard a buscar els nens a l'escola pensen que és ridícul que una mare no pari de parlar de les grans gestes dels seus fills.

 Les maretes, aix les maretes, aquelles mares que seeeempre estan al costat dels seus fills. Aquelles mares que insisteixen i insisteixen en que has d'agafar l'abric i no paren fins que te'l poses. Mares que es dediquen als fills, que sempre n'han volgut. Arriben amb puntualitat anglesa a buscar els fills i accepten amb un somriure un "piropo" cap als seus nens, mentre assenteixen.

I finalment les marasses, que normalment s'agafen un any d'excedència per dedicar-lo al seu fill. Aquestes mares obligaran literalment a la pobra criatura  a que agafi una jaqueta, de llana si pot ser, tot i que la temperatura ambient sigui de 40º. Arriben un quart d'hora abans a buscar el nen a l'escola, no fos cas que hi hagués algun imprevist durant el camí. 

 Mares que els hi porten un entrepà mega elaborat i perfectament envasat al sortir de l'escola, sovint acompanyat d'un suc, cobrint totes les necessitats vitamíniques de la criatura. Són elles les que aprofiten qualsevol ocasió per parlar de la intel·ligència superdotada del seu fill, les grans habilitats que ella té en l'esport i que poc més que el Barça el vindrà a buscar.

 Mares, maretes i marasses que siguin com siguin, facin el que facin, estimen el seu fill per sobre de qualsevol cosa, la seva vida gira entorn a ell. No deixa de sorprendre'm veure com amigues de tota la vida, donen un amor incondicional, treuen una dolcesa i unes carícies que mai havia vist en elles.


 I per elles, per les mares, maretes i marasses els hi porto un deliciós pudding d'ensaïmada bo, bo i bo. Va molt bé per aprofitar les ensaïmades que t'han pogut quedar seques a casa. A casa meva és impossible que això passi, és impossible que sobri quelcom dolç i les he d'utilitzar recent comprades. Aquí va la recepta!

 PUDDING D'ENSAIMADA

Recepta extreta de Los postres de Teresa

 Ingredients:

4 ous

2 ensaïmades (millor del dia anterior, si sou com jo, doncs recent comprades)

500 ml de llet

150 de sucre

1 rama de canyella

1 pell de llimona

caramel líquid

Preescalfem el forn a 180º.

En un bol posem les ensaïmades trossejades (no molt petites) amb una mica de la llet i deixem que s'impregnin bé.

En un cassó posem la llet amb el sucre, la canyella i la pell de llimona a foc lent fins que arribi a punt d'ebullició. Separem del foc i traiem la canyella i la llimona i hi afegim l'ensaïmada i tornem a posar a foc lent fins que arribi a punt d'ebullició.

Enretirem del foc fins que es refredi i hi afegim els ous un a un i batuts.

Posem el caramel al fons del motlle, ben repartit i després la massa.

Agafem una safata profunda i l'omplim d'aigua i el motlle amb la barreja a sobre i coem al bany maria durant una hora o fins que un escuradent surti net.

 NOTES:

Jo hi poso poc sucre a la base del motlle perquè em resulta massa dolç, només un filet.

Podeu servir-lo també amb cacau en pols per sobre.

CONVERSATION

6 comentarios:

  1. Ai les mares, maretes i marasses, totes enfeinades des que s'aixequen fins que se'n van a dormir (i mentre dormen, ningú no els assegura que puguin dormir tota la nit de tirada...). Un homenatge deliciós i senzill per totes aquestes dones. I sí, Neus, és l'edat i no un desequilibri altafullenc. Ja recordo quan em va passar a mí i tenia la mateixa sensació..... D'això ja fa uns anys i, com la majoria, jo també he acabat convertida en mare (ni mareta ni marassa, em posa frenètica quan sento les meves amigues contar meravelles dels seus nens. Jo, de vegades, penso: "els meus deuen ser extraterrestres, perquè me'n fan algunes com un cove!) Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ets com la meva mare Chus, sempre la sentia com li deia al meu pare que no suportava les mares que sembla que tinguin fills fora del normal...jejejeej!
      Moltes gràcies mare per comentar! Mua!

      Elimina
  2. Un post molt bonic, com tots els que fas. Potser hem sento mes identificat perque clar soc mare. Hem paro a pensar i realment intento classificar-me dins d'una de les definicions i crec que vull ser una de les dues primeres. No vull ser la mare pesada que esta sempre a sobre teu, però crec que encara que no vulguis alguna coseta sempre queda....... vull estar sempre al seu costat ajudant-lo pero sense agobiar. Els pares son els essers més importants en la nostra vida...
    Si crec que segurament tenim una edat en que quasi totes les amigues son mames i el teu voltant esta ple, no es que hagi un boom ( jajajaja) pero crec que quan una vol ser mare ho sap i es tant bona una edat com una altra, l'important es que mai diguis que ho fas per obligacio o per que toca......
    A més tu seràs una mama bonissima i molt pero que molt dolça :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaja...per això si que has de tenir allò que en diuen...instint! Tu sí que ets una mare dolça dolça!
      Muaaa

      Elimina
  3. Jo Neus, sóc de les mares desastres...de les que perden els papers de les excursions i no saben què han de posar a la motxilla; de les que, quan tothom està punt per marxar, ha perdut les claus i el mòbil; de les que obliden comprar suavitzant i paper de vàter...amb el que alguna vegada ens hem acabat eixugant el culet amb paper de cuina....ara bé...això no vol dir que no estimi amb bogeria a les tres terroristes infantils que corren per casa...i que un dia d'aquests em faran parar encara més boja dels que ja estic per naturalesa!!! Per cert, la recepta genial...això sí, jo també les hauré de comprar expressament perquè d'ensaïmades seques no ens solen córrer per casa! Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si és que hi ha cases que el dolç és iimpossible que sobri! Segur però que ets una super mare, n'estic convençuda!
      Molts petonets!!!!!!!!

      Elimina

Subir