Cupcakes d'ametlla



 Fa molt temps que tenia ganes de fer uns cupcakes d'ametlla. És un fruit sec que m'encanta i no podria para de menjar-n'hi.
Després de fer un soparet  Dissabte a la nit amb els meus pares, la imatge és la meva mare i jo menjant atmetlletes torrades, sense pelar. Perquè gran part del plaer radica en moure els dos dits, fent el moviment perfecte que desenganxarà tota la pell de l'ametlla. De vegades passa que no hi ha manera de pelar una d'elles, la pell està completament adherida i llavors t'emprenyes. Jo no tinc la paciència d'intentar pelar-la, ben al contrari, la l'aparto i segueixo menjant.
Ho faig de manera automàtica, sense pensar, mentre xerro amb la meva mare.  I quan penso, "Neus, hauries de parar" miro a la meva mare i en menja i no puc parar. Per la forma en que actua, intueixo que el mateix li passa a ella. 

 Allò que tots fem que en mengem un i ens diem a nosaltres mateixos que serà l'últim. Ens netegem les mans amb el tovalló i mentre intentem escoltar el discurs del nostre interlocutor, no podem deixar de desviar la mirada cap al menjar, que tan desitgem tornar a agafar.
Llavors en tornem a pica una mica més, repetint exactament la mateixa monotonia i així segueixes i segueixes quan l'aliment en qüestió (ja siguin ametlles, xocolata, galetes...) ja està més que finiquitat.
Doncs les ametlles, tot i no està dintre els meus aliments preferits ni formar part de la família de la xocolata, té aquest poder en mi que només els dolços tenen. I pensant, crec que són tots els tipus d'ametlles: torrades, pelades, sense pelar, salades...

 Últimament Ferran i jo ens trobem que hem d'anar força vegades a Barcelona i tot que solen ser viatges relativament curts ja se'ns estan fent una mica pesadets, Ja et coneixes el camí com la palma de la mà, saps en el punt en que perdràs l'emissora i el punt en el que ens trobem les magnifiques vinyes amb cases senyorials a l'altura de Vilafranca.
Que per cert, desviant-me una mica del tema de conversa, no puc evitar parlar d'aquest magnífic paisatge a l'altura de Vilafranca. Em fa llàstima que anem per autopista, m'encantaria que fos una petita carretereta, que ens faci anar ben lents per poder admirar tot aquest entorn. Ferran no pot evitar esbossar un somriure cada vegada que solto un "ohhh", que és cada vegada que passem per allí. En realitat potser sóc jo que a la meva ment tinc aquest paisatge com en un quadre idealitzat; si és així, cada vegada que miro aquest quadre em quedo amb la boca oberta. 


Sovint té la capacitat de traslladar-me en el temps i fer-me retrocedir anys enrera. Com si viatgés als anys  50 o 60 on les famílies acomodades de l'època que vivien a Barcelona i passaven els estius a la casa de camp.
Imagino al família Dalmau, fent les maletes per tot l'estiu i carregant amb les criades i tot per passar els tres mesos a la gran masia de Vilafranca. Famílies amb un gran poder econòmic, en les que més d'un cap de família tenia relacions amb la jove criada o mainadera. Si aquesta desapareixia de cop i volta, probablement era que s'havia quedat embarassada i sovint, la mestressa ho devia saber. Famílies amb uns fums inaguantables i amb uns fills malcriats i criats per ser uns inútils.


Fills que a part de ser una pèssims empresaris, toparan amb la crisi del tèxtil i perdran tota la fortuna dels avantpassats. I vendran aquestes masies senyorials, esplèndides, algunes de les quals encara no han estat restaurades i conserven l'encant de lo antic, del pas del temps. El que donaria per poder entrar un dia i caminar per dintre, i baixar per les escales que segurament deuen haver-hi al saló i imaginar-me com la senyoreta Dalmau, en plena adolescència i les galtes ruboritzades les baixa, engalanada amb les seves millor robes. 

 El que donaria per passejar-me pels passadissos i parar-me a l'habitació de la criatura petita a la que ni la mare alletava, per això ja agafava una dona que ho fes. Nens que es criaven sols, tot i estar envoltats de gent. Nens plens de diners que els faran ser uns inútils.
M'encantaria entrar a l'habitació dels senyors, de grans i enormes finestrals. I es cuines? Com devien ser? Segurament fredes i enormes.
El cotxe va massa ràpid i el viatge en el temps és tan efímer que em fa ràbia. Creieu que és veritat que em passa cada una de les vegades que passem per allí.


Bé i enmig de tot aquesta parafernalia que us he explicat, dir-vos que per algun motiu els vorals de l'autopista està plena d'ametllers que ara estan florits i són taaant bonics!

CUPCAKES D'AMETLLA
Ingredients:
210 gr de farina
2 culleretes de llevat en pols
220 gr de sucre
1/2 cullereta de sal
70 gr de mantega a temperatura ambient
2 ous
1 cullereta de vainilla
1 cullereta d'extracte d'ametlla
185 ml de llet sencera
60 gr d'ametlla trossejada

Tamisem la farina amb el llevat i apartem.
Barregem la llet amb l'extracte de vainilla i d'ametlla i apartem.
Al bol de la batedora, batem el sucre amb la mantega fins que quedi una barreja blanquinosa i integrada.
Afegim els ous, un a un, batent després de cada un.  Afegim la meitat de la farina , després la llet i finalment l'altra meitat de farina. Batem fins que quedi una massa homogènia i finalment afegim l'ametlla picada i remenem amb una espàtula.
Omplim les càpsules, no més de 2/3 i fornegem a 160ºC durant 25 minuts o fins que un escuradents surti net.
Traiem del forn i deixem reposar 5 minuts, després els posem en un reixeta refredadora.

TOPPING:
Alma Obregon
Ingredients:
250 gr de mantega
325 gr de sucre glacé
2 cullerades de llet
2 culleradetes d'extracte de vainilla

Al bol de la batedora hi posem els sucre, la mantega i la llet i batem, primer a velocitat baixa i després a velocitat mitjana-alta durant 5 minuts.
Finalment posem l'extracte d'ametlla al gust,

Un cop els cupcakes estiguin completament freds podem decorar amb un broquet rodó gran.  

CONVERSATION

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

Subir